Lago Puelo ARGENTINA, 14, 15, 16 i 17 de desembre de 2018
Hem decidit fer un resum de la nostra estada al poble de Lago Puelo ja que hi hem fet moltes coses. Una de les que hem fet ha estat actualitzar el blog que ens ha ocupat bastant de temps, per tant per lo altre ens hem dedicat a gaudir.
Del que hem gaudit més per això, ha estat de la gastronomia i els àpats que hem pogut compartir amb la família on hem estat acollits com si també ho fóssim. Segurament el menjar no ha faltat mai, ja que aquestes dones boniques tenen precedents que fan que això de tenir sempre un plat a taula sigui herència familiar.
Pauses com aquesta enmig de la ruta ens van molt bé per fer una mica de vida i rutina familiar i compartir
Al llarg dels dies i entre àpats i altres moments ens hem dedicat a compartir històries de la vida de la Sílvia, la Thaykhuma i la Pilar. Ens han explicat de tot, història del país, del poble, la seva família i d’elles mateixes. La Sílvia és la mare, la Thaykhuma és la germana “gran” i la Pilar la germana “petita”. Ho he posat entre cometes, perquè dins d’aquesta cel.lula familiar és així, però fora d’aquesta funciona d’una altra manera. M’ha agradat poder escoltar la seva història i m’ha agradat rebre inspiració del seu modus vivendi.
Arribar aquí ha estat un regal ja que hem pogut sortir de la nostra rutina ciclista i dedicar-nos a tenir una vida “gairebé normal” durant uns dies. Normal, perquè vivíem en una casa, teníem un llit per dormir, aigua corrent, dutxa... i sobretot teníem una família al costat. La càlida rebuda per part seva ens ha fet sentir des del primer moment com si fóssim a casa nostra.
M’ha agradat adquirir responsabilitats, poder passar l’escombra, fer el sopar o el dinar per tots, escalfar l’aigua, posar la rentadora i estendre la roba... crec que la part cranc que tinc en mi fa que la vida familiar m’agradi i sigui un moment on em sento més còmoda. També m’ha agradat fer de “cangur”, encara que em donava més la sensació que eren elles que ens feien de cangurs mostrant-nos la vida d’aquella regió.
A nivell gastronòmic volem dir, que l’Artur s’ha dedicat a fer pa, no sé quants pans ha fet, però almenys n’ha fet uns 5! Un dia vam anar a comprar amb la Pilar i vam anar a buscar els ingredients per fer el Salmó ametllat al raig estrellat, i no sé com és, però vaig veure el salmó molt petit i en vaig comprar Moooooolt! Tant, que s’ha acabat convertint en la setmana del salmó! Vam fer la nostra recepta i va quedar genial! L’endemà vam fer sushi. La Pilar estava contentíssima de fer sushi ja que sempre n’havia volgut menjar, quan el va provar ja va ser una altra cosa... jejeje però va ser molt divertit tenir-la d’ajudant de cuina. Després també vam fer arròs amb salmó i per sort aquí s’acaba la llista de plats amb salmó. També vam menjar llengua de vaca! I estava molt bona! Vaig decidir provar-la... ja que m’he fet la mateixa promesa que em vaig fer a la Xina, provar tot el menjar que m’ofereixin sinó l’he provat mai, ja que no tornaré a provar mai més la Medussa! ECS! Les amanides han sigut també un plat estrella! Com que feia molts dies que no en menjàvem van ser un gust al paladar. Ja veieu... quan no tens una cosa durant molt de temps, fa que quan de cop ho tornes a tenir, ho puguis apreciar amb més ganes!
El nostre plat estrella sortit del forn
Aquí ja emplatat amb la salsa estrellada per sobre
Les mans de la Marta preparant els sushi maquis
La Pili la Sílvia i la Thaykhuma
Els maquis preparats per ser menjats!
Cada vegada vaig perfeccionant i provant noves variants de la recepta
Crec que en els dies que vam estar a Lago Puelo vaig fer fins a 8 pans!
Vam anar al Bolsón, on vam anar a una botiga de menjar eco! I per fi vam poder comprar pasta de dents sense fluor! Que ja em veia comprant un colgate... tot i que el dentista em va dir que la pasta de dents no feia falta, respatllar les dents si, però que la pasta era prescindible! També vaig comprar una espelma de cera d’abella per posar a la maleta i per sentir-me una mica més a casa, ara la tinc aquí, a la tenda, parada, però només per tenir la seva olor! I bueno, coses per fer pa i per fer sushi :)
També vam anar a la Feria de Artesanos del Bolsón, on vam gaudir de veure coses boniques, escoltar música en directe, jo vaig emocionar-me escoltant música perquè des d’aquell dia a la caseta amb en Javi i el Geoffrey no havia vist a ningú més tocant un instrument... en Fabian em va acabar passant la seva música al telèfon perquè pugui escoltar música mentre vaig amb bici :) Estava ple de coses fetes amb amor, però les que ens van atreure més van ser les flautes i ocarines del Mario! Ostres noi, vaig flipar i enamorar-me de tots els instruments que tenia a la parada: les flautes pentatòniques, les sopranos, les altos, baix, les ocarines... vam parlar amb ell i ens va explicar coses de les flautes, com les feia, però lo millor de tot va ser: que aniriem a casa seva a veure el procés de les flautes!! I l’Artur li faria unes fotos!! L’Artur també va aprofitar per fer-me un regal, una polsera de coure per millorar amb les articulacions. Me l’anava a comprar jo, però va aprofitar per tenir el detall.
La Marta amb el creador de la seva nova pulsera
La Marta ensenyant-li la seva cançó del bon temps al Mario
Des de el primer moment vam tenir bona sintonia amb en Mario, l'artesà de les flautes de la fira del Bolsón
Vam aprofitar per dormir fins tard la majoria de dies!! El diumenge va ser un dia interessant, ja que el poble va estar sense llum durant mooooolta estona, així que no teníem electricitat i conseqüentment tampoc teníem Internet. Vam aprofitar per anar a fer una volta amb la Pilar i la Thaykhuma amb bicicleta: A veure el Lago Puelo. Està a uns 6 quilòmetres de la casa. Primer però l’Artur va fer una repassada a les bicicletes, la de la Pilar ja l’havia repassat el dia abans (inflant les rodes) però se la va tornar a mirar. La de la Thaykhuma necessitava bastanta energia, l’Artur li va modificar una cosa dels canvis, però no va sentir que li havia dit que li fallava el pedal, així que quan ens vam posar en ruta, al cap d’uns quatre quilòmetres el pedal d’aquella bicicleta estava a punt de caure... evidentment l’Artur va fer el possible per arreglar-ho, però no dúiem l’eina que feia falta... així que cada quilòmetre i mig l’Artur ho apretava perquè no caigués, en una d’aquestes parades també es va desinflar la roda... Al final després de tot aquest percal vam arribar al llac on l’Artur va aprofitar per fer una bacaina i nosaltres per fer piles amb pedres, i aquell parell també van aprofitar per enfilar-se als arbres. També vam posar els peus al llac, la Thaykhuma deia que l’aigua estava molt bona, per mi estava bastant freda... La tornada va ser la mar de divertida, el pedal queia cada dos per tres, al final vaig decidir fer servir jo aquella bici a veure si podia fer que aguantés més estona el pedal a lloc... però quan erem a 3 quilòmetres i mig d’arribar a la casa, la roda de la Pilar es va ben reventar... tant rebentada que no rodava ni la roda... així que ja veieu a l’Artur carregant la bicicleta de la Pilar, la Pilar portant la bicicleta de la Thaykhuma, jo portant la de l’Artur, i la Thaykhuma portant la meva. Caminant els últims quilòmetres. Com que no ens havíem endut menjar... la situació va ser encara més tensa, perquè tots 4 moriem de gana... evidentment quan vam arribar a la casa el pa va desaparèixer.
L’endemà vam anar només nosaltres dos amb la bicicleta cap al Bolsón a veure l’estudi del Mario (que vam aprofitar per fer-li una mini entrevista que penjarem en un post especial), i com que el gos del veí s’havia menjat els guants de l’Artur, vam aprofitar per buscar uns guants. La missió va ser fallida, ja que els únics que va trobar de la seva mida eren de color blanc i blau... i clar, quan erem en aquesta missió, l’Artur va tenir un altre cop de sort dels seus: just davant d’una botiga de bicicletes va perdre un cargol del fre... per sort li van poder arreglar allà mateix...
En Mario en la seva caseta taller
A la casa vam aprofitar per fer el blog i altres feines, però jo vaig caure a la temptació de mirar un capítol de la sèrie que mirava la Thaykhuma... El Barco... i m’hi vaig enganxar amb ella... per sort van anar al llac vaig poder treballar... parlar amb la Montse, amb la Mama i el papa, i la Rachel.
L’últim sopar el vam fer acompanyats de l’ordinador... amb el Barco, déu ni do aquesta sèrie... jo i la Thaykhuma ens vam quedar fins molt més tard mirant un capítol. Ja veieu... al final vaig acabar mirant la tele mentre sopavem (molt Waldorf). M’havia enganxat a la trama d’aquella sèrie?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada