Dia 8

Lugar secreto AR, Octubre de 2018

El despertador va sonar dora... volíem sortir abans de que en Diego i la Marcia marxéssin cap a treballar. Semblava que ens ensortiríem, però no ho vam aconseguir. Posar totes les alforges i trastos sobre la bicicleta porta més temps del que us podeu imaginar...  

Ens vam despedir d’ells. No ho puc evitar encara, se’m posen els ulls envidrats... i em fa mal al pit... i quan hi penso em passa el mateix... 

A les 9 i pico sortíem de casa seva. Quan sortíem i ja erem a la ruta 3, dins del meu cap sonava: Born to be wild... feia un sol espaterrant, el cel era blau, i es veia tot. Teníem tot el camí per davant. Era el primer dia de la ruta oficial. 

Però abans de sortir necessitàvem nafta pel fogonet. A la primera gasolinera vam omplir el bidonet. 20 pesos. A les 10 sortíem dels límit d’Ushuaia. 

Va ser un camí espectacular. Les vistes eren increïbles. Les muntanyes eren gegants, més de la meitat d’elles cobertes de neu. Feia fred, però feia pujada, i poc a poc anàvem agafant calor. Les baixades per això eren fredes... i anàvem parant: posant i traient jaquetes. 

Havíem de pujar dos ports. Jo estava expectant, per veure quan em quedava per començar a ofegar-me... i en una de les pujades vaig començar. L’Artur em donava consells per a respirar bé, jo no el sentia... només sentia el xiulet dels meus pulmons i l’aire fred entrant al pit. Per sort, va dir algo que vaig sentir: posa la llengua al padalar. A poc a poc, la respiració ja era normal. I la pujada seguia davant nostre. 

Amunt i avall, passant entre muntanyes, i de sobte: una vall, amb una recta llarga. Les muntanyes de fons, i riuets que passàvem. Vam passar per un càmping: "día 19 de agosto competición de esculturas de hielo!" Se’m va escapar un somriure. Acostumar-se a la idea de que som a la primavera ara mateix...

Estem al·lucinant amb el paisatge!

Ja eren les 12h, vam estrenar el termo i ens vam menjar un entrepà. Els cotxes i Camions passaven a tota velocitat. Alguns pitaven, d’altres feien llums, i d’altres ens aixecaven el polze preguntant si estàvem bé. I de fet això també ens passa quan anem amb la bicicleta. A l’Artur li molesta que pitin quan passen, a mi m’agrada: m’avisen que venen i treuen la diva que porto dins. 

Una cúpula geodèsica en mig de les muntanyes

La carretera del port comença a ser visible. Ja portem uns 37km, ara gairebé tot és pujada.  Un cóndor, l'ocell terrestre volador més gran d'aquestes terres, ens dona la benvinguda a la pujada, la seva ombra fa desapareixer el sol un moment, per deleitar-nos amb el seu vol planer just per damunt dels nostres caps, ens quedem bocavadats admirant la bellesa del seu vol... Impresionant!

Al costat de la carretera trobem petits riuets. L’aigua és potable i podem omplir les cantimplores. L’Artur para i diu que vagi tirant. Mentre tiro passa una furgoneta hippie amb els vidres tintats, piten i fan llums, i jo ric. Em paro, l’Artur ve a tota vela! Quina força aquest home! 

No parava de dir que ja no quedava res per arribar a la part més alta del port de Garibaldi. A mi em donava la sensació que no havia fet tanta pujada com esperava. De cop, el terreny es fa més pla. Els ulls oberts com taronges, un wowww sortint de la boca. Des de dalt del port es poden veure dos llacs. Un més petit que l’altre. Veiem on passarem la nit. Els ciclistes tenen habilitada una caseta al costat del primer llac. Ens fem la foto amb el paissatge, aquest cop, li demano la càmera a l’Artur, i aquí el teniu. Fent peripècies emmarcat amb un gran paissatge. 

 El alto Garibaldi

La grulla patagónica

Avall que fa baixada. Passem pel costat de les muntanyes. Senyal que avisa de despreniment de roques. Roques a la calçada... i darrere meu s’escolta grava caient, per sort, no ens cau al cap! Ja som a prop del lloc dels ciclistes, però també tenim l’opció d’anar al següent poble... a uns 60 km... ja en portem 50, i miro a l’Artur com dient: estàs flipant de que jo ara faré 60km...

De camí a les cabanes on pasarem la primera nit de la ruta

Anem a les cabanes, la coneguda com la dels ciclistes, la que tenia totes les finestres posades, està ocupada per uns nois que han arribat allà amb cotxe. Ens diuen que "marcharan a la noche", i que podrem dormir allà... és dora encara i ens ofereixen un tros d’assado. Parlem amb ells, però veiem que no és la nostra festa i decidim anar a explorar. Mirem totes les casetes i veiem que una no està del tot destrossada. La fem nostra. Anem a buscar l’escombra de la casa ciclista. Veient que algunes parets tenen obres d’art, decideixo aportar una mica del meu. Sort que porto tot el meu kit artístic. El sol brilla a l’habitació que no té finestra, però entra per la porta i la finestra sense vidre. L’Artur va fent fotos, també pensa que per pintar necessitaré una taula i munta el seu invent. Em sento viva pintant i m’agrada poder deixar aquell espai més bonic. 

El lloc màgic on vam fer nit

 La Marta va dibuixar un gran mural per millorar l'energia de l'espai

Vam estrenar la nostra super taula!

 Obra acabada!

Pintant el cel

Aquell grup van anant escoltant música i fent xivarri. Aquell lloc que ens imaginàvem que seria un espai completament tranquil, no ho era del tot. Per sort teníem aquella bombolleta per nosaltres. Al cap d’una estona apareix un cotxe. Esperem que no siguin com els altres. 

 Disfrutant del silenci

Mentrestant nosaltres ja comencem a preparar el sopar. Mentre l’Artur encén el fogonet veig al nou veí. Vaig a parlar amb ell, i em recorda al meu cosí Oriol. Ja em cau bé de cop. Apareixen els seus dos amics. Són bona gent. Estan preparant un foc per fer un asado. I nosaltres fent arròs de sobre... afortunadament anem a compartir el foguet amb ells. Sopem, mentre ells preparen el seu. Fa molt bona pinta, evidentment com a bons argentins ens ofereixen un mos. 

En Guido, en Robert i en Rodrigo són molt divertits, amics de tota la vida, curiosos, i ens obren el seu cor també de bat a bat. Passem una vetllada al voltant del foc memorable, amb moltes converses, i històries de tots. En Rodrigo comparteix la seva aiguardent, és casolana, i no revelarà els ingredients a no ser que algú sigui de la seva família. M’agraden aquests nois, a l’Artur també. Ja és tard, s’ha d’anar a dormir. Són les 12 de la matinada. L’habitació amb la bicicleta de fons, ens acull. 

En Rodrigo preparant el foc per fer "El asado"

A mitja nit escolto un soroll, no sé si és un animal, o que... em costa dormir... la fusta peta... em costa dormir... l’Artur no escolta res... ni es mou, ha ocupat tot el meu lloc... no tinc espai... l’intento moure, però no funciona... no puc dormir... potser m’he adormit però noto que finalment l’Artur es mou. Ja tinc espai. Dormo.

Text: Marta 
Fotos: Artur