Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Chile. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Chile. Mostrar tots els missatges

dissabte, 15 de desembre del 2018

Dia 59: Atuït

Puerto Ramírez, CHILE, 8 de desembre de 2018


Ens vam despertar en aquell mirador. Feia sol i entrava per la porta de la tenda. En aquell moment  per sort hi feia més fresca que el dia anterior. Vam esmorzar i ens vam posar en ruta ràpidament. Vam començar el dia amb sol, però a poc a poc el dia es va anar enfosquint. 

 Cada dia pot sortir el Sol

Un meandre gegant rodejava la vall 

Un parell de bandurries, l'ocell que portem veient des de que vam sortir d'Ushuaia

Aquell dia el meu comptaquilòmetres celebrava la fita dels 2000, així que havia d’estar atenta per a poder fer la foto aquell matí. Al cap d’uns deu quilòmetres els celebraria. Una estona abans però ens vam trobar a la Georgina d’Australia, una noia que viatjava sola amb un muntatge molt lleuger que ens va donar una mica d’enveja, sobretot a l’Artur, ja que troba a faltar molts cops que la seva bicicleta sigui més lleugera. Ens vam despedir d’ella intercanviant informació, una d’important: s’acostava una tempesta. 

De tant en tant apareix una gran recta sense trànsit i aprofito per fer alguna foto o vídeo on hi sortim tots dos

 La Georgina pedalant direcció Ushuaia

Al cap de poca estona a poc a poc anava controlant els quilòmetres, els 2000 van arribar. No eren del tot reals, ja que si us enrecordeu, vaig tenir un petit problema durant un dia i uns 20 km no van quedar comptavilitzats. 

I ja en portem 2000Km (segurs)!

Al cap d’unes hores vam arribar a Villa Santa Lucia on sabíem que feia menys d’un any les pluges havien provocat allau de fang que va iniciar-se dalt de la muntanya arrossegant un tros d’aquesta fins a arribar el poble. Tot i que el tros que vam veure nosaltres no era el més afectat, es veu que més amunt encara ara el paisatge és desolador. Va començar a ploure en aquell moment, així que el to del moment era molt dramàtic. 

Encara es podia veure el rastre del desastre

Vam comprar quatre coses per passar la nit i el matí. Al sortir del supermercat es va posar a ploure. Vam menjar unes empanades acompanyats d’uns ciclistes holandesos una mica més grans que nosaltres, que tirarien pel mateix camí, però que ja no vam veure més.

Vam marxar amb un sentiment estrany. A més just al sortir vam creuar-nos amb un cartell que hi posava zona d’evacuació per volcans... i ja estava remoguda... en aquell moment deixàvem enrere la carretera Austral. 

Oju paligru!

Vam continuar per una pista de ripio. Feia baixada arribant al Lago Yelcho, un llac que era molt i molt gran d’una aigua de color blau Esmeralda. Tenia platges i honestament m’hagués agradat acampar i descansar observant aquell color, però un error de comunicació amb l’Artur ens va posar de nou en una situació tensa. 

De vegades l'aigua més transparent pot resultar estar estancada

Així que els següents quilòmetres es van fer durs, tensos i tristos. El gris del cel era gairebé com el reflexe de la meva ànima. 

Finalment a prop del Río Futaleufú, al costat del Río Malito un dels seus afluents que passava per Puerto Ramírez vam acabar la jornada. Va ser una parada dura, de conflicte i d’una situació molt tensa. Aquell dia va marcar-nos als dos, però s’ha de pedalar endavant, almenys de moment. 

Crec que és la foto d'acampada més grisa que he fet, no va ser el millor moment, cert, a tota la situació de dificultat de convivència es van afegir un escamot de mosquits a l'hora de fer el sopar, tot i així, el viatje continua

Vam anar a dormir, jo no sé com va descansar l’Artur, però jo tenia el cor remogut, i no se si també va ser veure el desastre de Villa Santa Lucia però aquella nit vaig tenir por de dormir al costat d’un riu. Tenia por de que plogués, que la tempesta que deien que venia tant forta desboqués el riu... em sentia vulnerable a qualsevol cosa...

Dia 58: El cop de calor

Mirador del Río Palena, CHILE, 7 de desembre de 2018


Tot i els intents de despertar i voler aconseguir sortir dora, van ser fallits... tot i anar a un ritme constant, no sortíem del càmping fins que van fer-se les onze del matí. 

Ens vam posar en ruta direcció a Futaleufú. Sabíem que no hi arribaríem aquell dia, però era el nostre gol per els propers dies. 

Just sortir del poble ens vam trobar a l’Enzo i en Marcos fent autoestop parats enmig del sol... feia molta calor... els vam desitjar sort, ja que n’hi havia dos més que també en feien. Per sort, sabien que el marit de la Violeta sortia a la una del poble, així que tenien aquella opció si els fallava el dit. 

Els primers quilòmetres eren de pujada, i només sortir del poble la carretera acabava i es convertia en el nostre estimat ripio... per sort no va ser per tota l’estona de ruta d’aquell dia... per sort per nosaltres era un camí tranquil, gairebé no hi passaven cotxes. Així que la pols només s’aixecava de tant en tant. 

Després del llac Risopatron el camí finalment es convertia en calçada, i de fet vam arribar gairebé al mateix temps a la Junta (el següent poble) que l’Enzo i el Marcos que ja gairebé al arribar ens van començar a pitar des del cotxe del marit de la Violeta. 


Dia clar i ruta tranquil·la

Al arribar al poble jo només volia un gelat, però les botigues estaven tancades. Vam anar al riu a refrescar-nos (l’Artur s’hi va posar sencer i jo mitg cos) i després de fer un most em vaig adormir sobre les mateixes fustes on era. Vaig caure rodona. Al cap d’una estona l’Artur em va despertar, ens havíem de posar en ruta. 


La Marta descansant a l'ombra en el dia més calurós dels que portem

Feia molta calor i m’estava torrant... vaig trobar una cascada i m’hi vaig posar a sota, encara que amb poc èxit perquè el canvi de temperatura em costa... vaig omplir una mica l’aigua i vam continuar. Tot i que em feia mal de cap vaig intentar quedar’m-ho dins meu, fins que al cap d’una mitja hora vam aturar-nos a omplir les cantimplores i vaig esclatar de dolor en forma de plor. L’Artur no entenia res, però el meu cap explotava i jo moria de calor... estava espantada, ja que tenia símptomes de deshidratació i de cop de calor. 

Vam parar al costat del riu, sota una sombra. Vaig mullar la meva samarreta i el buf. Per sort em vaig refrescar i em vaig poder calmar una mica. Potser vam estar una hora allà, pensant si tornar al poble de La Junta, però per sort em vaig sentir capaç de poder continuar. 

La temperatura debia ser d’uns 34ºC. Vam sortir amb la samarreta molla, cinc minuts més tard ja era seca. I vam repetir el procés cada vegada que trobàvem una cascadeta ja que sinó era insuportable. 

Tot i que fos un dia bastant dur, al final vam acabar fent 83 kilòmetres! Vam buscar llocs, però era un lloc una mica difícil, al final ens vam quedar en un mirador que era de grava, just al costat del Mendre del Río Palena. Seguia fent calor, així que per sopar no ens vam abrigar gaire. Em vaig quedar a fora la tenda una estona però just acabar vaig entrar a la tenda i vaig caure rodona. 


Tot i que estavem a prop de la carretera va resultar un lloc tranquil i còmode

Com que havíem acampat sobre la grava aquesta havia recolllit tota la calor del dia, així que aquella nit vam passar molta calor i jo no vaig dormir gaire bé. L’Artur també dormia sobre el sac... però ell dormia.

Dies 56 i 57: Descobrint la història de Puyuhuapi, Violeta y Doña Olga

 Càmping Adhonai, Puyuhuapi CHILE, 5 de desembre de 2018


Durant la nostra estada al petit poble de Puyuhuapi hem fet bastants coses. Principalment ens hem dedicat a actualitzar el nostre blog, que normalment porta molta feina, i després ens hem dedicat a descansar i descobrir el voltant proper. 

De les coses més boniques que vam poder experimentar, va ser poder conèixer a la Violeta i a la seva mare la Doña Olga. Amb elles vam poder descobrir la seva història, la del càmping que porten i la del poble. 

Doña Olga amb alguns dels seus treballs de tapís

Quan jo vaig poder compartir el dia amb la Doña Olga em va poder explicar coses de “los tiempos antiguos” que ella li deia. Si no ho recordo malament provenia d’una família que havia vingut feia molts anys de la població de los Cisnes. En aquella època la carretera no existia, així que hi van arribar amb una barca. Eren molts germans, crec que onze! En aquella època hi vivien unes cinc famílies al poble de Puyuhuapi. 


La casa de los Alemanes va ser una de les primeres del poble, amb ells vindria la construcció de La Fàbrica

Al seu marit el va conèixer des de sempre, de pequeños ya pués... la primera filla la va tenir amb 19 anys i ells dos van tenir 6 fills. El més petit en té 24, i la més gran 46 crec. Ella es dedicava a treballar a una fabrica tèxtil d’un Jefe alemany, fins que aquella fabrica va patir un incendi, i les seves màquines van quedar fetes carbó, així que el propietari es va reinventar. Van crear una fabrica de catifes que feien a mà amb la llana de les ovelles. Les treballadores, eren les que rentaven la llana, la cardaven, i després en feien dissenys. Parlava dels dissenys i la concentració que requerien. - A veces si te despistabas y ponías un punto de más, tenias que destejer hasta encontrar el error! - m’explicava. 


 Els motius que representa solen ser d'animals o geometríes ornamentals Mapuches

 Filant la llana

Mostrant-nos com feia els nusos al Tapís

Així que mentre m’anava explicant coses de la seva vida i del càmping, li vaig demanar si em podia mostrar els dissenys dels tapissos que tenia fets. Em va explicar que no sabia dibuixar, i que volia fer un tapís d’una bandúrria. No sabeu lo contenta que es va posar al saber que jo sabia dibuixar. 





Sota el sol d’aquella cabana feta amb llauna, estavem les dues aprenent l’una de l’altra, amb la calma, i sense pressa. Em va costar un dia d’espera poder compartir amb ella aquell moment, ja que ja li havia demanat el dia anterior per aprendre amb ella. Em va dir que no es pensava pas que tenia tantes ganes! Però després ho va entendre tot. Vam parlar de l’escola, dels nens i nenes que fan manualitats amb una alegria! (Ja sé que no són tots jejeje) però que on estava jo, veia obres d’art! Ella em va dir que aquí la joventut ja no s’interessa pel tema, que no tenen paciència per fer una feina que requereix tanta concentració. 

Quan vaig tenir el dibuix acabat es va posar contenta! I em va fer un regal, uns escalfadors de llana fets per ella. Em vaig posar contenta, perquè no m’ho esperava pas. Després amb timidesa, sentint que no volia abusar de la confiança em va dir que volia fer un tapís del càmping... evidentment li vaig dissenyar sense cap problema. Amb poca estona ja el tenia fet, per ella era tot un món i per mi era un regal molt fàcil d’oferir. Fins d’aquí un parell de mesos no en podrem veure el resultat, però... la seva feina és la que requereix molta i molta estona! I sobretot molta paciència. 


El disseny que va fer la Marta

L’Artur es va dedicar a fer pa, a fer fotografies pel poble, i a descobrir com s’havia fundat el Càmping Adhonai. 


 Sempre que tenim un forn aprofitem per fer el nostre pa, això si, cada vegada surt diferent

 Les postes de sol són cada vespre de colors diferents

 La Violeta m'explicava que les grans empreses amb la seva pesca amb grans xarxes havien buidat el mar de peixos, que el gobern Xilè ha venut els seus recursos

 Ja fa anys que aquest poble no viu del mar, actualment ho fa del turisme que els hi ve per la Carretera Austral


 Un parell de pescadors romàntics però amb poca recompensa

Una nova posta de sol amb nous colors

La Violeta hem va explicar que aquell càmping va ser el primer del poble. Actualment n’hi ha tres.

Violeta: “Hace muchos años en un día de lluvia llegó un chinito a la puerta de casa. Le preguntó a mi padre por un Camping. Mi padre le dijo que no había. El chinito le dijo a mi padre que sería muy buena idea de construir uno, porque había muchos viajantes que los visitarían. Unos días más tarde, llegó uno, creo que era alemán a quien mi padre Germán lo llamava Fish. Fish y el Chinito se quedaron un tiempo ayudando a mi padre a construir el camping. Montaron un baño y el tejado y le dijeron a mi padre que en sus viajes hablarían de ese bonito lugar en Puyuhuapi. En seguida empezarón a venir más i más viajeros. Así nació el camping, con el Chinito y con Fish. Incluso el día que murió mi padre, Fish vino a su funeral.” 


La Violeta mentre m'explicava la història del càmping

Aquells dies també els vam compartir amb l’Enzo i en Marcos, dos joves Xilens que ja hi eren el dia que vam arribar, viatjaven fent dit (autoestop), tots dos es van coneixer en els seus estudis de fisioteràpia i estaven fent uns dies de ruta junts com a metode de desconectar de les seves rutines i poder obrir la ment a visualitzar el seu futur, l'Enzo explicava que marxaria a Australia a buscar-se la vida i coneixer coses noves, ens van explicar coses sobre el poble Mapuche i la seva relació amb el gobern de Xile, una relació delicada i no gaire amistosa que diguem... (Més endavant quan tinguém més informació ja explicarem quelcom sobre el tema). Finalment ens vam despedir, ells van marxar el mateix dia que nosaltres fent autoestop.


L'Enzo i Marcos (Coloro per els àmics), dos Xilens ben aixerits!

dimecres, 5 de desembre del 2018

Dia 55: Espai personal

Càmping Adhonai, Puyuhuapi, CHILE, 4 de desembre de 2018


Ens vam despertar entre la boira, sinó fos perquè s’escoltava la remor del riu, les cascades i els ocells exòtics, podria haver-me traslladat a la Plana de Vic... jejeje feia temps que no veia la boira i em feia molta mandra aixecar-me del sac, de fet, vaig aixecar-me però hi vaig tornar a dins... evidentment ens havíem de despertar en algun moment. 

La jornada no havia de ser llarga, de fet només quedaven uns 30km per a poder arribar al poble... però havíem sentit a dir que hi havia un glaciar entre el punt on erem i Puyuhuapi. Aquest se situava dins del parc Natural del Queulat. 

Ens vam posar a punt per sortir pel camí, però vam entrar en conflicte de bon matí i jo ja sabia que no aniria a veure el glaciar, perquè preferia estar sola... de camí al parc vam tenir però una alegria. Finalment ja no era un riu el que veiem, sinó que era l’oceà Pacífic. Era un fiord, però la olor era de mar. Una figura grossa dins l’aigua ens va cridar l’atenció, eren dofins petits que anaven nedant pel nostre costat! Una passada, parar al costat de l’aigua i escoltar el soroll de l’aigua com sortia de l’Espiracle era un regal! L’Artur va intentar fer-los una foto, però crec que eren massa ràpids per ell. 

Tot i que els vam veure de lluny va ser una sorpresa molt agradable! ens han dit que es tracta d'un tipus de dofins anomenats Toninas

Vam continuar per aquella pista de ripio, que al cap d’una estona es va convertir en una carretera d’asfalt. De cop ens vam poder relaxar, fins arribar a l’entrada del parc. Altra vegada ripio, encara que en aquest cas era més un camí dels que ens agraden. Amb els arbres més propers, els cotxes a velocitat més reduïda... 

Al cap de poca estona erem a l’entrada del parc. Allà l’Artur i jo ens vam separar. Ell va anar a veure el glaciar i jo vaig fer guàrdia de l’equipatge i de la meva bicicleta. Per sort el guarda parque era bastant divertit. Li vaig estar fent preguntes, i em va explicar que en aquell parc hi viu el cérvol més petit del món, el Pudú. Em va estar ensenyant vídeos del Youtube sobre l’animal i explicant-me que era un animal molt tímid, difícil de veure, que davant de la gent és molt lent, però que dins del bosc córre com una bala! 

Estava assentada intentant fer un Tetris mental de la meva futura casa... imagineu... amb una llibreta de quadres, intentant recordar les mides de casa... somiant en que un dia seria un espai tal i com sempre he somiat, viu! Al cap d’una estona va venir el Guardaparque, en Pieter o Pedro para los amigos. Em va dir: hay toda esa niebla, pero seguro que si te pones encima de esa piedra, se aclara el dia y verás el glaciar desde allí. Vaig somriure, i li vaig fer cas. Vaig agafar la flauta, la llibreta i la tablet, i em vaig asseure sobre aquella pedra gegant. 

Al cap de cinc minuts el cel es va aclarir i vaig poder veure el glaciar. De tant en tant podia escoltar com les columnes de gel tronaven. Vaig estar contenta de posar-me sobre la pedra. I va ser el meu racó mentre esperava que tornés l’Artur. En realitat quan vaig assentar-me allà, la pressa per anar al poble va desaparèixer i em vaig dedicar a gaudir del moment sola. 

Vaig escriure el blog, pensar amb la gent i en mi. I vaig conèixer gent, perquè la gent que anava al parc paraven allà a comprar l’entrada i jo era sobre aquella pedra magestuosa i tothom em veia. Va ser molt divertit veure arribar el Joan amb els seus nous amics. Amb el seu accent català mentre parlava amb anglès no vaig poder evitar parlar amb ell directament amb català. Resulta que és un noi d’Esparreguera que anava Anglès amb el Blai Mateu Prieto, i que la germana del Joan resulta que treballa al servei Metereologic amb el Roc Mateu Prieto... has vist Roc? El món és tant petit, que era evident que el teu nom s’escoltaria a l’altra banda del món! Jejeje igual que tu et trobes amics meus per aquests móns ;) 

Estava més contenta, i després també van aparèixer uns altres amb qui vaig estar parlant molta estona. La Marie i en Sasha d’Alemanya que també feien una ruta amb bicicleta. Vam estar parlant del què és més difícil en un viatge així, dels que fas quan vas amb parella durant molt de temps! Jejeje va ser una conversa que em va anar molt bé, crec que és aquest el tema... jejeje és així! 

Mentre encara parlava amb ells va arribar l’Artur. Ells havien d’entrar al parc, perquè sinó no tindríem temps de veure el glaciar, així que em van recomanar anar a menjar un pastís alemany de formatge a un forn de pa del poble, que tenia un alt percentatge de població alemanya. 

 La Marta va decidir quedar-se a l'entrada al parc, jo vaig fer la ruta per veure el glaciar El Ventisquero, amb aquest impresionant pont penjat començava la caminada d'una hora fins al mirador

El camí de pujada constant s'endinsava en un bosc molt frondós i solitari, tot sol enmig d'aquesta selva vaig recordar la pel·lícula La selva esmeralda de Harrison Ford, i van venir-me records de la meva experiència amb l'Ayahuasca. Segurament l'energia d'aquestes plantes té una forta influència en les persones i les emocions

 En un parell d'ocasions entre la vegetació es deixava veure el llac

I de sobte apareix el gran salt d'aigua, sense paraules...

 Una immensa cascada es precipita del gel a la roca

Ens vam despedir del Pieter i ens vam posar en ruta altra vegada. El caminet, després carretera, i altre cop ripio... just al canvi ens vam trobar a un altre ciclista d’Alemanya que venia de la Junta. Tot i que normalment fem fotos dels ciclistes, a l’Artur se li va passar, així que no tenim cap imatge seva. Ens va dir que al cap de tres quilòmetres tornàvem a tenir asfalt. 

 La Palta, una planta de dimensions extraordinàries!

 Aquesta no és ni de bon tros la més gran que hem vist

No plovia, però de ben segur que algú en algun moment la utilitzat de paraigües

I així va ser, tres quilòmetres més tard, erem a la carretera altre vegada. Resseguint la costa vam acabar arribant a la part nord del fiord on hi ha el poble de Puyuhuapi. Al arribar teníem l’adreça de una dona de warmshowers, vam preguntar per ella a l’oficina de turisme, i ens van dir que s’havia canviat de direcció. Ens van dir la nova, però quan vam ser allà no hi havia ningú, així que finalment vam anar a un càmping. El camping Adhonai, on la Violeta ens va rebre amb un súper somriure i amb molta amabilitat. 

Al càmping hi havia un altre ciclista, en Henry d’Austràlia. Quan l’Artur va entrar a la cuina i va dir que faria pa, en Henry li va dir: Hi I am Henry and I love bread! L’Artur va entendre: I am hungry and I love bread!  Jejeje vam riure una mica tots tres perquè ho vam poder pillar tots! :) 

Al cap de poca estona va entrar en Joan amb els seus amics, així que ens esperava una bona vetllada acompanyats de força gent! La Sandra i el seu company (he oblidat el nom), l’Alex d’Anglaterra, i després l’Enzo i el Marcos de Chile. 

Vam anar a comprar a les botigues, en concret a tres súpers mirant què tenien :) finalment vam comprar el que no podem menjar quan tenim fogonet: verdures a cabassos i material per a fer pa. 

Al tornar al càmping ens vam posar a treballar: l’Artur va fer el pa i jo vaig fer el sopar. I va quedar tot molt bo, les verdures saltejades (amb bacon per mi) i el pa. Ho vam acompanyar d’unes cerveses, i vam gaudir de la vida social amb altra gent. Per sort també hi havia gent que parlava en castellà així que l’Artur va poder comunicar-se i jo vaig poder refrescar el meu anglès! 

Al final eren gairebé la una de la matinada quan anàvem a dormir. L’Artur va venir una mica més tard a la tenda, on jo encara feia recerca de coses personals. Vam anar a dormir i ningú va posar el despertador, demà descans del nostre... ni que sigui per actualitzar el blog... ;)

Dia 54: Ens despedim de la Laure

Prop del Parque Natural Queulat, CHILE, 3 de desembre de 2018 


El dia es despertava amb sol i molta calor! Vam esmorzar a ple sol contents de tenir un molt bon dia, però també imaginàvem una jornada molt dura amb aquell patec de sol. 

Va ser molt bonic despertar escoltant a l’Emmi i l’Alex cantant en francès de bon matí i veure’l ballar al sortir de la tenda. La veritat, és que a mi la música en francès sempre m’ha agradat molt! I sentir aquella bona energia d’ells, feia ganes d’anar amb ells a fer ruta, per aprendre més sobre ocells, i francès. Lo millor va ser veure el que es van preparar per esmorzar! Patates amb un remenat d’ous! Mmmmmmm 

A poc a poc vam anar recollint, vam fer les fotografies de rigor, i ens vam posar en ruta amb la Laure. Avui ens separariem, però ens quedaven encara uns 30 quilòmetres junts. 

L'Emmi i l'Alex, dos esperits lliures i joves pedalant per la Carretera Austral

Al començar vam fer una petita pujada, però després vam baixar de cop acompanyant aquesta vegada el Río Cisnes. Era molt divertit de veure el riu, padalar poc i seguir la inèrcia com si nosaltres fóssim també el riu. Fluint! Va ser molt guai tot fins que vam arribar al creuament on ens separariem... no només era un moment dur perquè ens separaven d’una persona que ens havia portat aire fresc a l’aventura, sinó que al mirar la carretera vam descobrir que el port que havíem de fer, i que n’érem súper conscients, era una carretera de ripio... 

Tot i la calor que feia al començament del dia, a poc a poc el cel es va començar a cobrir de núvols fent que la temperatura fos una mica més fresqueta... 

Ens vam abraçar amb la Laura, i vam continuar. Per sort, i com que el món és tant petit, potser ens tornarem a veure. 


Ens despedim de la Laure, molta sort en el que et queda d'aventura per Chiloé, ens veiem a les muntanyes prop de Chamonix!

Amunt que feia pujada! I si que en feia, però el que molestava era haver-se de tornar a acostumar al ripio... a mi em fan mal les mans quan hi ha ripio. M’agafo tant fort al manillar per no perdre el control de la bicicleta que hi ha moments en que se’m enrampa la mà... de tant en tant passava algun camió o cotxe a mil per hora que ens deixava tots empolsegats... i quan passes la llengua per sobre les dents pots notar les partícules que entren al teu sistema... com he sentit a dir en algun lloc, una mica de terra a l’estomac no fa mal... neteja fins hi tot... jejeje 

El Riu sempre somriu

De camí amunt ens vam trobar a uns ciclistes que anaven direcció avall! Amb una cara de felicitat! Ens ho podiem imaginar. L’Emilia i en Roman de França i en Ryan de USA que viatjaven junts i finalment de sorpresa en va aparèixer un altre: en Takumi del Japó. Ens vam trobar tots 6 en el mateix punt. Uns amunt i els altres avall. 

 L’Emilia i en Roman de França i en Ryan de USA


En Takumi del Japó va aparèixer mostrant un somriure d'orella a orella

Ens quedava més pujada i teníem molta gana, així que vam continuar amunt. Feia fred i de tant en tant el xirimiri dels núvols semblava una pluja... per fi erem a dalt del port! Ara ens tocava baixar... i ja sabeu com m’agraden les baixades, però aquella en especial no em va fer molta il.lusió. No ens vam abrigar prou per fer-la i no volíem parar allà al mig... el ripio era molt pitjor que en la pujada, de pedres ben grans i rodones, que si et distreuen un moment pots acabar malament... de tant apretar els frens les mans em feien molt mal, però aquella baixada semblava no acabar-se mai! Eren tot revolts... No podiem anar ràpid... era una tortura, i pensava amb les que feien aquest tros de pujada i em compadia d’elles... 12 km de suplici... i era una baixada! 

Ja arribant al punt més alt de la pujada a La Perra

Finalment es va acabar, però havíem de menjar i tapar-nos. Estavem una mica tibats... ens havia destrossat aquella baixada... molt més que la pujada! 

Vam continuar, volíem arribar al proper poble, però no ho vam aconseguir. Ens vam quedar a uns 30 km... en un dels antics revolts de la carretera austral. Allà on no hi passaven cotxes, vam plantar la tenda, i ràpid vam tenir-ho tot fet... abans de les 11 ja dormíem! Erem prop del parc natural Queulat, a la desembocadura del seu riu, el Río Queulat.

Acampada a tocar de la desembocadura del Río Queulat