Dia 64: Volant cap a Lago Puelo, bona companyia i generositat

Lago Puelo, ARGENTINA, 13 de desembre de 2018

El despertar al Morro va ser bo, encara que sempre fa mandra. Ens vam despertar relativament dora ja que no sabíem del cert quanta estona tardariem a arribar a Lago Puelo. Allà ens esperaven la Sílvia, la Pilar i la Thaykhuma, per això hi havíem d’arribar. 

Abans de sortir del poble vam anar a la gasolinera a enviar missatges, o a rebre’n. A mi em va agradar rebre un mail de la meva ex-alumna enviant notícies de com li anava l’Institut. Les notícies eren bones, així que vaig posar-me en ruta amb un bon somriure. 

Els primers quilòmetres eren de pujada, però no se’ns van fer gens pesats, a més a més era una carretera. De fet els vam fer facilment i amb l’Artur vam poder repassar els verbs amb anglès, però a poc a poc i bona lletra... el paisatge s’anava obrint, i podiem sentir-nos més petits que els altres dies. 

Després de la pujada va venir la baixada. I ja erem de nou a la Ruta 40. Vaig xalar bastant, ja que a les 12 del migdia ja havíem fet 40km! Vam fer parada a Epuyén, un poble que havíem sentit anomenar perquè havia tingut una comunitat que seguia i vivia en la freqüència harmonica del temps del Calendari Maia en comptes del calendari Gregorià, el seu nom el Jardin 13/20, o jardin de Paz. Però no vam saber veure aquella màgia... encara que si que aquell poble estava rodejat de paratges preciosos. 

Al sortir del poble vam haver de fer una bona pujada per un petit caminet de terra... va ser dur, però el camí de després era tot baixada i carretera. 

Finalment vam arribar a la zona del Hoyo. A cada pocs kilòmetres hi havia una parada de fruita fresca amb cireres, frutilla (maduixes) i gerds. No en vam comprar, però el Hoyo és conegut per això i si mai passeu per la zona per aquesta època us podeu atipar de fruits vermells! 

Passant pel poble del Hoyo vam aturar-nos just a l’entrada per fer un petit most. Un home del poble de qui no recordem el nom es va ajuntar al pla i ens va convidar a un bizcocho, encara que ell no en va pas menjar... parlava molt estrany i no el vam poder entendre gaire, encara que si que ens va indicar que ell vivia prop de les cascades que podiem veure des d’allà i que tenia el cor partit... 

Ens vam posar en ruta, però no vam fer ni un quilòmetre que vam haver de fer una segona parada. Dos grups de ciclistes de moltes persones ens van començar a aplaudir mentre passàvem. El segon grup ens va convidar a baixar de la bici i ens van rebre amb cervesa, ens vam convidar a beure i a menjar. Els ciclistes eren de Mendoza (Argentina) i estaven allà fent sortides amb bicicleta de muntanya, en total eren uns 60! Van alucinar amb el pes de la bicicleta de l’Artur, i mentre fèiem xerinola ens van dir que quan arribessim allí que els contactéssim. Al final el que semblava que seria poca estona es va convertir amb una hora i mitja de xerinola. 

Amb els ciclistes ja siguin de ruta o de btt sempre hi ha un vincle especial

Per sort a aquelles hores ja portàvem uns 60km i no quedava gaire estona per arribar a Lago Puelo. De fet vam arribar dues hores abans del previst. El poble era maco, i es veia amb vida. Al arribar vam anar a la casa, però com que era abans dora, no hi havia ningú. Vam descarregar les bicicletes i vam anar al poble a fer un tomet. Al final vam fer dues hores de tomet, augmentant la distància del comptaquilòmetres uns 10km! 

Vam parar a un cafè i quan vam rebre notícies de la família ens vam dirigir allà. Abans per això vam passar pel supermercat per comprar un vi i un bon suc per compartir. La família de la Sílvia, la Pilar i la Thaykhuma ens va rebre amb calor de casa. Amb un moment era com si ens coneguessin de tota la vida! La Sílvia ens havia preparat unes pankakes vegetals, una gran amanida i pasta! Un menjar deliciós després de tot el dia voltant i d’acabar fent 87km! 

La Sílvia molt amablement ens va deixar la seva habitació, un espai preciós que ens acolliria durant uns quants dies... quants? No ho sabem... però una casa on s’hi està com a casa!! Ens convenia una mica de temps familiar, encara que no fos com el que estem acostumats.

*Artur- Aquell dia només vaig fer una sola foto!

Dia 63: Cholila, el Valle Bonito

Cholila, ARGENTINA, 12 de desembre de 2018

El sol brillava dins del bosc. Al aixecar-nos ens vam activar ràpid. Vam posar els sacs al sol en una taula que ens quedava una mica lluny. També vam traslladar totes les coses per a fer el menjar al solet. S’hi estava molt bé! 

Són moltes les aus repinyaires que hem anat veient per tota la Patagònia

Mentre l’Artur preparava el menjar, jo anava escrivint en un paper els verbs irregulars en anglès per a poder-li ensenyar a l’Artur mentre anem amb bicicleta. S’ha de preparar pel que pugui passar! ;) 

Quan vam acabar, vam recollir i ens vam posar en camí. Els primers dos quilòmetres de pujada... i amb les cames fredes això sempre costa una mica més... quan vam pujar la pujada ens vam trobar a un home que caminava... curiosament ens el vam anar trobant al llarg del camí... (sempre el passàvem nosaltres... ell ho feia, però amb cotxe i no el veiem... i pensava que era una alucinació...). 

Vam abandonar la Laguna Verde, i després vam seguir la vora del Lago Rivadavia. Seguint aquest ens vam trobar el Cerro de la Mòmia, que des de diferents punts es veu una cosa o una altra. Jo des d’un punt em va semblar més el Cerro de la Calavera que el Cerro de la Momia... però l’endemà des de més lluny si que es veia clarament la Mòmia. El que em va agradar és que les flors liles (que es diuen Xoxos...) creaven punts que es veien des de lluny de color lila. 

La muntanya anomenada La Momia era la última que vam rodejar abans de deixar el Parc Nacional de Los Alerces (Foto: Marta M)

El cim més alt que es veu des de Cholila i les contrades del voltant és el Tres Picos

Vam parar a Cholila perquè no teníem pa i com que aquell dia també havia fet molta calor ens vam decidir de quedar allà. Vam parar a fer un gelat on vam conèixer el Nacho que ens va explicar coses de la vila i del seu futur. En Nacho era un alumne de la sisena classe del poble. Li quedaven 2 dies per acabar l’escola. L’any que ve (al febrer) anirà a l’Institut. Em va explicar el currículum de la seva escola, i em va alegrar molt que em digués que tenia una classe exclusiva de Geometria! 

Després del gelat i de comprar alguna cosa vam buscar els bombers, ens havien dit que hospedaven als ciclistes. Abans però vam parar a l’oficina de turisme on vam conèixer a la Giselle. Ella ens va donar bastanta informació de la localitat. Després vam anar als bombers però malauradament des de fa un temps que ja no els deixen acollir a ciclistes... així que vam haver de buscar un altre lloc perquè ja ens volíem quedar a Cholila. 

Un mapa de l'entorn dibuixat a la paret de l'oficina de turisme

Ens van enviar a acampar al Morro una zona d’acampada lliure. Al arribar allà ens vam adonar que no teníem aigua així que vam retornar a l’oficina de turisme i vam acabar quedant-nos allà parlant amb la Giselle per veure si el seu marit li deixava que acampessim al seu jardí. No vam rebre les males notícies fins tard, de que no hi podríem anar. De totes maneres ens vam quedar allà més estona parlant amb ella. Ens va explicar la història de la seva vida i ella va ser qui ens va dir que volia dir la paraula Cholila, que és Valle Hermoso. 

 La Giselle, una noia molt simpàtica i amable, esperem seguir trobant gent així

Ja era tard quan vam tornar al Morro a posar la tenda, vam sopar i com que teníem un vi per acompanyar la nit ens vam quedar fins bastant tard xerrant. Feia dies que no ho feia, però no feia fred i vaig poder-me quedar a fora sense patir. 

El Morro va resultar un lloc ideal per plantar la tenda i descansar-hi

Que millor que brindar amb un vi anomentat Contra viento?

Eren gairebé la una quan ens posàvem a dormir. L’endemà teníem que fer 77km i el perfil deia que era pujada durant els primers 21km...

Dia 62: Groc daurat de Ginesta

Laguna Verde, Parque Nacional Los Arceles, ARGENTINA, 11 de desembre de 2018

Abans de que sonés el despertador em vaig despertar. La connexió seguia sense funcionar, però no passava res... vaig començar a ordenar el dia, em vaig fer un te, el meu últim Lotus Chai Tea d’Eugene... i a plegar la roba que havia netejat el dia abans que ja estava seca. 

Al cap de poca estona l’Artur es va despertar i vam baixar a baix. L’esmorzar estava inclòs en el preu. Quan vam baixar ja estava tot preparat. No hi havia molta varietat i tot era dolç, però el que hi havia va desaparèixer! Jo vaig menjar, però l’Artur es va atipar! 

Quan va venir la Sofia a veure que tal anava tot, li vaig dir que havia dormit molt bé. No es va quedar gaire estona a parlar... jo quan vaig acabar vaig pujar a dalt, i vaig sentir com l’Artur intentava fer negocis proposant els seus serveis fotogràfics, però per mala sort van ser fallits. Just algú altre feia poc que li havia fet la mateixa proposta (o això ens va dir).

Ens vam preparar per marxar, vam aprofitar les últimes estones de connexió i vam sortir per la porta. Semblava que els núvols hi eren presents i segons la meteo havia de ploure, però per sort no ens vam mullar. 

És habitual veure cavalls tot sovint prop dels marges de la pista

Els primers 30km del dia eren en carretera. Així que tot i la pujada, vam lliscar cap amunt. En un dels punts ens vam creuar amb uns ciclistes d’Austràlia que portaven poc equipatge, però que venien des d’Equador. Vam intercanviar informació i ens vam despedir. 

Una parella molt simpàtica amb qui vaig poder practicar una mica del meu anglés primitiu, doncs hem donaven conversa i semblava que m'entenien prou bé

Al llarg d’aquella carretera, les flors hi eren presents; hi va haver un moment en que l’olor de la ginesta va omplir-me tots els pulmons i em va agafar un colocón de primavera. L’Artur va veure una súper foto i ens vam aturar enmig d’aquella carretera que tenia un quilòmetre de llarg per banda de ginesta. I la meva ment sentia felicitat i recitava al vent: 

La ginesta altra vegada

La ginesta amb tanta olor,

És la meva enamorada

Que ve al temps de la calor. 

Joan Maragall 

Per fer-li una abraçada

A la Patagonia he anat, 

I de la primera besada,

M’he perfumat! 

Joan Maragall i Marta Miserachs 

Aquella olor i aquells colors van fer somriure la Marta

Aqui vam sortir una mica més seriots, no perqué ho estiguéssim, sinó per qué estavem concentrats amb el moment del dispar de la càmera

Finalment vam arribar a l’entrada del Parc Nacional de los Alerces. També la ginesta inaugurava el camí i el primer llac també. Al arribar vam fer un most en el lloc on havíem pensat dormir el dia anterior si haguéssim fet els 30km. La carretera va quedar enrere i ens vam posar en el ripio. Altre cop, podiem veure que d’aquí un parell d’anys aquell camí es convertiria en una carretera... 

Uns ocellets molt macos van venir a veure si els hi queia alguna molla de pa

El paisatge era preciós i l’olor de primavera present en cada moment. Vam fer bastants quilòmetres aquell dia, tot i que jo volia parar a un dels càmpings que sabíem segur que eren gratis, però l’Artur deia: home! És massa dora, i només hem fet 40 quilòmetres. Anem tirant. 

Ginesta i més ginesta 

L'any vinent aquesta pista ja estarà 100% esfaltada

Sempre intentem fer "parades tècniques" per menjar algo en algún raconet bonic

Vaja, que vam tirar però evidentment vam arribar després de 65 km a l’entrada d’un càmping de pagament... i vam baixar a baix, un quilòmetre d’una baixada forta... i l’home del càmping ens va dir que el següent càmping gratuït era a uns 15 km... i com que ja era tard ens vam quedar allà... per sort el lloc era molt bo! 

El càmping es deia l’Aura, l’encarregat es deia Agustín i era un fan dels Waldorfians, així que vam poder intercanviar informació del tema. Ens va ensenyar quina era la millor parcela del càmping, encara que a nosaltres ens va agradar més una altra. Aquella tenia vistes a la Laguna Verde, però la que vam escollir nosaltres estava protegida per uns arbres que semblaven trets d’un conte de fades! Protegits pel caliu d’aquell lloc ens vam instal·lar. 

