Davant el mural de Miró a l'aeroport del Prat de Barcelona
El dia 10 del 10 va començar el nostre viatge. Aquesta vegada amb avió.
Vam quedar a les 3 del migdia a l'aeroport. L’Artur va arribar amb la seva mare, les bicicletes i la seva maleta, jo vaig arribar amb la meva mare i la Montse. També ens van acompanyar en aquest moment en Pepe i en Jaime que també van venir a acomiadar-se.
l'Artur, la Núria (la seva mare) i jo a l'aeroport del Prat
A la zona de la facturació ens vam atabalar una mica, ja que ens pensàvem que ens cobrarien per l’excés de pes, però per sort no ens van mirar molt! Vam haver d’obrir la maleta a últim moment, ja que les bateries de liti no poden anar a la maleta fracturada. I després vam entrar a una zona secreta de la terminal 2, per a facturar les bicicletes.
Facturant les maletes i les bicicletes
En acabar... ja només ens quedava fer les últimes abraçades. Crec que no havia plorat mai al marxar, però aquest cop van sortir moltes llàgrimes... la meva mare em va consolar com va poder, mentre els altres ens miraven i de cop es van adonar que plorava...
La meva mare, el Pepe, l'Artur, jo i el Jaime
Ja era l'hora... i teníem que passar el control de seguretat. Ja tot va quedar endarrere i l’aventura era ja un fet segur.
El nostre primer avió volava a Londres. Vam tenir la sort de seure al costat d’una argentina artista que ens va donar Consell per a la nostra visita a la ciutat de Buenos Aires, i ens va posar en contacte amb una noia que ha viatjat fent dit per tot sud Amèrica. Parlava molt, però ens va donar molta informació.
Al arribar a Londres vam tenir que passar un altre control de seguretat i esperar tres hores a poder agafar el següent avió.
El Boeing Gegantí 787 carregant l'equipatge
El vol de Londres a Buenos Aires durava 14 hores... per sort, al ser un vol nocturn hem pogut dormir una mica. Ens van servir menjar, vam jugar al trivial i no vam mirar cap pel·lícula. També vam seure altre vegada al costat d’una Argentina, aquest cop una dona que també em va facilitar informació, aquesta vegada sobre la situació laboral de les mestres de l’escola pública argentina. Es veu que fa temps que estan en vaga. Treballen deu dies, i després paren tres. No es queixen només dels seus salaris, sinó de que el currículum és depriment. La senyora em deia que era perquè al govern li interessa tenir gent poc culta perquè no es preguntin coses, i no es revelin en contra del sistema. “En el gobierno son todos unos Ladrones!!”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada