Dia 13

San Sebastian (frontera entre Argentina i Chile) AR, 23 d'octubre de 2018

Aconseguim despertar-nos d'ora. Toca empaquetar ràpid, s'ha d'aprofitar que no hi ha previsió de vent i que el sol brilla. Esmorzem molt bé, les sobres del sopar acompanyades d'un ou ferrat ens han de donar moltes forces per a la llarga jornada fins la frontera.

Altra vegada toca acomiadar-se, en Marcelo ha estat molt bon amfitrió i el recordarem amb un somriure. Ens fem la foto i ens posem en marxa.

Quin gran enfitrió en Marcelo, ens vam sentir molt afortunats de compartir amb ell

Fa un sol espaterrant, gens de vent. Anem tirant. El paissatge ja no és una estepa sinó que és un desert. La jornada es caracteritzava per les seves rectes inacabables amb efecte mirall, on no es podia diferenciar entre la carretera i el cel, i tota l'estona ben a prop del mar.

En una de les rectes infinites ens trobem a l'Stefan, un ciclista que fa 16 mesos va començar la seva ruta des d'Alaska i ara ja no l'hi quedaven gaires etapes més per arribar al final de la seva ruta. Ens va dir algunes coses, donar-nos uns consells... ens va dir que aquella nit l'havia passat a San Sebastian, que la gent de la banda d'Argentina eren simpàtics, i que era un lloc molt acollidor amb cuina i calefacció.

Crec que mai havíem vist unes rectes com aquestes, el final s'ajuntava amb el cel!

L'Stefan va ser el primer cicloturista que ens vam creuar, venia des de Alaska!

Vam continuar tirant. Jo, als 50km, sento un cansament terrible, així que tan bon punt vaig veure un lloc guai per descansar m'hi vaig tirar de ple. El cul em feia mal i em vaig espaterrar perquè pogués descansar. Mentre veia passar els núvols i sentia la calor del sol sobre la meva pell, em vaig adormir. L'Artur no va tenir més remei que acompanyar-me. No sé quanta estona vam estar allà, però de seguida ens vam despertar amb el vent que va començar a bufar. I per mala sort era en contra nostra.

Així vaig reposar una bona estona, jejeje

Els últims 22 km van ser una mica un infern, si més no, per mi, que ja no podia més. Vaig haver de caminar una estona, un quilòmetre. Just quan vam tornar a agafar la bicicleta per pedalar, ens vam trobar el primer guanaco, però en aquesta vegada estava mort, el que vam trobar després també. Segurament un cotxe els hauria atropellat.

Ja es veia l'Aduana, per fi em vaig poder relaxar. Quan vam veure la sala, va ser un regal, tot i que primer hi vaig desconfiar. Era massa bo per a poder ser real. La caseta on podíem dormir estava just davant del control, per tant les bicicletes van quedar vigilades tota la nit, i a dins teníem fogonet i calefacció. La dona de la neteja ens va explicar algunes coses.

Abans que ens féssim l'espai nostre, l'Artur va veure arribar un noi carregat que venia caminant amb un pal d'eski com si fos el pal d'un cec, no ho podia creure! Era l'Esteban,  i si, era cec, buscava algun camió o cotxe que el portés a Río Gallegos. El vam ajudar i acompanyar on es feien tots els papers, i li vam desitjar sort.

No ens ho podiem creure, un motxiler cec en aquest lloc remot

Nosaltres mentrestant ens vam anar acomodar de l'espai. Mentre l'Artur es va anar a dutxar, perquè també hi havia dutxa, jo vaig cantar i tocar amb L'ukelele. Quan ell va tornar era el meu torn, però als serveis de dones no n'hi havia de dutxa, així que vaig anar al d'homes a dutxar-me mentre l'Artur em feia guàrdia. Primer era tèbia però després cremava massa i tot. Però ens va anar bé. En tenir la calefacció vam poder eixugar les tovalloles i fins hi tot l'Artur va netejar els seus formatges... jejeje

 L'espai era auster però tenia tot el que necessitàvem

Tots els nostres trastos (45-55kg aprox)

Vam preparar el sopar, i just quan estàvem gairebé acabant va aparèixer l'Esteban perquè ningú el va poder agafar. Ell anava carregat amb la motxilla i la guitarra. No tenia menjar, així que li vam oferir el poc que teníem nosaltres, ja que per travessar la frontera tot havia d'estar precintat. Vam estar parlant, fent-li preguntes sobre les seves aventures. Ens va impactar, tot i la seva condició de cec, és un aventurer! Ens va explicar les aventures d'ell i el seu germà fent autoestop per Argentina. Els dos són cecs per una malaltia genètica que es diu........, així que a poc a poc s'hi van tornar.

La Marta tocant la flauta dolça

Quan va sentir L'ukelele es va posar content. Amb un moment ja el teníem allà experimentant amb el so, va ser increïble poder veure'l intentar entendre l'instrument. Bevia mate i en va compartir amb l'Artur. A poc a poc, es va anar fent tard i vam muntar l'espai per a poder posar-nos a dormir. Tenia un inconvenient per l'Artur i jo, les llums no es podien tancar. Però així era...

"Que bonito suena, tienes muy linda voz"