Dia 24

En un lugar del Lago Argentina AR, 3 de novembre de 2018

Ens vam despertar una mica amb calma. La veritat esque no teníem molta pressa en concret, però si que vam abançar amb facilitat. Ens vam preparar per marxar. Tornàvem a la carretera i necessitàvem preparar les bicicletes. Per sort no teníem que desmuntar la tenda, que a vegades sembla que és el que ens porta més temps o fa una mica més de mandra.

Hospedaje Los Nietos (Calafate), estaven de reformes però vam pagar per habitació complerta (cuina i bany) 600 pesos per dia tots dos (uns 15€), molt bon preu vaja

A les 10 ja sortíem de l’hostal, però a les 10:15 ens paràvem a l’oficina de turisme a donar les notícies dels nostres propers passos, o més aviat, pedalades perquè la nostra família no estigui patint. Havíem calculat entre 4 i 5 dies. El vent no ens ajudaria aquesta vegada i semblava que seria més fort que en altres ocasions. 

Ja ho vam apreciar només posar-nos a la ruta... aquest cop no ens venia de cara, era un vent lateral. L’Artur majoritàriament anava davant i el veia patir, sentia que es preocupava nos només per ell sinó que per mi, així que vaig intentar buscar una mena d’equilibri emocional per no viure-ho de la mateixa manera. Vaig imaginar que el vent era la meva parella de ball, i jo l’havia de seguir per tal de no caure. Per sort aquells vents no eren fort i aquesta idea em va ajudar a viure aquesta experiència amb més positivisme. A més com que ens havien explicat tantes històries de l’Innombrable, que vaig pensar que havien exagerat, perquè tot i la dificultat podia pedalar...

En aquell moment no bufava pas tant fort (dies després aquesta foto seria realitat), però l'Artur sempre va pensant amb fotos com aquesta ;)

Al creuament de carreteres, al agafar la ruta cuarenta altre vegada ens vam asseure en un lloc on no hi feia vent i ens vam cruspir l’entrepà que havíem preparat. Ens vam haver de mentalitzar que els propers quilòmetres també serien durs. Ho van ser, però dins del mateix estil. Controlable, encara que el genoll i les mans em començaven a fer mal al final de la jornada. Per sort el blau turquesa del Lago Argentina ens alegrava la vista, igual que els núvols d’un blau curiós, que segurament era pel reflex.

Vistes des del mirador del Lago Argentina

Ja estavem preparats per trobar un lloc on dormir. Ens vam deixar guiar per la app iOverlander, que ens va dur en un lloc molt bonic, però malauradament el vent bufava amb força, encara que ens semblava que potser no era tant fort com ens havia semblat anteriorment. Aixecant pedres per a posar sobre la tenda per tal de que no volés em vaig trobar amb un mini escorpí... ja us podeu imaginar quina gràcia que em va fer trobar-lo... l’Artur el va enviar una mica més lluny... al arribar a la ciutat ens han dit que no és molt perillós, i que es diu: alacran patagonico. 

Apart de les pedres també vam assegurar la tenda amb una corda lligada a les varilles a mode de vents extra (i bé que vam fer)

Ens vam instal·lar, jo dins la tenda i l’Artur voltant per la zona fent fotos. Vaig escriure el blog, posar a punt els llits, i vaig intentar no espantar-me per la ventolera que feia. Finalment l’Artur va tornar i vam sopar el nostre plat habitual de llenties a la jardinera. Al acabar l’Artur va sortir una estona a fora a fer més fotos.

 Moment tranquil i molt màgic en aquella soledat i silenci

A l'altre banda del llac Argentina hi ha El Calafate, d'allà on veníem

Quan va tornar ja era una mica més fosc que habitualment, just tancar la tenda, es va sentir un soroll diferent dels que s'escolten habitualment. L’Artur que encara anava tot tapat no va escoltar res. Li vaig fer una senyal de silenci. Ens vam quedar parats, es van sentir uns galops, i de cop un rugit (això si que ho va sentir). El cor ens anava a mil per hora. Jo em vaig quedar glaçada i l’Artur va decidir sortir a fora a veure que era. 

L’Artur amb el seu coratge se’n va anar a fora, al cap d'una estona va tornar dient-me que eren uns pumes (tot i que va dubtar en dir-m'ho). Va anar darrere seu tirant-los rocs. Diuen que si veus a un puma t’has de fer gran i correr cap a ells, mai posar-te a córrer d’esquena a ell perquè no et confongui amb una presa, fer sorolls metàl·lics o amb pals de fusta. Així que jo des de la tenda feia xocar les tasses metàl·liques que portem... no podia fer res més... si jo sortia a fora segur que em convertiria en una presa... l’Artur estava allà amb els pumes... i jo esperava que no se’l mengessin... aquell moment se'm va fer etern... només esperant... al cap de molta estona va tornar sa i estalvi. Alleugerada vaig respirar una mica més tranquila. Jo no els vaig veure, només els vaig sentir... I així de nit, espero no haver-los de veure.  

Evidentment després jo no tenia gaires ganes de sortir de la tenda... però evidentment ho vaig haver de fer ja que havia de pixar abans d’anar a dormir... l’Artur per sort em va fer guàrdia perquè pogués fer pipí tranquila. 

Abans d’anar a dormir ens vam posar les dues tasses de metall al costat. No em vaig adormir del tot tranquila, però el soroll del vent (aquella nit la tenda semblava que hagués de sortir volant) camuflaria qualsevol soroll de l'exterior. Només esperava no tornar a sentir el rugit del puma!

 Segurament els galops que vam sentir eren d'algun guanaco que perseguien els pumes, molts d'ells acaben atropellats o penjats en saltar les tanques, menjar no els hi falta als pumes

La tenda tot i les fortes sacsejades del vent durant tota la nit va aguantar perfectament