Dia 107: Emocions i màgia

 Talca CHILE, 25 de Gener de 2019

Quan ens vam despertar ja no hi havia ningú a la casa. Ens pensàvem que encara tindríem la sort de trobar alguns dels habitants però no va ser així, fins hi tot la abuela Hortensia ja no hi era! Però si que hi havia una nota molt dolça. 

El primer que vam fer va ser esmorzar. A la cuina la taula estava parada i amb una tela tot el menjar estava cobert. És en moments com aquest que et sents agraït de viure, i és també quan desitges que aquest tracte el puguis retornar tu algun dia. 

Després vam recollir i vam deixar la nostra nota d’agraïment. Amb l’emoció de la nit, ens vam deixar d’escriure a una llibreta, però esperem que la postal que els hi vam deixar serveixi. 

Va ser estrany per mi anar sense el meu comptaquilòmetres, no sabia quina hora era, quants quilòmetres portàvem... així que de tant en tant anava preguntant a l’Artur tota aquesta informació... la ruta era fàcil, bàsicament un terreny gairebé pla que tenia tendència a baixar. 

En el moment que havíem  d’agafar l’autopista va ser una mica... tens, però em dóna la sensació que els conductors de Xile tenen consideració pels ciclistes, així que tinc tranquilitat. No vam fer gaires quilòmetres per allà, uns cinc com a molt. 

Després havíem de creuar a l’altra banda, això si que va ser més complicat. Vam creuar a través d’un pont peatonal, però des d’aquell punt s’anava a la via del tren. Un treballador de la zona ens va ajudar a creuar la via, i per un caminet vam arribar a la població de Pueblecillo. Vam fer un gelat, encara que no era prescindible. L’Artur va fer bona elecció, la meva no tant... va ser en aquell moment quan vaig descobrir que el dia anterior m’havien donat malament el canvi. 

Vam continuar per una carretereta. Al cap de poca estona ja erem a Talca on ens vam dirigir cap a casa de la Soledad, una amiga d’una amiga de la mare de l’Artur que ens esperava en algun dia d’aquells... per casualitat la vam trobar a casa. Així que ja ens vam instal·lar i menjar una mica. 

Allà també hi havia la nova targeta de crèdit de l’Artur. Per fi ell tindria accés als seus diners i podria abançar sol amb més tranquilitat. 

Aquell dia la Soledad havia d’anar al centre de la ciutat a fer-se un massatge. Feia uns dies havia caigut i li aniria bé. Vam agafar un Uber i vam arribar a aquell lloc màgic. Diu la Yenny que quan ens va veure va notar dolor dins nostre, així que ens va oferir la seva màgia. Primer vaig passar jo... no podria descriure tot el que vaig sentir, però en el moment en que m’havia d’aixecar vaig esclatar a plorar, mentre m’abraçava i em deia: “sácalo todo, no te lo guardes más”. Em va dir que segurament continuaria plorant, però que ja ho havíem començat a treure, i que era qüestió de poc temps que ja estaria millor. 

Després va entrar l’Artur i jo estava parlant amb la Soledad, seguint buidar la pena... ella també ho havia vist quan vaig arribar a casa seva. I em va dir que havíem arribat a temps, i jo sabia que les ganes d’arribar a Talca eren perquè la meva ànima sabia que allà trobaria el que necessitava abans d’emprendre el viatge de tornada a casa. 

Moltes gràcies Yenny per la teva màgia

Abans de marxar cap a la casa calia anar a buscar un regal d’aniversari per una amiga de la Soledad que ens havia convidat a les muntanyes. Va ser allà quan vam provar la targeta de l’Artur descobrint que no funcionava... realment per l’Artur era una putada, per sort a Catalunya la seva mare està intentant arreglar el tema, i esperem que la que arribarà a Santiago de Chile funcioni. 

També vaig anar a una botiga de segona mà. Es veu que era part de la teràpia i que el meu inconscient va fer. La Vanessa em va rebre amb les portes obertes, buscant la peça de roba perfecta. Uns pantalons curts just a la línia de la marca del sol. Van alucinar amb l’aventura i va aprofitar per fer-me un regal: una samarreta de color vermell que em quedaria molt bé! Em vaig posar molt contenta. Quan vaig tornar a la botiga màgica ja em veien diferent. 

La Yenny, la Vanessa i la Marta (amb pantalons curts)

Després vam tornar a casal seva. Allí ens esperava l’Andrés, el marit de la Soledad que també és molt màgic. Ell té coneixements sobre l’estudi dels septenis, sabia coses de Rudolf Steiner i també tenia un regal per oferir-me, encara que aquell dia encara no era el moment. 

Vam fer once amb la Yenny que havia vingut amb nosaltres, hi havia Chancho y piedra (menú típic de Talca que consistia en tomàquet i all aixafat en una pedra que tenia forma de morter).  L’Andrés i la Soledad van anar de festa. En aquella taula vam seguir compartint amb la Yenny més coneixements. Però estavem fosos, fos el que fos el que ens havia fet, el nostre cos ens demanava molta aigua i descans. 

Eren gairebé les onze quan vam anar a dormir. La Luna, el gatet de la casa, es va posar al meu costat, i va dormir cargolada a mi. Aquella nit no em van despertar les onades, ni el vent, sinó que cada cop que jo em movia dormint, el gat es movia i em despertava. Però tant me feia, crec que necessitava el seu amor.