CHILE, 23 de Gener de 2019
... I si que va ser dur... el despertador va sonar i com de costum només el vaig sentir jo. Cada cinc minuts, durant una hora. A les 8 del matí vaig deixar d’apretar el botó i vaig apropar el telèfon a l’orella de l’Artur...
Bon dia Marta
El dia va començar ben emocionant... ja us ho podeu imaginar! Discutint sobre els acords de quina hora ens despertavem, de que si s’havia de complir... de que si havíem dormit malament o no... de mil factors. Per sort, vam poder deixar anar la qüestió amb rapidesa i no discutir massa!
Aquell dia havíem de pedalar. No sabíem com seria el terreny. Necessitàvem maca per agafar energies. Semblava que faria calor.
Abans de marxar però, l’Artur va voler despedir-se d’una família que estava acampant allà també. Ja els havia conegut la nit abans, i em vaig descuidar de posar-ho! I això que ens havien donat informació de que en aquella platja s’hi podien caçar cargols i lapes comestibles!
Ens vam despedir de la família, i en aquella despedida ens van donar aliments per poder continuar amb la ruta: dos quilos de patata i una alga que es diu Cochayuyo que és molt apreciada per la gent local.
La Marta, la Valentina, l'Agustin i l'Alexis... i l'alga Cochayuyo
Després vam continuar amb el nostre dia. Començava amb pujada... una senyora pujada! I tot el camí va ser de ripio... I el ripio era... del que s’ha de llegir a cada moment! No et pots despistar ni un segon... ja que pot ser que de cop et fotis de lloros...
Havíem escollit aquella ruta per a poder veure la desembocadura del Río Itata, però poc la vam veure... a part de que la ruta requeria concentració, tampoc hi passava pel costat, així que no la vam veure pas... gairebé sempre ens quedava el riu amagat pels arbres... va ser dur tot aquell camí de ripio, però era evident que no podria ser així tot el dia.
El Valle del Itata
Jo tenia esperances de que al creuar el riu seria diferent i per sort va ser així. Els dos estavem més tranquils, però feia molta calor! I ja era tard, teníem gana... i vam haver de parar a l’ombra d’una parada de bus. Allà ens vam topar amb una mare i una filla. Com que els aliments que ens havien regalat pesaven, els vam regalar un tros de l’alga, ja que ens havien dit que requeria una hora i mitja de cocció i el fogonet no ho hagués pogut aguantar... elles dues estaven súper contentes! I la van començar a menjar crua allà davant. A mi em va recordar a la medussa... i...
Creuant el riu Itata
Després vam seguir, la carretera estava tallada per obres, però ho vam passar sense cap problema. Abans d’arribar al poble ens vam creuar amb una taràntula que passava per la carretera! Vam flipar!!!! Per sort, un local de la zona ens va dir que no eren verinoses, que eren una mica més petites que les conegudes mundialment... sort!
Vam parar a menjar un gelat... ens feia falta alguna cosa fresqueta amb aquella calor que feia! De nou menjant sota l’ombra d’una parada d’un bus.
Vam continuar... de nou una gran pujada. La temperatura potser no era aquesta, però creiem que estavem a uns 33ºC!! Vam fer uns quants quilòmetres més, però quan vam arribar al poble de Quirihue ja no podiem més. Era la calor! Vam tornar a menjar un gelat, i després vam anar a la plaça. Allà vam preguntar a la gent si hi havia un lloc on poguéssim acampar. Ens van dir que allà mateix però que avisessim als Carabinieros.
A l’entrada de l’edifici de la Policia Xilena hi posava alguna cosa així: usted es la persona mas importante que ha llegado aquí, así que lo vamos a ayudar. I així ho van fer. Allà no hi havia cap càmping, però van fer unes trucades i ens van dir que seguíssim el seu cotxe. Escortats per la policia vam arribar a Aitué (la Tierra que uno ama).
Allà ens van deixar amb la Anadelia, la propietària d’un espai de pícnic amb piscina. Era un petit paradís on passaríem la nit! Teníem piscina! Però quan vam arribar ja era tant tard que bufava aquella brisa que fa fred, així que jo no em vaig banyar. L’Artur per sort ho va aprofitar!
Un dia acampes vora el mar, i l'altre vora la piscina
Jo estava tant cansada que no podia pensar massa bé. També tenia gana i només volia anar a dormir. L’Artur va anar a comprar una mica de pa. Els ous però ens els van regalar aquesta vegada! Eren de les gallines de l’espai, les gallines natives que són les Koyuncas dels Araucanos. No tenim cap foto seva, però us recomano que busqueu al Google com són!
Allà vam passar la vesprada, mentre el Leando, l’Anadelia i les seves filles anaven tancant el Xiringuito. Quan ja estavem menjant van venir a convidar-nos a casa seva a esmorzar. Vam quedar que a les 9 ens passarien a buscar per anar a casa seva.
Poc després de sopar, ja ens vam posar a dormir. Aquella nit teníem la tenda sobre uns forats... no eren de taràntula, ni de talp. Aquella nit no ho sabia de qui eren aquells forats, però a mitja nit, sentia com “animalets” passaven per sota la tenda...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada