Puerto Bertrand CH, 22 de novembre de 2018
Tot i que el dia anterior fos un dia xof, aquell dia ens vam despertar amb energia. Havíem de fer quilòmetres, i el temps ens acompanyava. A les dos quarts d’onze del matí sortíem per la porta, acomiadant-nos dels nostres amics i de la propietària del càmping.
La jornada seria en ripio. Només començar, l’Artur va queixar-se del seu excés de pes (si voleu saber què li pesa li pregunteu a ell...). Feia pujada, però no es queixava per això. La veritat és que la seva bicicleta pesa mooooooooolt! Jo no podria carregar-la... aguantar-la a vegades ja costa, imagineu-vos!!
Fent ruta és habitual topar-se amb algun toro (sense banyes) al costat de la pista
Aquest per exemple, no parava de bramar i remoure la terra
Pocs quilòmetres després de sortir de Cochrane ens vam trobar uns ciclistes que estaven a punt d’arribar, eren la Margueritte i en Jani d’Holanda. Venien des de Bolívia, però ens van dir que havien agafat molts autobusos, i que només portaven dos mesos i mig viatjant. Vam intercanviar alguna informació i després vam continuar la jornada.
Vam fer alguna pujada dura, i jo a mitja vaig reclamar aliment, perquè ja no podia fer ni una pedalada més... era dora, però teníem uns súper entrepans que havia fet l’Artur! Eren de formatge, tomàquet i ou. El paissatge justament en aquell moment no era el més espectacular del dia, però va ser prou bo.
La majoria de la jornada vam estar acompanyats del riu Baker. Un riu d’aigües turqueses amb un fort cabal. Però no va ser l’únic riu que ens vam trobar. Just abans de creuar el Río Chacabuco vam fer una forta baixada, on l’Artur es va adonar que amb el ripio la seva alforja s’havia desenganxat. Al intentar-ho arreglar se li va treure una altre peça, però per sort ho va solucionar ràpid.
Remuntant el Riu Baker
Després d’això venia un súper port. Quan tu miraves la pujada, semblava que no pujés, però després des de dalt, entenies perquè es feia tant a poc a poc aquell tros... no sé si tenim cap imatge... però qui sap, potser si!
El Río Baker era bastant impressionant, sobretot en un tros on es trobava amb un afluent seu el Río Nef. En aquell tros les seves aigües variaven el seu color i eren molt més blanquinoses per els sediments del glaciar.
Tirant per la ruta ens vam trobar amb més ciclistes, uns anglesos i altres a qui no vam poder parlar, ja que sembla ser que hi ha un moment, que és quan has d’arribar a algun lloc per dormir, tothom té pressa... fins hi tot nosaltres. Un cop, però, ens vam aturar i un home amb un tot terreny anomenat Carlos Noriega, que ens va dir en un anglès molt bo que seria una nit molt freda i que seria bo que dormissim en un hostal, i que ell coneixia un lloc a Puerto Bertrand, que no anéssim molt ràpid a arribar i que ens veiem a l’entrada que ell ara venia.
Em vaig passar els següents quilòmetres abans d’arribar a Puerto Bertrand pensant com fer negocis... però quan vam arribar l’Artur estava trinxat i de bastant mal humor per el seu excés de pes i no va voler esperar en Carlos. Evidentment el nostre negoci va ser fallit... vaja, que no ho vam ni intentar.
Per sort vam trobar un lloc ideal al costat del Río Baker, i al cap de poca estona ja estavem instal·lats i sopats. Curiosament vam anar dormir quan el cel era encara una mica de color blau clar. També cal dir que cada dia, el sol es pon més tard... jeje
Una acampada amb tot el que pots demanar i més: aigua, terra plà i tou, bones vistes i alguns mosquits
De tant en tant hi ha alguna au que es deixa fotografiar, aquesta en concret mentre vola fa un só semblant a el lladrar d'un gos petit
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada