Cochrane CH, 20 de novembre de 2018
Aquell dia va ser el nostre récord en esmorzar i recollir. Segurament no vam sobrepassar les dues hores. Al cap d’un espai temporal curt, ja sortíem d’entre les mates de vegetació direcció a Cochrane (es pronuncia: kókran).
La jornada seria curta, amb només uns 30km. Va ser un camí interessant, de dificultat baixa, ja que majoritàriament era descens, encara que hi havia els típics tobogans trenca cames. El paissatge ja no era una selva, sinó que era més semblant a casa. Encara que els llacs que trobàvem de tant en tant ens feien oblidar la idea de que erem prop de casa.
La Laguna Esmeralda ens indicava que erem prop de Cochrane, i aquesta ens va encisar amb el seu color. També vam poder parar-nos a admirar uns ocells que normalment no s’apropen tant. No sabem com es diuen, però són semblants a una perdiu... o potser són perdius... jejeje
No sabem quina hora era, però era relativament dora quan vam arribar a Cochrane. I el primer que vam fer al arribar al Poblet, va ser posar Nafta al nostre dipòsit... Els dos ciclistes... arribant a la gasolinera i dient: lleno porfavor! :) Queda divertit dit així...
Vam decidir que buscariem un lloc on dormir. Just ens vam trobar el propietari d’un càmping, que el vam anar a veure, però no ens va acabar de fer el pes. N’hi havia un altre, el primer càmping que va tenir el poble: càmping Cochrane.
Aquell dia vam ser els primers en arribar al càmping
La propietària ens va rebre amb un somriure i ens va ensenyar cada espai. També ens va mostrar la part de Hostel, perquè deia que amb la pluja igual estaríem millor. Nosaltres vam decidir plantar la tenda. Teníem tot el càmping per nosaltres, però va ser plantar la tenda, sortir de la dutxa, posar rentadores i acabar de dinar,quan va començar a arribar tot de gent. Primer uns motoristes d’Austràlia, després uns mexicans, uns xilens i finalment uns xilens d’un grup escolta.
El que ens pensàvem que seria una jornada tranquila, es va convertir en una nit de xerinola al voltant de l’estufa de la cuina. Vam compartir la vetllada amb la Cristal i l’Hugo de Mèxic, la LeeAnn d’Austràlia i la Grabriela i el Rubén de Xile. Vam estar parlant, i els xilens van fer un plat típic de la Patagònia: Cavall deshidratat amb ceba, olives i formatge. Ho vam provar... i semblava més una barreja entre pernil salat i tonyina... jejeje
A les 12 tancavem el llum de la cuina per anar a dormir. Feia xirimiri quan ens vam posar dins del sac.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada