Dia 14

Onaisin CH, 24 d'octubre de 2018

A les 3.10 de la matinada em vaig despertar pensant que eren les 10 del matí, la llum oberta em va fer pensar que era tard... vaig mirar el telèfon, i era aquella hora. Vaig pensar que potser el magnetisme de l'hemisferi sud potser havia trastocat el meu telèfon, però vaig comprovar amb el telèfon de l'Artur que era la mateixa hora.

Vaig continuar dormint fins que el despertador va sonar... 5 minuts més, però només els sento jo... l'Artur encara dormia com una marmota i l'Esteban també. A les 6:30 m'he començat a activar i l'Artur també. Feia núvol i fred, però dins era un forn. Hem preparat les coses i l'esmorzar. El dia abans havíem descobert que la paella que portàvem era prou bona per a fer torrades, així que l'Artur va torrar el pa.

Acabats d'esmorzar hem empaquetat tot i ens hem acomiadat de l'Esteban mentre ell anava tocant la seva guitarra.

Quin valent aquest noi, ens vam despedir i ell va seguir tocant tranquilament la seva guitarra

Des de la duana Argentina a la duana Chilena hi ha uns 15km, el vent bufava de costat i la carretera era de ripio. El ripio seria semblant a la grava. Van ser uns quilòmetres interessants, per sort molts dels Camions quan passaven pel costat reduïen la velocitat per no omplir-nos de pols. Hi havia trams en què el vent ens bufava a favor i d'altres de costat. Quan passava un camió tallava el vent per uns instants i després et desequilibrava una mica. Les mans ben agafades al manillar, el cos una mica amb tensió. No es va fer llarg, però quan vam passar el cartell on ens deia "Bienvenidos a Chile" passava un camió que tirava aigua a la ruta perquè no aixequessin tanta pols, però clar... quan van passar pel meu costat van aixecar tot de gotes de fang... molt divertit ;)

"Bienvenidos a  la Republica de Chile"

Ens havien dit que el pas de la frontera era complicat, sobretot a l'Aduana on deien que et registraven tot, i que a vegades et prenien els medicaments sinó portaveus la recepta. El nostre botiquí és complet, però sense receptes, i honestament vaig patir pensant que ens podrien prendre tot el que el metge ens havia receptat per aquest viatge. Per sort, res d'això va passar. Ni tant sols ens van obrir les maletes. Ens van fer omplir un paper i apa, buena ruta!

La carretera era de ripio, encara que al costat n'hi havia una de nova que estaven arreglant. Evidentment anhelavem passar-hi, però li vaig dir a l'Artur que millor que no ens posessim en problemes just passar la frontera. Per sort nostra, un camió dels que arreglava la carretera ens va cridar dient " Pueden pasar por aquí!". I ja us podeu imaginar, una carretera nova, sense forats, un regal per les nostres bicicletes i pels nostres culs!

 Aquesta carretera nova va ser pràcticament només per nosaltres

"Viento en popa a toda vela!"

Vam lliscar, teníem el vent a favor, feia núvol, però podíem veure un arc de Sant Martí ben curiós. Tot semblava anar bé. Vam veure passar un micro (bus) amb l'Esteban, ens vam alegrar per ell. Vam seguir tirant. A la llunyania es veia una forma rara, per mi semblava un pingüí, però sabia que no podia ser... era l'Oliver, el noi que va caminant des de La Patagònia fins a Alaska. Ens vam aturar i vam parlar amb ell un momentet. L'Artur li va preguntar per què no tenia una plataforma darrere per fer-ho servir com un patinet, l'Oliver va dir que si feia això seria fer trampa. Li vam fer una foto, i vam continuar. 

 L'Oliver amb el seu carro recorrerà la Panamericana sencera de sud a nord a peu

La primera i qui sap si la única persona que avançarem direcció nord

Era un tram que feia baixada, on hi havia una senyal de tràfic que posava que no es podia anar a més de 40km/h, el meu cronòmetre posava que anava a 43... hem vaig sentir com un pirata... normalment no passa de que jo vagi a una velocitat més alta a la permesa... jejejej

Continuavem, el vent ens bufava a favor, havíem d'aprofitar. A mig camí vam veure una pedra rodona gegant, al costat dues bicicletes. I amagats a la pedra, els dos ciclistes, uns francesos que anaven cap a Ushuaia. Vam parar un instant, però el vent era molt bo en aquell moment i vam aprofitar.

Impresionant carretera amb les muntanyes a l'horitzó

De cop va arribar el creuament. Si seguíem per la carretera anàvem a Punta Delgada, però nosaltres anàvem a direcció a Porvenir. Ens tocava passar pel ripio. Per sort, aquella carretera no és gaire transitada, així que podíem passar per on semblava més pla, sense importar si era pel mig del camí, per la banda contrària, etc... quan venia un cotxe ja el sentíem i ens podíem canviar i posar allà on havíem d'estar.

L'Artur fent fotos i vídeos en marxa amb la camèra d'acció

Era un espectacle, es veia el mar, la Bahía Inútil que li diuen, perquè és poc fondo, i ni una barqueta hi pot passar. Els costats estaven plens de bens, que havien tingut els seus xaiets, un paissatge bucòlic! La nostra sort, era que els xaiets eren l'aliment de les guineus i per tant acampant, no se'ns menjaríen el nostre menjar.

Portàvem uns 90km, l'Artur m'encoratjava a fer els 100... A mi tant me feia, jo ja sabia que havia fet un bon paper aquell dia. Entenia a l'Artur però el meu cul... jejeje el meu cul pensava per mi... i ja volia parar. Al creuament de Onaisin vam parar, portàvem 97km. Era clar que aquella nit casa nostra seria aquell indret. Per sort, hi havia un Arbre, el nostre protector.

Aquell lloc era ideal. Protegits de la visibilitat dels pocs cotxes que passaven i del vent. Vam creuar les bicicletes per la balla i ens vam instal·lar. Mentre l'Artur posava les bicicletes al dia i revisava les peces, jo anava tocant la flauta i escrivint al blog.

Vam sopar tard, ja era gairebé fosc. Llenties amb verdures de llauna... tota una delícia en una nit freda i després de gairebé 100km en bicicleta. Aquella nit, la lluna brillava amb intensitat, i em vaig atrevir a sortir de la tenda i anar a mirar el paisatge. La llum de la tenda i la nit amb la lluna darrere l'arbre van fer-me sospirar i vaig sentir pau.

Un lloc molt acollidor

Vaig dormir prou bé, encara que notava com les meves cames s'anaven fent més fortes. Sembla una ximpleria, però notava el seu pes amb intensitat després de la llarga jornada.

El dia de demà l'escriurà l'Artur. Tinc ganes de saber quins són els seus pensaments, o les seves impressions. Vosaltres no?

Ah! I us animo a escriure algun comentari, veiem que tenim visites al blog, però ens agradaria saber si teniu preguntes, pensaments... moltes gràcies per llegir-nos!