San Isidro BA, 14 d’octubre de 2018
S’esperava que fos un dia tremendament llarg. Per això el títol de l’entrada: El dia 4-5.
Vam despertar quan el cor ens va dir prou. El sol brillava, feia calor, feia un dia excel·lent. El vam dedicar a discutir sobre quin seria el contingut d’aquest blog... Artur VS Marta... i com que a mi m’agrada escriure, l’Artur molt amablement va cedir deixant-me seguir el meu estil de blog que tenia quan vivia a la Xina.
(Si mai hi voleu fer un cop d’ull: www.martam13sexperienciaxinesa.blogspot.com)
Després de menjar “asados” i tanta carn, finalment vam dinar pasta amb tuco (salsa de tomàquet). Ho vam acompanyar d’una picada (aperitiu), un vi bo, y digestius per postres. Tot i fer un sol espaterrant, em vaig a anar a estirar mirant el final de la Catedral del mar. A mig capítol va arribar l’Artur que es trobava bastant malament, i es va adormir, mentre jo mirava una altra peli: Thai Mai, rumbo a Vietnam (que us recomano).
Per la casa tothom estava en moviment, en Guillermo y la Analia anaven a una celebració d’aniversari, i la Camila de festa. En Nicolàs estava fent els deures de la Universitat, i nosaltres fèiem temps... ens vam despedir de l’Analia i la Camila. En Guillermo ens tornaria a buscar més tard. Quan van marxar no vaig poder evitar posar-me a plorar. Plorava perquè amb tres dies, la família del Matias ens va acollir com si fóssim la seva, plorava perquè em vaig sentir estimada, protegida i cuidada. I plorava perquè sabia que aquesta no seria la primera vegada que ploraria per aquest mateix motiu, i que cada vegada que trobéssim gent, sentiríem que una part del nostre cor sempre es quedaria en aquell lloc. I em pregunto ara: com de gran és el cor?
L’Artur sabia perquè plorava, però se sentia impotent perquè no em podia ajudar, i em va deixar plorar, amb la seva presencia a prop.
Vam fer l’últim sopar, per variar, vam menjar hamburgueses, i jo no em podia estar quieta. En Nicolàs em deia: quedate quieta... i de cop li vaig dir: esque solo quiero llorar! I ens va dir com de contents estaven d’haver-nos pogut acollir i ajudar. I encara vaig plorar més... però rient i plorant a l’hora.
El nostre avió sortia a les 5 de la matinada, en Guillermo ens vindria a buscar a la una i pico de la matinada. Ja teníem les maletes fetes. Vaig anar a dormir fins les 12 de la nit. Em vaig dutxar per ultima vegada, l’aigua de San Isidro em va deixar el cabell finíssim!
Vam preparar les maletes i les bicicletes, perquè quan arribés en Guillermo tot estigués a punt. Mentrestant estàvem amb en Nico parlant i compartint els últims moments. En Guillermo va arribar amb una pick up. Vam carregar les coses, i ens vam dirigir cap a l’Aeroparque. En Nico venia darrere nostre amb la moto per despedir-se allà.
El tràfic de Buenos Aires, a aquelles hores de la matinada no tenia res a veure amb el de ple dia. Em recordava a Tianjin, a quan sortia de casa amb el cotxe i em dedicava a explorar la ciutat a la llum de les faroles.
A l’arribada a l’aeroport ens vam despedir del Guillermo i vam entrar amb tot l’equipatge. Vam treure els bitllets i vam fer la cua per deixar les maletes i la bicicleta. Quan va ser el nostre torn, van pesar l’equipatge, de nou, teníem una mica de por per l’excés d’equipatge... però no ens van dir res. Al veure les bicicletes, no sabien com les havien de cobrar. Li vaig preguntar quan valia, i em va dir que ara no ho podiem pagar perquè allà on es paga, estava tancat, que ja ho pagariem quan tornéssim de Ushuaia. Li vaig dir que no tornavem, i ens va mirar amb cara bocabadada: Y entonces dónde van? i els hi vam explicar que anavem des d'Ushuaia a Oregon en bicicleta. Ens va agafar les mans i ens va desitjar molta sort. I de cop li vaig tornar a preguntar: Cuánto cuesta? I va contestar: Nada. Aquella dona, en un cinc minuts ens va transmetre un amor i una admiració profunda, que em va fer entendrir. Espero no oblidar aquella mirada de suport.
Vam facturar les bicicletes, i va arribar el moment de despedir-nos del Nicolás. I no vam plorar, però si que li vam fer una gran abraçada!
El viatge en avió ens esperava. Sortia a les 4:50 de la matinada. A les 8:25 ja aterrariem a Ushuaia, a Tierra del Fuego. Sabiem que des de dalt de l'avió podriem veure Buenos Aires de nit. Va ser un espectacle, que la foto no podrà mostrar realment el que va ser la realitat. Semblava una ciutat que a la llunyania estava encesa amb flames, com una catifa de foc. Pocs moments més tard, del cansament, en un tancar i obrir d'ulls, ja veiem les muntanyes nevades, i el port d'Ushuaia. Unes quantes turbulencies, i ja erem a Tierra de Fuego.
Allà vam desfer les capses i muntar les bicicletes, al cap d'un parell d'hores ja ho teniem tot a punt. El que no estava a punt era el temps. Plovia a bots i barrals, i vam decidir a que parés una mica. Perquè ens van dir, que quan plovia, al cap d'una estona normalment parava. No va ser així, sinó que es va posar a nevar, i quan ja feia una hora que nevava, vam decidir que no podiem quedar-nos allà per sempre. Així que ben equipats vam sortir de l'aeroport, i ens vam dirirgir a casa del Diego, que ja feia estona que ens esperava.
La neu, el fred, l'excés de roba, van fer que els nostres primers quilòmetres no fóssin els més agradables que hem viscut mai. Em va recordar aquell dia que vam anar a Sant Boi de Lluçanès, amb el Martí (un dels meus alumnes de la font) i l'Artur, on ens vam trobar una nevada sorpresa... Feia fred, estabem en un lloc nou, i no sabiem ben bé on anavem. Ens vam trobar els primers gossos... Vaja... i el boral de la carretera tot plè de fang i neu... Un dia ideal.
Al cap de 10,5 km erem a casa del Diego, molls i una mica amb fred. En Diego ens va acollir amb els braços oberts, tot estava a la nostra disposició. Amb el fred i tot, ens vam pensar que el supermercat estava tancat, així que vam arribar amb les mans buides. Per sort, ens va acompanyar a buscar aliments, donant-nos els primers consells de cara al viatge.
Vam tenir la sort de poder arribar a una casa amb calefacció, on la roba es va eixugar en poca estona. Va ser una càlida rebuda, tot i el fred que feia a fora. Vam sopar una sopa, i a les 8 del vespre ja dormiem com nens, protegits per un mussol d'ulls oberts... Estavem trinxats!
Per la casa tothom estava en moviment, en Guillermo y la Analia anaven a una celebració d’aniversari, i la Camila de festa. En Nicolàs estava fent els deures de la Universitat, i nosaltres fèiem temps... ens vam despedir de l’Analia i la Camila. En Guillermo ens tornaria a buscar més tard. Quan van marxar no vaig poder evitar posar-me a plorar. Plorava perquè amb tres dies, la família del Matias ens va acollir com si fóssim la seva, plorava perquè em vaig sentir estimada, protegida i cuidada. I plorava perquè sabia que aquesta no seria la primera vegada que ploraria per aquest mateix motiu, i que cada vegada que trobéssim gent, sentiríem que una part del nostre cor sempre es quedaria en aquell lloc. I em pregunto ara: com de gran és el cor?
L’Artur sabia perquè plorava, però se sentia impotent perquè no em podia ajudar, i em va deixar plorar, amb la seva presencia a prop.
Vam fer l’últim sopar, per variar, vam menjar hamburgueses, i jo no em podia estar quieta. En Nicolàs em deia: quedate quieta... i de cop li vaig dir: esque solo quiero llorar! I ens va dir com de contents estaven d’haver-nos pogut acollir i ajudar. I encara vaig plorar més... però rient i plorant a l’hora.
El nostre avió sortia a les 5 de la matinada, en Guillermo ens vindria a buscar a la una i pico de la matinada. Ja teníem les maletes fetes. Vaig anar a dormir fins les 12 de la nit. Em vaig dutxar per ultima vegada, l’aigua de San Isidro em va deixar el cabell finíssim!
Vam preparar les maletes i les bicicletes, perquè quan arribés en Guillermo tot estigués a punt. Mentrestant estàvem amb en Nico parlant i compartint els últims moments. En Guillermo va arribar amb una pick up. Vam carregar les coses, i ens vam dirigir cap a l’Aeroparque. En Nico venia darrere nostre amb la moto per despedir-se allà.
El tràfic de Buenos Aires, a aquelles hores de la matinada no tenia res a veure amb el de ple dia. Em recordava a Tianjin, a quan sortia de casa amb el cotxe i em dedicava a explorar la ciutat a la llum de les faroles.
A l’arribada a l’aeroport ens vam despedir del Guillermo i vam entrar amb tot l’equipatge. Vam treure els bitllets i vam fer la cua per deixar les maletes i la bicicleta. Quan va ser el nostre torn, van pesar l’equipatge, de nou, teníem una mica de por per l’excés d’equipatge... però no ens van dir res. Al veure les bicicletes, no sabien com les havien de cobrar. Li vaig preguntar quan valia, i em va dir que ara no ho podiem pagar perquè allà on es paga, estava tancat, que ja ho pagariem quan tornéssim de Ushuaia. Li vaig dir que no tornavem, i ens va mirar amb cara bocabadada: Y entonces dónde van? i els hi vam explicar que anavem des d'Ushuaia a Oregon en bicicleta. Ens va agafar les mans i ens va desitjar molta sort. I de cop li vaig tornar a preguntar: Cuánto cuesta? I va contestar: Nada. Aquella dona, en un cinc minuts ens va transmetre un amor i una admiració profunda, que em va fer entendrir. Espero no oblidar aquella mirada de suport.
Vam facturar les bicicletes, i va arribar el moment de despedir-nos del Nicolás. I no vam plorar, però si que li vam fer una gran abraçada!
El viatge en avió ens esperava. Sortia a les 4:50 de la matinada. A les 8:25 ja aterrariem a Ushuaia, a Tierra del Fuego. Sabiem que des de dalt de l'avió podriem veure Buenos Aires de nit. Va ser un espectacle, que la foto no podrà mostrar realment el que va ser la realitat. Semblava una ciutat que a la llunyania estava encesa amb flames, com una catifa de foc. Pocs moments més tard, del cansament, en un tancar i obrir d'ulls, ja veiem les muntanyes nevades, i el port d'Ushuaia. Unes quantes turbulencies, i ja erem a Tierra de Fuego.
Buenos Aires des del Cel
Ushuaia al fons
Les bicicletes sortint de l'avió
Ushuaia, Tierra de Fuego, 15 d'Octubre de 2018
Allà vam desfer les capses i muntar les bicicletes, al cap d'un parell d'hores ja ho teniem tot a punt. El que no estava a punt era el temps. Plovia a bots i barrals, i vam decidir a que parés una mica. Perquè ens van dir, que quan plovia, al cap d'una estona normalment parava. No va ser així, sinó que es va posar a nevar, i quan ja feia una hora que nevava, vam decidir que no podiem quedar-nos allà per sempre. Així que ben equipats vam sortir de l'aeroport, i ens vam dirirgir a casa del Diego, que ja feia estona que ens esperava.
La Marta muntant la seva bicicleta
Foto de rigor
La bèstia de la Marta a punt, i la Surly Ogre encara per muntar
La neu, el fred, l'excés de roba, van fer que els nostres primers quilòmetres no fóssin els més agradables que hem viscut mai. Em va recordar aquell dia que vam anar a Sant Boi de Lluçanès, amb el Martí (un dels meus alumnes de la font) i l'Artur, on ens vam trobar una nevada sorpresa... Feia fred, estabem en un lloc nou, i no sabiem ben bé on anavem. Ens vam trobar els primers gossos... Vaja... i el boral de la carretera tot plè de fang i neu... Un dia ideal.
La Marta amb cara rara perquè s'estava ofegant amb el cartell d'Ushuaia
Al cap de 10,5 km erem a casa del Diego, molls i una mica amb fred. En Diego ens va acollir amb els braços oberts, tot estava a la nostra disposició. Amb el fred i tot, ens vam pensar que el supermercat estava tancat, així que vam arribar amb les mans buides. Per sort, ens va acompanyar a buscar aliments, donant-nos els primers consells de cara al viatge.
A la casa del Diego
Vam tenir la sort de poder arribar a una casa amb calefacció, on la roba es va eixugar en poca estona. Va ser una càlida rebuda, tot i el fred que feia a fora. Vam sopar una sopa, i a les 8 del vespre ja dormiem com nens, protegits per un mussol d'ulls oberts... Estavem trinxats!
La suite amb la Marta dins del sac ja dormint
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada