CHILE, 24 de Gener de 2019
Havíem quedat a les 9. A les 9 no estavem a punt encara. Però que hi farem... si recollir la tenda i fer tot el que volíem fer portava tanta feina, i el despertador va sonar tard... els deu minuts més... que s’acaben tornant amb 20... o potser 30...
Per sort el Leandro va tenir paciència i ens va esperar fins que vam acabar de recollir. Era gairebé uns quaranta minuts més tard del que havíem previst...
A la casa ens esperava totdon! La taula estava parada esperant a que els convidats arribessim. I allí vam compartir amb la família un gran esmorzar! Ens van cuidar com reis! La conversa era fluida i va ser un bon intercanvi d’energia. Quina sort començar el dia així, ben acompanyats i amb mooolt de menjar! Vam sortir tips per la porta, i contents de poder tornar a comprovar amb primera persona la bondat de la gent del món!
Una família de dones! Gràcies per la companyia i l'esmorzar
Tristament havíem de marrxar. La calor apretava... però per sort la ruta es va fer molt bé. Ens havien dit que no era gaire bona, però que no hi passaven molts cotxes. Però clar, després de la jornada per ripio del dia abans, un asfalt bo, amb voral gran, per nosaltres era un paradís per ciclistes. Llàstima de la temperatura...
Va ser una jornada tranquil·la, bona carretera i pocs cotxes
Aquell dia havíem sortit de casa de la Família del Leandro i la Anadelía a les 12 del migdia gairebé. A dos quarts de quatre erem gairebé a la ciutat de Cauquenes on de cop l’Artur va dir: “Marta, he punxat”. I si, havia punxat, però va semblar que inflant la roda ho vam tenir mig salvat. Així que vam continuar fins a la ciutat. Allà vam parar a una gasolinera a posar gasolina i aire a la roda... no en vam treure l'aigua clara perquè la màquina no funcionava, però semblava que la roda aguantava.
Vam arribar a la plaça del poble, on el primer que vam fer va ser prendre un gelat! Ens vam asseure a l’ombra, ja que a aquella hora estar a la carretera és molt dur. Vam menjar una mica, tot i que cap dels dos tenia gana... segur que era per la calor.
Ens vam menjar aquells ous de colors de les gallines Araucanas, les Colloncas
Hi havia un gos marró súper bonic i brut voltant per allà, semblava l’Almanzo (el gos que somio) i de cop va sonar el campanar. Ding-dong. Ding-dong. Ding-dong. Ding-dong. Ding-dong. I de cop.... pssssssssssssssssssssss. Vam mirar la roda de la bicicleta de l’Artur. Pam!
Aquella vegada, inflar amb la manxa no ho va solucionar. Una estella d’Eucaliptus d’uns dos centímetres havia perforat la roda d’una manera brutal! Havíem de canviar la càmera de la bici... amb tristesa, perquè era una càmera molt bona, amb un líquid tapa forats, que fins al moment havia funcionat molt bé. l’Artur va canviar la càmera. Va estar bé fer aquest procés ara que estavem prop de Santiago, perquè ens vam adonar que de càmeres de 29 només teníem aquella. De 27,5 en teníem quatre! On eren les de 29? Tot un misteri...
Sorpresa! una estella gegant havia perforat els 5mm de kevlar de les Schwalbe marathon plus tour, primera punxada al km 3880!
Tot i la grandària de l'estella, el líquid de la càmera va tapar la pèrdua d'aire durant 6km
Reparant la punxada a la plaça de Cauquenes
Acabat el procés de canviar la roda ja eren les sis. Teníem aigua, però sabíem que la distància entre Cauquenes i San Javier era d’uns 70 km... que faria calor... així que vaig suggerir que féssim autoestop.
Quan vam trobar un bon lloc per poder fer-ho, no va passar gaire estona quan va passar l’Alvaro. Ens va agafar i a la conversa ens va explicar que aquell matí havia tingut la sensació que seria un dia diferent. Que quan ens havia vist fent dit, havia tornat enrere per agafar-nos, perquè sabia que nosaltres erem la diferencia del dia.
L’Artur aquell matí passant pel costat d’una casa abandonada, dins la seva ment havia vist el vídeo-clip dels BeeGees, Staying Alive. De cop, va sonar el mòbil de l'Alavaro, la melodia del telèfon era: Stayin' alive!
Era una senyal de que aquella nit no la passaríem a San Javier tal i com havíem pensat. Aquella nit la vam passar amb la família de l’Alvaro. Havia trucat a la seva dona explicant la situació, i demanant-li permís per portar uns convidats. Només li va dir: Trae comida para la ONCE.
Va ser una ruta bonica, des d’un cotxe. Sense passar calor, més aviat una mica de fred de l’aire acondicionat. Vam arribar a San Javier perquè ell havia de fer gestions. Va ser allà, a la parada del tren on em vaig adonar que el meu comptaquilòmetres havia sortit volant... perdut. Crec que va ser la primera senyal de que, allò s’acabava i que havia de continuar, sense quadricular.
El comptaquilòmetres de la Marta ha sortit volant, vaja...
Quan vam parar a comprar, vaig agafar gelat per postres. L’endemà vaig descobrir que aquell home m’havia donar el canvi moooolt malament.... em va prendre 10000 pesos... més de 12 euros (que per nosaltres és un dineral...).
Finalment vam arribar a Yerbas Buenas (al sud de Talca). La família de l’Alvaro ja ens esperava. Va ser en aquell moment quan la llum va arribar a casa seva, que estava en obres. Al cap d’una estona li vaig demanar a l’Hortencia, si ens podia indicar on plantar la tenda. Ens va dir que ens esperessim un moment. Resulta que no l’haviem de plantar la carpa... ens esperava un llit!
Tanta sort! Com podia ser que en un dia ens haguéssim pogut compartir amb dues famílies!? Pot ser per la mala fortuna de tenir una punxada i la pèrdua del comptaquilòmetres... per equilibrar el karma...
Amb ells vam fer les once. Abans de començar, la taula es va beneïr. Va ser un moment molt màgic, de fet, em vaig adonar que havia trobat a faltar fer-ho al llarg del viatge. Vam menjar humitas casolanes! Uauuuu res a veure amb les del súper! Les havia fet la mare de l’Hortencia. Allà també ens acompanyaven altres membres de la família. Vam gaudir d’una vetllada bonica altre vegada.
La abuela Hortensia, en Pipe, l'Hortensia filla, en Benjamin i l'Álvaro, una altre família acollidora
Dins d’un llit, sota sostre ens vam adormir agraïts per el que la vida ens havia portat. El tresor de la gent!
https://youtu.be/w67-hlaUSIs Gracias a la vida, que me ha dado tanto!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada