Ushuaia, AR 17 d'octubre de 2018
Ens vam despertar dora ja que teníem ganes d’anar a visitar el Parc Nacional, i sobretot arribar al km 0 de la ruta 3. Ens esperaven uns 50km de ruta (contant anada i tornada).
Ens vam equipar pel fred, i ens vam dirigir cap al parc. Per tal de no tenir cap ensurt amb els gossos del costat de casa del Diego, vam passar per un altre carrer. Vam continuar, i cada cop que ens passava un cotxe pel costat a la carretera s’aixecava molta pols. No portàvem ni 3 km quan em vaig començar a ofegar (de vegades no controlo la respiració). Em vaig haver de treure roba; a poc a poc, em vaig calmar i vaig poder continuar.
De camí ens vam trobar bastants gossos, la majoria d’ells ens bordaven, però per sort l’Artur els espantava amb un crit ferm. Diuen que els gossos, són un dels problemes que ens trobarem al llarg del camí...
Al costat de la “carretera” hi havia molta brossa, i entre els núvols i tot, semblava que el paissatge no fos gaire meravellós. Però de cop van començar a aparèixer més muntanyes altes, plenes de neu. I de fons vam escoltar un soroll fort, sec i molt estrany, no en sabem el nom, però és un ocell típic de la zona. L’Artur no li va fer cap foto, perquè va dir que en trobaríem més i estaven molt lluny, però encara no tenim la foto... jejejej També vam trobar cavalls, que havien saltat una balla, i vaig pensar amb els meus nens de la Font. Quan vas amb bici penses amb moltes coses...
De camí a l'entrada del Parc Nacional
No gaire més tard, vam trobar-nos amb l’entrada del Parc Nacional. Jo ja ho sabia que feien pagar entrada, però per l’Artur va ser una sorpresa. Ens feien pagar 420 pesos... és a dir, uns 10 euros per cap. l’Artur no els volia pagar, i jo em vaig posar a regatejar: no fan un 2x1? Els catalans no tenen descompte? I els ciclistes tampoc? Avui no fa sol... podem pagar la meitat? Vam estar rient una bona estona, tot i no aconseguir el descompte. Els nois de l’entrada del parc eren molt amables i divertits, i ens van fer preguntes, i es van mostrar interessats en coneixer música en català. Fins hi tot em van marcar el passaport amb el segell del parc! Ja teniu feina pel passaport... és una mica complicat! Ens van caure tant bé que els vam donar l’adreça del blog, i ens vam fer una foto amb ells per posar-la aquí. Mireu quina cara de bona gent i divertits que fan.
La foto amb els treballadors a l'entrada del parc
Com que no vam anar al parc, vam girar cua... quina llàstima, perquè semblava que el sol estava a punt de sortir! Vam tornar cap a Ushuaia. Vam trobar un cartell gegant on hi posava: Ushuaia. Evidentment ens vam fer la foto de rigor. De cop, a la llunyania, vaig veure una cara que semblava familiar, i ens vam somriure. Immediatament ens vam posar a parlar. No ens coneixíem de res, però era com si hi hagués alguna cosa màgica que ens hagués fet apropar. La Verònica, una noia que està fent un viatge al voltant de 3 continents del món durant un any.
Foto típica
La Marta amb la Verònica
Ha sortit el sol! ;)
Vam continuar amb l’Artur, necessitàvem menjar. Al súper vaig entrar-hi jo. I evidentment dins la botiga m’hi vaig trobar a la Verònica :). A la cua del súper vaig començar a parlar amb una dona d’Ushuaia, que em deia que quan era jove, tot era més bonic i tranquil. Li vaig demanar disculpes amb un somriure, però la seva resposta em va impactar... em va dir que ara la gent del nord i de fora d'Argentina van a viure allà perquè tenen bons serveis, i millors salaris degut al clima fred que hi fa. Que com que Argentina tenia la frontera oberta, tot el món podia anar allà. Ho va dir una mica amb despreci... em vaig sentir malament quan va dir també "Veneçolans". Com si la gent marxés de casa seva, del seu país sempre perquè volen...
L’Artur era a fora esperant, com que tenia gana es va menjar un plàtan. Quan vaig sortir m'ho va dir, però em vaig enfadar... Hi ha un conflicte entre els dos en relació al menjar. Hem fet un pacte i ara quan menja m'avisa abans de fer-ho. Així m’asseguro que menjo si vull, i que estem al mateix nivell, perquè després hi ha mal humors, i ens preguntem: per què?
De camí a casa del Diego ens vam comprar un termo amb els diners que ens vam estalviar de l'entrada al parc. Vam creure que en aquest clima, era molt apropiat tenir a l’abast aigua calenta per si entràvem en fred.
Ja a la casa va començar a sortir el sol. De cop: Sorpresa! Els del Parc Nacional ens van escriure dient-nos que havien parlat amb el guarda del parc i que si volíem demà podíem anar gratis a visitar-lo. Quina llàstima que ja teníem previst marxar l’endemà... el km 0 de la ruta 3, no ens quedava de camí.
Vam actualitzar el blog, que encara que no ho cregueu porta feina, i també preparar tot el material per a poder sortir ràpid de casa. També ens vam dutxar.
preparant el blog
Ja començava a ser hora de sopar, i per sort aquella nit vam poder menjar tots entaulats, i vam parlar i ens vam fer fotos, i altre cop, aquell gust amarg de saber que l’endemà ens hauríem de despedir d’aquella família que ens havia acollit amb els braços oberts. Quina sort teníem de poder compartir amb ells!
Foto divertida amb la família
En Diego em va dir que tenia que escriure un llibre del viatge, i que quan el tingués a punt em compraria una còpia. Esperem que això passi! Encara que això de ser Sanguina i escriure... és una mica difícil.
Ultima nit a la suite.
(Text: Marta Mies)
(Text: Marta Mies)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada