Càmping Adhonai, Puyuhuapi CHILE, 5 de desembre de 2018
Durant la nostra estada al petit poble de Puyuhuapi hem fet bastants coses. Principalment ens hem dedicat a actualitzar el nostre blog, que normalment porta molta feina, i després ens hem dedicat a descansar i descobrir el voltant proper.
De les coses més boniques que vam poder experimentar, va ser poder conèixer a la Violeta i a la seva mare la Doña Olga. Amb elles vam poder descobrir la seva història, la del càmping que porten i la del poble.
Doña Olga amb alguns dels seus treballs de tapís
Quan jo vaig poder compartir el dia amb la Doña Olga em va poder explicar coses de “los tiempos antiguos” que ella li deia. Si no ho recordo malament provenia d’una família que havia vingut feia molts anys de la població de los Cisnes. En aquella època la carretera no existia, així que hi van arribar amb una barca. Eren molts germans, crec que onze! En aquella època hi vivien unes cinc famílies al poble de Puyuhuapi.
La casa de los Alemanes va ser una de les primeres del poble, amb ells vindria la construcció de La Fàbrica
Al seu marit el va conèixer des de sempre, de pequeños ya pués... la primera filla la va tenir amb 19 anys i ells dos van tenir 6 fills. El més petit en té 24, i la més gran 46 crec. Ella es dedicava a treballar a una fabrica tèxtil d’un Jefe alemany, fins que aquella fabrica va patir un incendi, i les seves màquines van quedar fetes carbó, així que el propietari es va reinventar. Van crear una fabrica de catifes que feien a mà amb la llana de les ovelles. Les treballadores, eren les que rentaven la llana, la cardaven, i després en feien dissenys. Parlava dels dissenys i la concentració que requerien. - A veces si te despistabas y ponías un punto de más, tenias que destejer hasta encontrar el error! - m’explicava.
Els motius que representa solen ser d'animals o geometríes ornamentals Mapuches
Filant la llana
Mostrant-nos com feia els nusos al Tapís
Així que mentre m’anava explicant coses de la seva vida i del càmping, li vaig demanar si em podia mostrar els dissenys dels tapissos que tenia fets. Em va explicar que no sabia dibuixar, i que volia fer un tapís d’una bandúrria. No sabeu lo contenta que es va posar al saber que jo sabia dibuixar.
Sota el sol d’aquella cabana feta amb llauna, estavem les dues aprenent l’una de l’altra, amb la calma, i sense pressa. Em va costar un dia d’espera poder compartir amb ella aquell moment, ja que ja li havia demanat el dia anterior per aprendre amb ella. Em va dir que no es pensava pas que tenia tantes ganes! Però després ho va entendre tot. Vam parlar de l’escola, dels nens i nenes que fan manualitats amb una alegria! (Ja sé que no són tots jejeje) però que on estava jo, veia obres d’art! Ella em va dir que aquí la joventut ja no s’interessa pel tema, que no tenen paciència per fer una feina que requereix tanta concentració.
Quan vaig tenir el dibuix acabat es va posar contenta! I em va fer un regal, uns escalfadors de llana fets per ella. Em vaig posar contenta, perquè no m’ho esperava pas. Després amb timidesa, sentint que no volia abusar de la confiança em va dir que volia fer un tapís del càmping... evidentment li vaig dissenyar sense cap problema. Amb poca estona ja el tenia fet, per ella era tot un món i per mi era un regal molt fàcil d’oferir. Fins d’aquí un parell de mesos no en podrem veure el resultat, però... la seva feina és la que requereix molta i molta estona! I sobretot molta paciència.
El disseny que va fer la Marta
L’Artur es va dedicar a fer pa, a fer fotografies pel poble, i a descobrir com s’havia fundat el Càmping Adhonai.
Sempre que tenim un forn aprofitem per fer el nostre pa, això si, cada vegada surt diferent
Les postes de sol són cada vespre de colors diferents
La Violeta m'explicava que les grans empreses amb la seva pesca amb grans xarxes havien buidat el mar de peixos, que el gobern Xilè ha venut els seus recursos
Ja fa anys que aquest poble no viu del mar, actualment ho fa del turisme que els hi ve per la Carretera Austral
Un parell de pescadors romàntics però amb poca recompensa
Una nova posta de sol amb nous colors
La Violeta hem va explicar que aquell càmping va ser el primer del poble. Actualment n’hi ha tres.
Violeta: “Hace muchos años en un día de lluvia llegó un chinito a la puerta de casa. Le preguntó a mi padre por un Camping. Mi padre le dijo que no había. El chinito le dijo a mi padre que sería muy buena idea de construir uno, porque había muchos viajantes que los visitarían. Unos días más tarde, llegó uno, creo que era alemán a quien mi padre Germán lo llamava Fish. Fish y el Chinito se quedaron un tiempo ayudando a mi padre a construir el camping. Montaron un baño y el tejado y le dijeron a mi padre que en sus viajes hablarían de ese bonito lugar en Puyuhuapi. En seguida empezarón a venir más i más viajeros. Así nació el camping, con el Chinito y con Fish. Incluso el día que murió mi padre, Fish vino a su funeral.”
La Violeta mentre m'explicava la història del càmping
Aquells dies també els vam compartir amb l’Enzo i en Marcos, dos joves Xilens que ja hi eren el dia que vam arribar, viatjaven fent dit (autoestop), tots dos es van coneixer en els seus estudis de fisioteràpia i estaven fent uns dies de ruta junts com a metode de desconectar de les seves rutines i poder obrir la ment a visualitzar el seu futur, l'Enzo explicava que marxaria a Australia a buscar-se la vida i coneixer coses noves, ens van explicar coses sobre el poble Mapuche i la seva relació amb el gobern de Xile, una relació delicada i no gaire amistosa que diguem... (Més endavant quan tinguém més informació ja explicarem quelcom sobre el tema). Finalment ens vam despedir, ells van marxar el mateix dia que nosaltres fent autoestop.
L'Enzo i Marcos (Coloro per els àmics), dos Xilens ben aixerits!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada