CHILE, 22 de Gener de 2019
Passar tres dies a casa d’algú fa que a l’hora de marxar sempre costi una mica més. El nivell de confiança ja és un altre, i el que s’ha experimentat és una altra cosa...
Em vaig despertar per esmorzar amb l’Anibal i el seu pare. Per esmorzar hi havia pa de chicharrones, amb formatge, melmelada casolana de pruna... després ens vam despedir. L’Artur estava mig somnambul al llit, l’Anibal va pujar a despedir-se.
Després ens vam començar a posar a punt per marxar. Ens esperava una jornada ciclista per la costa. Jo sabia que era un dia de pujades i baixades, de tobogans... i em vaig assegurar de prendre Maca per tenir energia.
Eren les deu quan ho vam tenir tot a punt. També ens vam acomiadar de la Camila. Havíem d’agafar l’autopista de nou per sortir de la ciutat... en aquest cas, les bicicletes tenien ordres de no entrar, però ens vam saltar la llei... perquè ja erem allà... i pràcticament no hi passaven cotxes, tampoc era gaire diferent de l’autopista dels dies anteriors.
Es feia bé i teníem un voral bastant gran. Tampoc vam pagar el peatge... encara que de Penco a Tomé va ser una altra cosa... de fet era una mica perillós ja que era una carretera que seguia la costa, això volia dir que hi havia corbes i pujades on a vegades patiem... però era important no anar amb por i seguir endavant. Ja no hi havia volta enrere.
A Tomé vam fer una parada per dinar. També ens vam comunicar amb el Gabriel que estava amb el seu gos no gaire lluny d’aquell poble, però la nostra ruta no coincidia. Vam seguir per la costa. Per sort el següent tros era molt millor. Encara que després de Dichato la carretera es va convertir en ripio... i va ser interessant, perquè el tros de més desnivell començava...
Al parar a la platja de Tomé ens vam topar de nou amb lleons marins, aquesta vegada vaig poder aconseguir alguna foto millor
Així i tot m'hagués agradat apropar-me una mica més
Els últims quilòmetres de la jornada es van fer durs... a mi em costava molt, però sabíem que hi havia un lloc on poder dormir una mica més enllà. En alguns trams on feia molta pujada el terra estava esfaltat perquè cotxes no es quedessin a mig camí.
La platja de Dichato al fons
Cada vegada les platges resultaven més salvatges i amb menys gent, just el que busquem
Vam arribar a una platja, però no era el lloc que volíem. Una família que estava allà ens van dir que ells marxàvem i que podiem agafar aquell espai on eren ells. Estava tot ple de brossa i els vam dir que teníem intenció d’anar a un altre lloc. Així que vam continuar per trobar el lloc que ens acolliria.
Pujades curtes, però amb desnivells superiors al 20%
Van ser dures les últimes pujades, però finalment i sota un pi vam trobar el lloc ideal on plantar la tenda. Un lloc molt bonic just al costat del mar i d’un riu. Tot i estar al costat del mar, en aquell racó predominava l’olor del pi.
Una de les millors coses de la ruta és els llocs tant macos on un pot acampar
Ens vam instal·lar a poc a poc. Deuria ser dora, perquè fins que no vam sopar va passar bastanta estona. L’Artur va fer una bacaina i tot mentre jo mirava Rita.
Va ser quan es ponia el sol quan vam començar a cuinar. Entre els dos vam cuinar una súper pasta al pesto amb formatge i tot! Al cap de poc ja era fosc. Es comença a notar que anem pujant... el sol es pon més ràpid i el capvespre durava menys.
Preparant la pasta al pesto. Gràcies Marta per la foto
Les vistes, l'olor i la música del mar a Playa Burca
Vam poder veure que en aquell lloc la marea no pujaria fins allà on teníem la tenda plantada. Així que vaig fer un treball mental conscienciant-me de que segurament aquella nit les onades serien més sorolloses en algun punt, però que després minvaria. Vaig prendre una mica d’ignatia perquè no volia que el cor anés a mil per hora quan fos el moment.
Aquella nit ens vam despertar els dos pel soroll de les onades cada cop més properes, en moments diferents. Això vol dir que el despertar es faria dur...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada