Dia 9

Panadería la Unión, de Octubre de 2018

Volíem veure sortir el sol i les muntanyes tenyides de rosa. Quan sona el despertador l’Artur no es vol despertar. Perquè faci bones fotos, m’he d’aixecar jo del llit... quan ja és allà, me’n torno. L’espectacle és increïble, però no he dormit i tinc son, la son guanya. 

Puc dormir una estona més però no podem marxar gaire tard, gairebé 60km de ruta ens esperen. 

Esmorzem amb els nostres veïns i cadascú empaqueta per la seva part. És hora de tornar a despedir-nos. Encara fa mal...

Uns nois ben aixerits!

Comencem la jornada. Avui el dia està protagonitzat pel llac Fagnano. Tots els kilòmetres que fem, són vorejant-lo. No es fa llarg del tot, però si que ens preguntem: on acaba? A la llunyania veiem Tolhuin, però sempre sembla lluny.

Ens trobem amb un mirador i parem. Hi ha una furgo i un home intentant alimentar una guineu. Són uns brasilers que fan una ruta per Argentina durant 3 mesos. Tenim una conversa i ens desitgen molta sort. Jo estic cansada, i m’estiro al banc a fer una migdiada. L’Artur fa fotos a la guineu mentre dormo.

 El nostre primer "zorrito"

Anava d'un costat a l'altre buscant restes de menjar

Em desperto i anem tirant. Portem uns 50 km... ens trobem un trencall, deixem la ruta 3, passem per a prop del llac. Fa un dia excepcional i meravellós, no és habitual trobar dos dies seguits amb aquestes condicions. Passant pel camí gairebé em foto de lloros contra un vianant que tampoc mirava per on passava. Per sorpresa era: l’Emilio. I qui és l’Emilio? Ell és el propietari de la pastisseria on ens dirigiem per anar a dormir. La seva pastisseria La Unión, és coneguda entre ciclistes com una casa del ciclista. Allà tots els ciclistes hi poden passar i dormir. També és famós per altres coses, entre d’elles per ser el millor jefe de tota Argentina del 2017. Ens vam fer una foto.

Amb l'Emilio de la "Panaderia La Unión"

"fijense bien porque un dia así se ve pocas veces"

L’últim tram era tot pujada, va ser el primer cop que vaig posar el plat petit. Finalment vam trobar la Famosa Panaderia, hi havia moooooolta cua! Estàvem a la porta de darrere, i vam decidir d’anar per la de davant. Per casualitat de la vida ens vam topar amb els veïns de les casetes, ens vam haver de tornar a despedir. Aquí sempre que ens separem ens diuen: Éxitos! Esperem que així sigui :) 

Al entrar un dels treballadors ens va indicar on havíem d’anar. Erem novatos i se’ns notava molt, anàvem mig perduts. Dormíem al costat del forn, dins d’un forn. La calefacció funcionava a tot drap, era de gas. La volíem parar, entraves allà i senties com si fossis un panet. Ens vam acomodar, vam deixar les bicicletes en un pati obert. L’Artur va anar a comprar menjar per la ruta que continuaria demà. Mentre ell feia això jo vaig anar a preguntar com es parava la calefacció. I finalment vaig parar-la. 

Quan va tornar l’Artur vam organitzar-nos una mica. En aquella habitació les parets estaven escrites per tots els viatgers que havien passat per aquella contrada, des de 2009 que és una casa per ciclistes, imagineu-vos si aquelles parets parlessin! Vam trobar senyals de ciclistes que seguim per les xarxes: el biciclown, els 2forTrips, patagonia2alaska, vivirenbicicleta... tots aquells somiadors i somiadores que van lluitar per fer-ho realitat i que es van embarcar en una gran aventura! Si les parets parlessin...

 Incontables missatges d'agraiment del cicloturistes a l'hospitalitat de l'Emilio

Era hora de sopar, vam decidir menjar empanades del forn de pa. Eren delicioses! N’hi havia de diferents gustos, però la que ens va agradar més era la de ceba amb formatge mmmmmmmmm al cap de poc estona ens vam acomodar a l’habitació que ja no era tant forn. Jo tenia la cara cremada del sol... i notava escalfor igualment. Em vaig posar a dormir com un pollet...

No sé quanta estona havia passat, però em vaig despertar quan es va obrir la porta després de que algú la truqués. Era un altre ciclista que arribava... venia de Río Grande, un home de 61anys que es deia Jorge, que li diuen el Tata, amb la seva gossa: la Lisa. Venia amb texans, una jaqueta fineta. Al jardí obert tenia tot el seu equipatge. Jo estava adormida, però escoltava com anava explicant qui era, d’on venia... també ens donava consells per creuar la frontera, a on hi havia supermercats, punts d’aigua... em vaig adormir en mig d’aquella conversa... la calor d’aquell espai ho va fer innevitable.