Dia 10

Entre Tolhuin i Río Grande, 20 d’octubre de 2018

El despertador va sonar dora, però no tenia ganes de despertar. Tenia son. Per sort el Tata havia deixat entreoberta la porta perquè entrés una mica d’aire en aquell forn. A poc a poc ens anàvem despertant, la Lisa em mirava. En pic ens vam despertar ja ens vam activar ràpidament, recollint les alforges. Per esmorzar vam anar a buscar facturas i pa al forn. Altre vegada delícies pels nostres sentits. 

Acompanyats del Tata ens vam asseure al pati obert a esmorzar, mentre seguien els consells: No vayais a Rosario, allí te roban todo. No conduzcan la bicicleta de noche, tomen agua, cuídense... aquell home sabia de que parlava. En 9 mesos havia recorregut tota Argentina, 16.000km d’aventures, entre d’elles una cursa a camp obert on havia quedat en segona posició en la seva categoria.

"El Tata" amb la Lisa i seva bicicleta

A les 9h estàvem a punt per marxar, o almenys això em pensava... l’Artur encara havia  de solucionar algun tema pendentque s'havia de fer amb internet. Vaig haver-me d’esperar uns 40 minuts a fora al carrer guardant les bicicletes, perquè el wifi del lloc no funcionava bé... dreta, amb el fred del matí a fora... i evidentment va causar un conflicte. I de conflictes n’hi ha en viatges així... és innevitable en alguns casos... Si jo hagués sigut l'Artur hagués jugat amb que erem al cul del món, perquè a més a més no hagués dit cap mentida, perquè era veritat. 

Solucionat el problema vam començar a pedalar. Eren gairebé les 10... ens esperaven segurs 50 km! I jo ja estava una mica mosca... a poc a poc m’ho vaig tenir que passar. Era dissabte, i per tant la ruta 3 estava més freqüentada que habitualment, ho vam notar. Vam haver de pactar condicions de comunicació entre els dos perquè cap dels dos prengués mal. Si venia una cua de cotxes, ens posàvem al voral de la carretera perquè si en venia un per darrere no ens aixafés, si el voral era bo, hi ciclavem... normes de seguretat personal.

Era una etapa fàcil, tobogan, amunt i avall. Les muntanyes nevades quedaven enrere, a poc a poc el paissatge anava canviant i era com una estepa de boscos baixos, amb petits riuets. I ja els primers Guanacos van aparèixer. El primer que vam veure estava sol, i a mesura que anàvem avançant apareixien en grupets. També vam veure vaques, bens i una guineu. Quan no sentíem la remor dels cotxes passant pel costat sentíem els ocells.

Ja portàvem uns 50 km quan de fons veiem uns núvols que intuíem eren sobre el mar. Finalment el vam veure, l’oceà Atlàntic. Al lloc on teníem previst parar quedava sota els núvols, però nosaltres volíem aprofitar el sol, ja que no sabíem quina era la metereologia que ens esperaria el dia següent. Darrere un turonet hi havia una zona on la balla estava caiguda i un petit bosquet. L’Artur el va anar a explorar i va veure que era un bon lloc per passar-hi la nit. Vam agafar les bicicletes i vam aixecar el cablejat de punxes per travessar la balla.

 Un lloc increible per acampar

L’herba era groga, semblava més una imatge d’estiu que el començament de la primavera. Els arbres eren plens de barbes (uns líquens que indiquen que l’aire de la zona és molt pur, sinó no creix). Entre aquells arbres l’herba estava aixafada, segurament era una zona dels guanacos on hi descansen i on també hi fan les seves necessitats... ja que vam trobar conguitos gegants... 

Vam trobar el lloc perfecte. Feia sol, encara que de tant en tant es tapava per un núvol; quan això passava feia mes fred. Per sort l’aire no bufava amb força. Vam poder muntar la tenda lentament i amb calma. Era dora... però a les 6 de la tarda ja sopavem. Amb un moment la pasta se’ns va quedar freda, però en aquell moment la natura ens va oferir un altre regal: un grup de 8  Guanacos va passar pel nostre costat. Moments d’aquests et fan sentir encara més en sintonia amb la natura.

Jo vaig entrar a la tenda, l’Artur va anar a fer fotos als Guanacos i jo vaig posar el dia el blog encara que no tinguéssim Internet... hi havia bastants dies per redactar... Quan va pondre’s el sol no vam tardar massa en anar a dormir... quan vam posar el despertador ens deia que teníem 10 hores per descansar!! Quina pau i quina tranquilitat.

Un grup de Guanacos