Dia 16

Punta Arenas CH, 26 d’octubre de 2018 

Tant que volia dormir fins tard, vaig acabar despertant a les 7 del matí. Com que la nit abans no havia tingut esma de fer res, em vaig posar les piles buscant un lloc on poder dormir a Punta Arenas, llegint perfils de couchsurfing i posant-me en contacte amb el meu amic Iván de Chile per veure si tenia algun contacte a la zona. Em va dir que si, i vam provar aquella sort. Vaig enviar sol·licituds amb esperança. 

L’hostal ens donava esmorzar, però no era fins a les 9:30... vaig estar a punt d’anar a picar, però em vaig poder esperar. Buscant informació sobre la ruta, sobre el ferry i escrivint al blog. 

L’esmorzar era prou bo, tenia creps, formatge, salami, pa, melmelada, dulce de leche i begudes. Vam perdre’ns-ho en calma. En Javier ens va explicar on podíem anar a buscar el tiquet del ferry per assegurar-nos que aquell dia podríem marxar. No ens podem permetre econòmicament una altra nit al mateix lloc. 

La Marta diu que estava nerviós...

Ens vam posar a punt per sortir. El camí a l’oficina era per la costanera, un passeig marítim. Part de l’edifici estava bastant atrotinat, però en un dels costats hi havia l’oficina. Tot i no haver-hi molta cua numèrica ens hi vam estar una bona estona; guies turístics han d’imprimir els tiquets per tots els seus clients i això portava estona. Finalment ja teníem. 

De camí a casa vam parar a la ferreteria a intentar trobar una bombona de gas que funcionés amb el nostre càmping gas, però no vam tenir sort. També vam parar al súper per a comprar menjar. Amanida per dinar amb una mica de la pasta que ens va sobrar. 

Extranyament quan vam arribar a casa ja era hora de dinar, així que vam començar a preparar les coses. I ja no teníem gaire més temps per fer res més perquè havíem de recollir i preparar les bicicletes. 

Plegant la roba que teníem neta, un dels guants de l’Artur havia desaparegut. L’Artur es va començar a accelerar dient que si el guant havia entrat a casa era allà, i que no marxaria fins que no el trobéssim, mentre bufava buscant el seu guà vaig anar a la secadora. Hi havia uns llençols, però també hi havia el guà que s’havia quedat mig enganxat. A l’habitació tenia l’Artur nerviós, però quan va veure el guà es va calmar. 

Hi ha situacions que són molt còmiques i jo hi ha instants en que no puc evitar riure de la situació... al mateix temps l’Artur no ho viu de la mateixa manera... però hi ha un moment en que o rius o et desesperes intentant entendre perquè l’Artur té tanta mala fortuna en bastantes ocasions. 

A les 3 encara no estàvem a punt... sort que havia clarificat que a les 3 havíem de marxar... només 20 minuts més tard, vam sortir per la porta direcció a Bahia Chilota des d’on sortia el ferry. Encara no teníem notícies de si teníem un lloc per dormir o no... 

"El Refugio" que ens va acollir a Porvenir

Al arribar al port la gent ens mirava, alguns ens van fer preguntes... al cap d’una estona obrien el ferry per començar a embarcar. Vam lligar les bicicletes i ens vam dirigir a cabina. La cabina estava plena de gent, potser erem unes 250 persones a bord. 

Esperant a pujar al transbordador

Vam tenir la sort de seure al costat d’una família de Colòmbia molt amable. En Felipe i la Maria Angèlica, i uns amics seus. La parella ens va tenir entretinguts amb les seves històries. El seu camí junts de 20 anys acumulava moltes històries. Algunes de més dolces, d’altres de divertides i alguna d’amarga. 

Ja feia dies en que necessitava veure un raig de llum, i la seva fe en Déu em va recordar que el destí sempre té sorpreses preparades per a poder seguir confiant en que tot anirà bé. No cal dir, que ens van dir que a casa seva hi erem benvinguts, i que quan fóssim a prop de Colòmbia els avisessim que ells tenien molts contactes i que ens podrien ajudar. Quan arribem a casa seva ja us explicarem més coses d’ells. 

En Felipe i la Maria Angèlica amb una amiga seva, els hi vam fer entrega de l'últim passaport que ens quedava

Amb dues hores ja havíem creuat l’estret de Magallanes i abandonavem la Tierra de Fuego. La illa quedava enrere però ens quedava molta aventura endavant. 

I la primera aventura va ser intentar trobar wifi per saber si aquella nova terra ens rebia a casa d’algú o si ens havíem de buscar la vida. I quan el vam trobar no vam rebre les bones notícies que esperàvem. Així que vam decidir anar a buscar un hostal, teníem que organitzar la jornada següent i no sabíem res de res. No ens convenia sortir de la ciutat. Així que vam buscar l’hostal més barat. Es diu: backpakers paradise. Era un lloc interessant, una casa antiga convertida en hostal. Molts dels seus habitants (ja que feia 5 mesos que hi vivien) eren maestros carpinteros que venien de la Córdova Chilena. Ells tenien unes habitacions especials i a nosaltres ens en van donar una altra. Deien que la nostra era més freda, però jo vaig dormir molt bé. 

Una habitació amb deu llits per nosaltres sols, vam ajuntar dues lliteres i vam dormir molt calentons

Un dels homes, estava mirant el Ilusionista en versió latina. Vaig estar una estona assentada al sofà amb ell. L’Artur va anar al supermercat a buscar unes cerveses. Quan va arribar vam preparar el sopà. No teníem molta gana, així que vam menjar una sopeta. Vam estar parlant amb la Clara, la recepcionista i reia molt mentre li explicava les nostres aventures. Quan va ser mitja nit vam anar a dormir. Hi havia una mica de xivarri, però era divendres i per cap dels dos va ser un problema, perquè amb pocs moments ja dormíem.