Entre Puerto Río Tranquilo y Cerro Torre CH, 24 de Novembre de 2018
No podiem sortir molt tard del càmping, però en realitat mai saps quanta estona estaràs recollint i ordenant totes les coses... si bé el despertador va sonar a les 7 del matí per primera vegada, potser no vam despertar-nos fins a les 8. Jo en aquest punt ja he decidit no posar el despertador, ja que he vist que només em gasta la bateria del mòbil i no fa la funció que ha de tenir.
Vam esmorzar unes bones quesadilles amb formatge i crema de quinoa amb carxofes i ou ratllat... no sabeu el luxe que suposa per nosaltres poder afegir algun luxe petit dins de la nostra dieta! Estava boníssim!
La predicció meteorològica estava curiosa, podia fer sol o podia ploure. El que si sabíem és que a uns 20 km plouria segur, perquè en aquell tram sempre hi plou. Així que vam deixar la roba de pluja a prop per si la necessitàvem en algun moment.
Abans de sortir vam passar per el super, estaríem uns quants dies sense trobar un supermercat i feia falta omplir les alforges amb una mica de menjar. També vam omplir el dipòsit de Nafta, encara en quedava, però mai se sap...
La ruta semblava que havia de ser fàcil... dic que semblava perquè en teoria feia baixada, però ja sabeu a la Patagonia no se puede andar con prisa... així que el nostre amic ens va saludar una miqueta; a més a més el ripio era el pitjor que ens havíem trobat. Si ja ens queixàvem del dia anterior, el d’aquell dia era una cacota (posaria una altre paraula, però tinc molts lectors joves que no haurien de dir paraulotes...jejej). Això va provocar que la jornada fos més dura i més lenta... passaríem fins a la Bahía Murta pel costat del llac gegant.
A vegades miro enrere i veig La Foto, tot i que va fer mandra, vaig decidir plantar el trípode, després de programar la càmera i pasar vàries vegades vam treure aquesta foto
Als 19km es va posar a ploure tal i com ens havien dit. Per sort no era una pluja exageradament forta, però si que ens va mullar una mica. Al cap d’una estona gairebé al arribar a prop de la Bahia Murta ja ens vam poder treure la roba de pluja que ja havia quedat seca i tot amb el vent.
Allà a l’hora de dinar vam menjar unes galetes, i a l’hora de berenar unes altres quesadillas. Tot això ja al abandonar el costat del llac, que es va convertir en una ruta planera entre muntanyes verdes, gairebé tota l’estona vorejant el Río Murta. No feia calor, però de tant en tant venien moments de calor, i d’altres en que necessitàvem el jersei se llana.
La Marta amb el seu pont, jejeje
Va haver-hi un punt en que el vent va fer un gir, i durant els últims 15 Km d’aquella jornada vam poder gaudir del vent a favor. Ens vam trobar en aquell punt amb dos ciclistes un Alemany que venia d’Alaska i que portava uns 15 mesos de viatge i un altre eslovac vestit de color vermell, company del que havíem trobat ahir, que ens va explicar que li havíen perdut la bicicleta i que li va dir al seu company que avancés sense ell. També ens van donar records de les franceses, que eren una mica més al nord.
Teníem planejat dormir en una Cabana abandonada. Sabíem que hi havia gent, uns altres ciclistes: en Javi i en Geoffrey. El Javi era un Andalús molt salat i en Geoffrey era un francès que residia al Canadà. Al arribar a la caseta, el Javi estava tocant el seu ukelele. Tenien el lloc ben muntat, i ens vam sumar a la festa.
Vam muntar la tenda a dins per estar més còmodes. A la petita caseta hi havia una tenda dins de cada habitació
Un espai ben confortable utilitzat principalment per cicloturistes com nosaltres
El francès ja havia sopat, nosaltres ens vam fer una pasta i en Javi es va fer un plat que era una paella de ruta. Mentre menjàvem i parlàvem vam riure i emocionar-nos. Hi va haver anècdotes de tot tipus... els dos estaven cansats del viatge, ja eren al seu final gairebé, i tot el que deien em feien sentir-me reflexada... crec que no sóc nòmada... jeje
Una de les anècdotes que ens va impactar més va ser quan en Javi ens va explicar que s’havia perdut en un Salar. No recordem quin era, però es va aventurar en aquell desert de sal, i de cop va perdre la seva referència i el seu GPS va deixar de funcionar, va deixar la bicicleta en aquell desert pensant que en la blancura del salar la podria tornar a trobar, però la va perdre i estava sol en aquell lloc inhòspit on no hi passava gaire gent... No recordo amb detalls tot el que li va passar, els seus ulls brillants, l’angoixa que va passar i que encara se li podia escoltar amb el seu to de veu em van trasbalsar... Després va parlar de com la seva família havia rebut la notícia i bufff se’m posava la pell de gallina pensant amb tot el que li va passar per la ment, pensant que es moriria enmig d’aquell desert... bufff us passem el link al seu blog de quan explica aquest moment, i si us interessa ho podeu llegir. Per sort, en aquest cas acaba bé.
El text es diu: Bolívia y la dureza del Altiplano. https://lookingfortheway.wixsite.com/blog/single-post/2018/09/06/Bolivia-la-dureza-del-altiplano
Va ser en Javi també que em va explicar una mica com funcionava el virus Hanta (comú d’aquesta zona), és un virus que es transmet a partir dels excrements de ratolí o rata de la zona. Si aquests es troben en una zona fosca i tancada, respirar allò provoca la mort. Així que si veniu per aquí, eviteu a tota costa els llocs foscos per dormir i sense ventilació... i no toqueu la caca de rata perquè potser us poseu els dits prop del nas i caput. També em va explicar que hi havia una aranya verinosa... la Rinconera... que vivia en racons... molt difícil de trobar... però que si et picava també... cap al cementiri.
En alguna hora vam anar a dormir, ja feia fred. De fet quan em vaig posar dins del sac em tremolaven les cames del fred. I em va començar a picar tot imaginant a la rinconera caminant per sobre meu... mentre ja sentia respirar fort a l’Artur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada