Dia 22

El Calafate AR, 1 de novembre de 2018

Despertem enmig d’aquell lloc bonic. El sol ja havia sortit quan vam decidir sortir de la tenda. Feia una mica d’aire però no feia fred del tot, si més no la tenda no estava coberta de gel com el dia anterior. 

La Marta preparant l'esmorzar

El paissatge seguia igual d’increhible que el dia anterior. Per esmorzar va tornar a tocar civada amb fruits secs... ja no ens en quedava més que per aquell àpat. L’Artur que és més apanyat s’hi posa xocolata ratllada també. 

L’Artur va trobar un ou d’alguna au, que quedava camuflat en el terra. Semblava un Jade dàlmata. Quan ens hi vam fixar més vam descobrir dos ous nous, un dels quals estava trencat... qui deuria ser la seva mare? Ens havíem posat en un niu sense saber-ho? 

Havíem de recollir la paradeta, va costar una mica ja que el vent bufava, però fins hi tot ens en vam ensortir d’espolsar-la. Amb el vent, molt facilment queda plena de sorra, plantes... 

Abans de marxar ens vam agbrigar. Si les corbes de nivell eren certes, teníem uns 20km aproximadament de baixada. Feia fred... tant de fred, que al baixar se’t congelaven les mans. De tant en tant el paissatge era espectacular i l’Artur parava a fer una foto, jo al contrari volia notar la velocitat de la baixada després d’haver anat a contravent el dia anterior. 

Fer una llarga baixada per asfalt i sense vent amb un entorn com aquest t'omple d'una grata sensació de llibertat

Quan es va acabar la baixada ens vam treure roba. L’Artur estava suant, jo no m’havia abrigar tant com ell. S’havia posat les malles tèrmiques sota els pantalons i es va quedar en calçotets per uns instants. Crec que va passar més fred en aquell moment que en tota la baixada... jejeje 

A vegades costa saber quina roba posar-se en cada moment. A vegades sembla que tindràs molt fred i et poses mil capes, gairebé com una ceba. A vegades veus el sol brillar, et poses amb màniga curta, i de cop el vent glaciar comença a bufar... ja veieu... la roba i cada moment a ciclar són un repte que el patim cada dia. 

Vam continuar per el camí, el vent bufava en contra però res greu... cap mal de cap... al creuament de les rutes ens vam trobar a la policia que feia un control. Ens van parar i al preguntar-nos d’on veníem cap dels dos vam saber que respondre. Ens van mirar el passaport i ja van veure que feia pocs dies que haviem creuat la frontera. Ens van deixar passar.

Direcció a El Calafate

Mentre anàvem direcció cap al Calafate vam veure el seu aeroport. En aquella estona que hi vam passar nosaltres vam veure aterrar tres avions. Finalment ja gairebé a l’hora de dinar erem a el Calafate. Al arribar vam anar a l’oficina de turisme, l’Artur per preguntar pel wifi, jo vaig aprofitar per entrar a demanar informació sobre quin lloc era el més barat per dormir. 

Foto típica al arribar a El Calafate, al costat de l'oficina de turisme on vam conectar-nos al wifi lliure de rigor

Ens van dir que en aquesta zona és molt més barat anar a un hostal i demanar una habitació doble, que entrar en un hostel on és una habitació compartida i pagues un preu individual. Ens van enviar a l’Hostal Los Nietos. Ens sortia a 600 pesos la nit tots dos, on disposàvem de cuina i bany propi. No era el millor lloc del món, però va ser ideal per aquells dos dies. L’únic problema que vam tenir, era que el lloc estava en obres i Internet no funcionava gens bé. 

Jo estava morint de gana, i després de dutxar-nos vam anar al centre a buscar l’hamburguesa que tants dies anhelava. Vam anar a un restaurant que es deia Wanaco, l’Artur va demanar una hamburguesa de llagostins i jo una hamburguesa de Guanaco. Us he de dir que no era dolent, però tampoc és un tipus de carn que menjaria gaire sovint. El seu gust és semblant a la cabra (si n’heu menjat mai). Van tardar molt a servir-nos, però ja no teníem molta pressa, però si que teníem gana... 

Després vam anar a buscar informació sobre com arribar al Glaciar del Perito Moreno. L’opció més econòmica era anar a agafar el bus normal, i pagar l’entrada al parc sense contractar una agència de viatges. Ens estalviaríem uns 200 pesos, uns 5 euros per cap. Vam visitar l’oficina de turisme altre cop per obtenir més informació, i els vam parlar de la nostra aventura. 

De camí a casa vam parar al súper per omplir el nostre rebost, i després vam poder entrar a una llibreria on vaig aconseguir un llibre per mi de llegendes dels Tehulcha i un mapa pels dos de la ruta austral. 

Al arribar a casa vam fer la bogada, i al cap de poc em vaig fondre al llit, l’Artur feia el menjar mentre jo feia el ronço. Molta estona més tard per fi vam poder sopar una verdura exquisida. La manta de l’habitació era molt calentona. Vaig dormir com un pollet.

La nostra "suite" a El Calafate