Uns arbres molt peculiars a la zona d'acampada, prop d'allà hi havia un bosc mil·lenari amb alguns exemplars de fins a 2000 anys!

Jo tenia pressa per posar-me a la dutxa, ja que estaven súper netes. L’aigua del càmping s’escalfava amb un foc que era just fora de l’edifici dels banys, que t’envadalia i escalfava molt. L’Agustí em va dir que si el termòmetre del foc marcava més de 80ºC que obrís l’aigua freda primer. I era mooooolt calenta! Però em va anar molt bé. Després de la dutxa em vaig posar al costat d’aquell foc. 

Al tornar vam preparar el sopar. Una sopa de fideus amb arròs que va quedar prou bona. Erem dins d’aquell bosc de fades, sopant a la llum de la nostra llanterna. Poc després jo ja em vaig posar a la tenda a escoltar un podcast per mestres Waldorf... i amb la veu de la Meredith de Waldorf Journey em vaig adormir...

Dia 61: Després de la tempesta, un llit de dos per dos.

Trevelín, ARGENTINA, 10 de desembre de 2018

Les passes d’aquell animal que segurament hauria estat un cavall em van fer no despertar ràpidament, tenia son. Però a poc a poc em vaig despertar i per sort l’Artur ja ho havia fet. Vam esmorzar i recollir les nostres coses i la tenda. 

Ens esperaven 40 km de ripio, l’Artur tenia el seient trencat i jo tenia una mica de por de caure de nou. Per sort anàvem tirant a poc a poc i amb bona lletra. I els núvols eren presents, potser tindríem la sort d’esquivar aquella tempesta. Ja erem a Argentina. La RN259 no era una ruta difícil, de fet en un dels trams vam tenir el vent a favor, i quan és així sempre li parlo al vent amb dolçor agraint que em dongui un cop de mà. 

Al princípi van caure tres gotes fines portades pel vent, però poc a poc vam deixar enrere la pluja

Tot el recorregut va ser molt planer, però alguns dels trams de ripio eren ben cansats, ja que anaves botant tota l'estona

Just al creuament de camins seguint per la matexa ruta el vent va canviar, però ens esperava una sorpresa: els ànecs, els flamencs, les vaques i les vistes del que podia semblar una mena de delta. 

Els flamencs i els anecs quedaven massa lluny per les meves òptiques, en canvi les vaques sempre curioses es van anar apropant mentre jo ajupit devant d'elles establia comunicacció intentant parlar el seu idioma "muuuuu"

Finalment vam arribar al poble de Trevelín. Allà vam pensar en que fer, però el que vam buscar primer va ser algú que pogués soldar el seient de l’Artur. Vam seguir un rètol que hi deia "Chapa y pintura, todo para el tunning", així va ser com vam arribar a conèixer l’Antonio, fill d’una catalana, que va ser el salvador del dia soldant el seient de l’Artur. Ens va explicar quatre coses del lloc i de lo segur que era aquella zona, i que a partir de Bariloche anéssim amb més ull. 

 L'Antonio es va mostrar hospitalari i amb "buena onda" des de el primer instant

Li vam dir que no portavem efectiu i ens va contestar "y cual es el problema?", no ens va cobrar ni cinc

Vam anar al banc a buscar plata, però des de fa un temps els bancs d’Argentina no deixen treure més d’un cert número de pesos... així que vam treure gairebé res... i ens van cobrar un ull de la cara per treure... 

Després cap a la plaça a dinar els entrepans i com que hi havia Internet ens va passar l’estona volant. Vam anar al súper i mentre l’Artur es va submergir durant gairebé una hora al súper, jo l’esperava a fora prenent el sol, preguntant-me si s’havia perdut... per sort al final va sortir. Com que ja era massa tard, jo no em veia amb cor de fer 30 km més... 

Vam anar a l’oficina de turisme i vaig preguntar per algun lloc on poder dormir. Feia gairebé un més que no sabia que era un llit, així que em venia de gust descansar ample i sense estar dins d’un sac... (tot i que no és ben bé estret el meu...). Em van enviar a l’Estancia. 

Quan vaig veure la bellesa d’aquell lloc, vaig pensar que no seria assequible... que no hi podria dormir... però em va ensenyar el lloc i quan vaig veure un llit de 2x2, una banyera, em vaig desfer... quan em va dir el preu no em vaig esgarrifar tant... perquè segons els meus càlculs no era pas tant... a més a més pagava jo, i no era una decisió que en aquell cas depengués dels dos. 

Tot i que jo inicialment volia fer acampada lliure per estalviar gastos no vaig posar resistència en dormir en aquest lloc tant bonic

Quan vaig sortir del lloc, li vaig dir a l’Artur: ja pots descarregar, ens quedem aquí. Així que ens vam instal·lar! Mentre l’Artur es va dutxar, jo em vaig comunicar amb els de casa avisant de que estava bé. Després el bany va quedar lliure, i amb música de fons em vaig posar a la banyera durant no sé quanta estona. Jo normalment no em banyo... però em va venir molt de gust i ho vaig disfrutar molt!!! 

Jo també vaig gaudir de la dutxa i la comoditat d'una habitació així

Em vaig relaxar tant que vaig treure l’ukulele de la funda i em vaig posar a cantar. La Estància tenia un lobby amb una acústica estupenda, que em va encantar! De cop i mentre tocava vaig sentir la veu d’algú que donava voltes a un arbre de Nadal... l’Emma, la filla de la propietària. La vaig saludar. - ¿quién eres? - tota curiosa. Vam estar compartint una estona, acabant cantant la cançó de la BlackWidow. 

Després va desaparèixer una estona, i amb l’Artur ens vam posar al jardí amb la nostra cuina de gasolina perquè aquell lloc no disposava d’una cuina pels clients... estavem sols i el soroll del fogonet no va molestar a ningú. Aquella nit, vam fer sopar de luxe. Un provolone amb pa torrat i pasta amb ou, ceba i les murgules que ens havia regalat en Jorge de CerroCastillo. Va quedar boníssim! L’Emma va venir a treure el cap i vaig estar jugant una estona corrent pel menjador d’aquell lloc. Era tard, i potser no era convenient jugar tant, però feia tants dies que no trobava un infant amb qui jugar que no vaig voler mirar l’hora... per sort va ser breu i va anar a dormir... Black... Widowwww.... auuu au auuuu anava a dormir.... 

Vam estar xerrant a fora una estona amb l’Artur, tot i que podiem gaudir de la comoditat de posar-nos a dins en una caseta de fusta que teníem per nosaltres. Quan ho vam recollir vam pujar a dalt. Curiosament la connexió a Internet a les 11 va fallar, però a mi em va anar molt bé perquè el que volia era descansar en la inmensitat d’aquell llit! I m’hi vaig submergir sota aquella colxa que era gairebé com estar en els núvols! No recordo fer gaires voltes al llit, sinó tot el contrari... vaig dormir com un soc.

Dia 60: El Karma

Paso Futaleufú, ARGENTINA, 9 de desembre de 2018 

Tot i el conflicte del dia anterior vaig haver d’acceptar la situació tal i com era. Tot i tenir el cor aplastat per aquella allau de fang interior, vaig haver de buscar la fortalesa per continuar endavant. De fet, no podia quedar-me allà... 

Tot i que la casa estigui torta i vesteixin diferents vestits el dia i la vida els somriu

Feia un dia ple de núvols, ens venia un camí més aviat de pujada. Avui ja si que arribaríem a Futaleufú. Seguíem el Río Futaleufú, un dels rius més coneguts en el món del ràfting i el kayak a Chile, i potser els fans d’aquests esports el coneixen. 

En una de les pujades ens vam trobar a quatre ciclistes francesos: l’Yves i la Frederique una parella, i en Vinçon i en Jeremy que eren dos germans. La parella havia començat a Alaska i els germans havien començat a Canadà. La Frederique va intentar animar-me, igual que els altres que podien veure que alguna cosa em removia. Em va anar bé, perquè em va donar forces. També ens van dir que erem els primers que creuaven que havien sortit d’Ushuaia. 

Ens vam despedir i vam continuar. Buscant sense èxit el rellotge que resulta que l’Yves havia perdut. Vam creuar el Río Futaleufú i vam poder veure les barques de ràfting que baixaven i també furgonetes carregades que ens creuavem que anaven amunt i avall. 

Un grup de ciclistes aventurers i plens de vida!

