Puerto Fuy CHILE, 3 de Gener de 2019
Ens vam despertar relativament dora. No vam empaquetar encara, sinó que vam esmorzar i ens vam posar en ruta caminant direcció a les Termes del Lago Queñi. Eren quatre quilòmetres de caminet perdut enmig del bosc! Era molt bonic. A cada quilòmetre hi havia un cartell que indicava que cada vegada erem més a prop de les Termes. El regal d’aquella petita caminada.
L'inici del camí de 4km cap a les termes
Jo també vull sortir a les fotos!
M’havia imaginat un lloc ple de gent, però només hi havia dos persones quan vam arribar nosaltres. I tres més que acabaven d’arribar. Ens vam treure la roba i amb el banyador ens vam posar a les banyeres naturals d’aigua calenta.
Que bé que s'hi estava
Hi va haver un ratet que fins hi tot estavem sols
Jo em vaig instal·lar durant una bona estona on l’aigua no era tant calenta per a poder aguantar i no deshidratar-me mentre gaudia del bany. Al final ens vam quedar sols. L’olor de sofre no era exagerada, no feia fred ni calor. Estirada enmig d’aquella bassa mirava com passaven els núvols sobre el fons blau del cel. Una imatge bucòlica... sinó fos perquè de tant en tant venia el fotògraf a donar instruccions sobre com havia de posar davant de la càmera... jejeje entenc l’Artur i les fotos són bones, però em venia de gust estar en natura...
Al final el grup dels Belgues va arribar, però s’hi van posar un moment i alguns van sortir abans que nosaltres que feia ja molta estona que hi erem! Havíem de fer el pensament de tornar a fer el caminet per ara si recollir la tenda i les coses...
El camí de tornada el vam fer amb distància, les passes de l’Artur més llargues que les meves van fer que anéssim a un ritme diferent. Va estar molt bé sentir que el bosc era per mi sola! Encara que era per tots els que erem allà.
La final vaig arribar gairebé al mateix temps que l’Artur, ens vam posar a recollir. Quan ho vam tenir tot recollit vam menjar les sobres de l’asado d’ahir. Estava boníssim! Amb la panxa plena ens vam acomiadar del grup i del Víctor.
Riu d’aigua congelada... per sort feia més calor! Aquest cop vaig poder passar la bicicleta les dues vegades. El camí que havíem de refer per sort era tirant a baixada. Quan vam arribar al creuament quedaven pocs quilòmetres per arribar a la frontera.
Toti que l'aigua seguia igual de freda, el dia i les forçes ens acompanyaven
El Pas per la frontera ARGENTINA va ser fàcil, com sempre. Aquesta vegada ens van escriure que portàvem la bicicleta, perquè es veu que és molt important tenir-ho al passaport.
De camí a la frontera amb CHILE vaig perdre el banyador... per sort el tram era curt i vaig tornar endarrere on vaig poder recuperar-lo.
El Pas per la frontera CHILEna va ser més difícil que altres vegades... tot anava bé fins que vam passar per l’Aduana... ens tenien que registrar tot l’equipatge... et prenen els fruits secs, et prenen el formatge, però mai m’hagués pensat que ens volguessin prendre el NOSTRE TIÓ!
Quan el va agafar vaig començar a plorar com una bleda, però sentia que em prenien un tros de mi molt fort... mentre ho escric encara em poso trista. Va ser tant dur! Els hi deia - Es mi navidad! Es el simbolo de nuestra Navidad! Es un recuerdo muy personal! No me lo pueden quitar! Pero, por que no puedo tenerlo? - Tot això entre llàgrimes i mocs... em deien que podia tenir larves perilloses pel país! Que aquella nit el cremarien! No podia ser...
Per si no el recordeu, aquest és el nostre tió
L’Artur també estava trist, sobretot perquè em veia a mi feta caldo... i va treure força perquè jo no en tenia i van trobar una solució amb la dona de l’Aduana (que es preguntava si era d’una religió estranya)... li van tallar els nusos, mutilant-lo, però era la única manera de passar-lo per la frontera! I pobret... s’ha quedat sense cames... però continua el camí amb nosaltres!
A fora, els altres reien de mi, de plorar per un tronc... però jo sabia que no era un tronc qualsevol i que és màgic i especial! I que va passar la frontera gràcies a no voler abandonar-lo!! I mentre això passava la Menstruació venia a saludar...
Havíem de sortir volant per agafar el ferry de les 6 de la tarda! I així ho vam fer... tant eren els bots de la carretera, la pols, la set, la gana, el cansament i la ràbia... volant, volant sempre amunt! Nanana! :)
A les 6 menys 7 compravem els tickets per creuar a l’altre banda del Lago Pirihueico. Ens esperava una hora i mitja de viatge amb transbordador. Feia sol i no feia fred. Al final vaig acabar estirada al sol escoltant música de l’Ismael Serrano, fins que em vaig adormir i després despertar amb la sirena indicant que ja arribàvem.
Aquesta vegada no el vam deixar escapar
Un trajecte d` 1h 30m creuant el llac Pirihueico gaudint des de la tranquilitat
El volcà Choshuenco va apareixer d'avant nostre. Veieu la Marta?
Un dels primers volcàns, dels molts que anirem veient properament
Ja a terra, la missió era trobar un lloc on acampar, a poder ser maco i gratuït
A Puerto Fuy sabíem que hi havia un lloc d’acampada gratuïta, però abans ens vam topar amb el propietari d’unes terres... todo esto es mio, solo pueden acampar en la arena... lo demàs es mío... (semblava que tornàvem a estar a Candelario Mancilla...).
Vam anar direcció a la platja per trobar un bon lloc. Una gent de Santiago ens van dir que després del riu era zona d’acampada gratis. I així era! Una zona amb 80 escoltes xilens :) ens vam allunyar una mica del soroll. Ens vam instal·lar a la sorra en un lloc ben tranquil, on el soroll que predominava eren les onades del llac.
Altre vegada ens trobavem acampant a la vora d'un llac
Va resultar ser un bon lloc, jo ja anava buscant l'enquadrament per la foto nocturna
Per sopar hi havia pasta! Amb formatge! Tot un luxe després del dia... vaig caure plegada a la tenda, mentre l’Artur es va dedicar a fer fotos nocturnes, on crec que jo no hi sortiré mai... perquè sempre estic molt cansada! O els dies que no ho estic, no són bons...
Vaig quedar-me disfrutant fent algunes fotografies nocturnes
Aquestes fotografies justifiquen el fet de carrergar el pes del trípode