El camí era fàcil tot i ser “difícil”, però hi va haver un moment que ens va impactar als dos. Just en un moment sortia un cartell on hi posava: la difícil. De cop el vent es va aixecar i va aparèixer una súper pujada. Per sort, no ens vam espantar. Només va ser un moment. Després vam continuar per la pista de ripio on prop del Lago Lanconao vam veure un canvi. 

Quan veig que el camí es comença a preparar per convertir-se en carretera em poso contenta pel meu cul, però em poso trista perquè hem pogut veure al llarg del camí quines són les conseqüències d’aquesta millora: el creixement d’uns pobles que no estan mentalitzats d’una manera sana a aquest moment. 

A poc a poc, aquell camí que quedava aplanat es va convertir en asfalt fins arribar a la població de Futaleufú. Allà vam fer una volta. Era un diumenge a la tarda, el River i el Boca jugaven la final, el poble estava en silenci i no hi havia ni una ànima al carrer. De cop ens vam trobar un ciclista que arribava. Era en Jeff de Bèlgica que havia començat a Ushuaia igual que nosaltres, ell va decidir quedar-se a Futaleufú, i nosaltres vam voler creuar la frontera aquell mateix dia. Quedaven deu quilòmetres d’esfalt fins a Argentina. 

En Jeff viatjava sol, ràpid i lleuger

Era bonic, les flors en plena primavera, la carretera i el sol que finalment treia el cap amb més intensitat. Amb un moment erem a la frontera. Primer els tràmits amb l’Aduana Chilena (que mirava envadalida el partit) van ser fàcils. El que no va ser fàcil va ser quan l’Artur va veure que al seu seient se li havia partit una barilla que deformava el seu seient, convertint-lo en un seient que no complia la seva funció. De la seva boca sortia segur que sense voler el comentari de: tot se’m trenca a mi, i a tu no et passa res! 

A la frontera tots els presents estaven pendents del gran partit

El seient no tenia solució, vam haver de tirar. Vam creuar la frontera i al cap de 500 metres ens trobàvem amb el control fronterís d’Argentina. Com totes les altres vegades, un procediment fàcil amb els Argentins. Aquella nit dormiriem en una zona habilitada per acampada al costat de la frontera, al costat del Río Futaleufú. 

Era just allà al costat, a menys de 500 metres, però va ser en aquell moment quan vam desviar-nos per aquell caminet que vaig perdre el control de la bicicleta amb una muntanya de sorra que hi havia en aquella súper baixada. Vaig rodolar pel terra i també vaig veure com em dirigia cap a una pedra, per sort el casc em va protegir de l’impacte que hagués pogut ser bastant dramàtic sinó hagués estat pel casc... em vaig quedar tirada al terra, espantada de mourem i descobrir que alguna peça del meu cos estava trencada. Per sort, només un genoll pelat, l’ombro també amb un cop fort però no trencat, una rascada a l’esquena i el susto. Vaig aguantar el posat, però em feia mal i m’havia espantat molt. L’Artur quan em va veure a terra va venir volant a comprovar que tot estava bé. Em vaig aixecar, ferida de guerra, però amb força perquè ja sabia que per sort no hi havia res trencat. 

Vam buscar un lloc on acampar, jo amb silenci. Era un lloc bonic, però em moria de ganes de plorar a viva veu, i com un infant volia una abraçada de la meva mare dient-me que no passava res, que jo era molt forta i valenta. El meu consol va ser saber, que si ella hagués estat allà aquestes haguessin sigut les seves paraules. I em vaig sentir molt afortunada de saber que era així, de tenir-la sempre ben a prop tot i que estigués lluny. 

L’Artur va preparar el sopar i mentre sopavem un foc ens acompanyava. Tot i la imatge èpica de ser en un paratge preciós amb un foquet que ens donava escalfor, jo vaig anar a la tenda per buscar el meu espai. No tenia son, però al cap de poca estona la meva ment va traslladar-se al món dels somnis. 

Sense mosquits, ni vent i amb una temperatura agradable, tot i el desconcert intern, l'energia de l'entorn feia sentir-me a gust i segur

A mitja nit em vaig despertar escoltant les petjades d’algun animal. Era un animal pesat, perquè podia notar com el seu pes movia el terra. No vaig sortir a mirar que era, i l’Artur que es va despertar tampoc ho va fer, així que em vaig adormir amb la pregària que m’acompanya en moments en que em sento poc protegida que em va ensenyar la meva iaia Ramona. 

Àngel de la guarda, dolça companyia, 

no em desempareu ni de nit ni de dia, perquè sinó em perdria.

Dia 59: Atuït

Puerto Ramírez, CHILE, 8 de desembre de 2018

Ens vam despertar en aquell mirador. Feia sol i entrava per la porta de la tenda. En aquell moment  per sort hi feia més fresca que el dia anterior. Vam esmorzar i ens vam posar en ruta ràpidament. Vam començar el dia amb sol, però a poc a poc el dia es va anar enfosquint. 

 Cada dia pot sortir el Sol

Un meandre gegant rodejava la vall 

Un parell de bandurries, l'ocell que portem veient des de que vam sortir d'Ushuaia

Aquell dia el meu comptaquilòmetres celebrava la fita dels 2000, així que havia d’estar atenta per a poder fer la foto aquell matí. Al cap d’uns deu quilòmetres els celebraria. Una estona abans però ens vam trobar a la Georgina d’Australia, una noia que viatjava sola amb un muntatge molt lleuger que ens va donar una mica d’enveja, sobretot a l’Artur, ja que troba a faltar molts cops que la seva bicicleta sigui més lleugera. Ens vam despedir d’ella intercanviant informació, una d’important: s’acostava una tempesta. 

De tant en tant apareix una gran recta sense trànsit i aprofito per fer alguna foto o vídeo on hi sortim tots dos

 La Georgina pedalant direcció Ushuaia

Al cap de poca estona a poc a poc anava controlant els quilòmetres, els 2000 van arribar. No eren del tot reals, ja que si us enrecordeu, vaig tenir un petit problema durant un dia i uns 20 km no van quedar comptavilitzats. 

I ja en portem 2000Km (segurs)!

Al cap d’unes hores vam arribar a Villa Santa Lucia on sabíem que feia menys d’un any les pluges havien provocat allau de fang que va iniciar-se dalt de la muntanya arrossegant un tros d’aquesta fins a arribar el poble. Tot i que el tros que vam veure nosaltres no era el més afectat, es veu que més amunt encara ara el paisatge és desolador. Va començar a ploure en aquell moment, així que el to del moment era molt dramàtic. 

Encara es podia veure el rastre del desastre

Vam comprar quatre coses per passar la nit i el matí. Al sortir del supermercat es va posar a ploure. Vam menjar unes empanades acompanyats d’uns ciclistes holandesos una mica més grans que nosaltres, que tirarien pel mateix camí, però que ja no vam veure més.

Vam marxar amb un sentiment estrany. A més just al sortir vam creuar-nos amb un cartell que hi posava zona d’evacuació per volcans... i ja estava remoguda... en aquell moment deixàvem enrere la carretera Austral. 

Oju paligru!

Vam continuar per una pista de ripio. Feia baixada arribant al Lago Yelcho, un llac que era molt i molt gran d’una aigua de color blau Esmeralda. Tenia platges i honestament m’hagués agradat acampar i descansar observant aquell color, però un error de comunicació amb l’Artur ens va posar de nou en una situació tensa. 

De vegades l'aigua més transparent pot resultar estar estancada

Així que els següents quilòmetres es van fer durs, tensos i tristos. El gris del cel era gairebé com el reflexe de la meva ànima. 

Finalment a prop del Río Futaleufú, al costat del Río Malito un dels seus afluents que passava per Puerto Ramírez vam acabar la jornada. Va ser una parada dura, de conflicte i d’una situació molt tensa. Aquell dia va marcar-nos als dos, però s’ha de pedalar endavant, almenys de moment. 

Crec que és la foto d'acampada més grisa que he fet, no va ser el millor moment, cert, a tota la situació de dificultat de convivència es van afegir un escamot de mosquits a l'hora de fer el sopar, tot i així, el viatje continua

Vam anar a dormir, jo no sé com va descansar l’Artur, però jo tenia el cor remogut, i no se si també va ser veure el desastre de Villa Santa Lucia però aquella nit vaig tenir por de dormir al costat d’un riu. Tenia por de que plogués, que la tempesta que deien que venia tant forta desboqués el riu... em sentia vulnerable a qualsevol cosa...