Las Hortensias CHILE, 7 de Gener de 2019
Quan el despertador va sonar no es va fer gens pesat. Hi havia energia per a fer ruta! Així que el procés de recollida va ser més ràpid que normalment, només vam tardar dues hores. Hi havia possibilitats de que plogués, així que ho teníem a mà per si de cas.
Tot preparat per sortir altre vegada
La carretera fins a Villarica era ben transitada, de fet era la mateixa que anava de Coñaripe a Lican Ray però deixant de resseguir el llac. Era dilluns, feia xirimiri i no se’ns veia gaire perquè la llum no tenia piles.
Tot i el trànsit, la ruta va ser prou fàcil i la pujada que es veia a la corba de nivell no va ser tant com ens pensàvem. A les 12 ja erem a Villarica. Villarica és també una ciutat turística, que compta amb una bici-senda. Vam aprofitar que existia per fer un petit recorregut per la ciutat.
Ens faltaven algunes provisions: pa i xocolata. També vam aprofitar per comprar una empanada Napolitana! Són les que m’agraden més perquè semblen pizzes! Amb tomàquet, formatge, pernil dolç, orenga i olives negres! Això ens va donar forces per continuar.
No sabíem ben bé que trobaríem a la ruta. Si que sabíem el perfil, que tenia bastants pujades i baixades. Al poble de Pedregoso ens vam trobar un espai amb música i menjar, com una fireta, eren “Las Fiestas Costumbristas”. Es una mostra de la seva artesania, el menjar típic, cervesa artesanal...
Fins allà la ruta havia estat fàcil, d’esfalt... acabada la població de Pedregoso ens esperaven quilòmetres de ripio i també l’arribada als 3000km en el meu comptaquilòmetres! 3000 quilòmetres! Tot i que esperava fer-ne molts més en aquest viatge, arribar a una fita com aquesta és emocionant.
3000 km!
El ripio era bastant dolent, sobretot pel desnivell que tenia el camí, en alguns casos les muntanyes es de grava i d’altres punts plens de grava de gom a gom que semblava que en qualsevol moment t’hi podies enfonsar com si fos un fangal.
Per sort no van ser gaire més que 20 km per aquell camí. De cop la ruta ens regalava un altre tros d’esfalt gairebé per un terreny pla. Abans d’arribar a la població de Los Laureles ens vam trobar amb una plantació de nabius eco on els seus treballadors ens van saludar des de la llunyania. Ens hi vam acostar a preguntar si hi havia algun bon lloc per dormir gratis; per sorpresa nostra ens van rebre amb una caixa amb nabius. Ens van dir era que la gent de la zona era molt amable, que no tindríem cap problema en trobar algú que ens acollís.
Després del ripio dolent una bonica carretera d'asfalt és un regal!
Moltes gràcies a la gent de la plantació de nabius de Los Laureles!
Vam continuar per la ruta, vam passar Los Laureles però vam continuar. Era dora, encara hi havia energia, però ens faltava aigua per seguir. Si paràvem en algun lloc la necessitaríem per fer el sopar. Així vam arribar a Las Hortensias. L’Artur va preguntar a un parell d’homes on hi hauria un lloc per poder descansar gratuïtament, ens van dir que al mig d’un camp ningú ens diria res...
Vam anar a buscar l’aigua, ja teníem una opció. A l’entrada del poble hi havia un Restoran on una noia ens va deixar omplir les cantimplores. També era una vivenda, a la cuina estaven reunides unes quantes dones i nenes pintant-se les ungles. Els hi vaig explicar que veníem amb bicicleta i que just aquell dia havíem fet els 3000km. Que buscàvem un lloc per descansar gratis. Una de les dones em va dir: Si me esperan pueden dormir detras de mi casa.
Vaig sortir a fora i al cap de poca estona va aparèixer la Gladys amb les ungles acabades de pintar amb la seva neta, la Dominga. Ens va fer un petit tour per aquell poble de 500 persones, direcció a casa seva. Ens va ensenyar el seu pati de darrere, sota un porxo al costat del galliner vam muntar la nostra tenda mentre la Domi ens mirava amb curiositat i ens feia preguntes. Quina sort que tenim! - pensava.
La Gladys ens va obrir les portes de casa seva, amb confiança, i ens deia: yo tengo muchos nietos! Y algún día van a viajar. También alguien les va abrir la puerta de su casa. Voy a hacer lo mismo para quien lo necesite.
Tenda plantada sota sostre per superar els dos dies de pluja que venien
Aquella nit no vam sopar fora, vam fer les ONCE dins de casa, amb la Gladys i la Domi, el seu marit el Nano i un dels fills, el pare de la Dominga, en José. Pa amb formatge, melmelada, ous acabats de collir... per acompanyar un te o un cafè. Parlàvem i parlàvem, de la vida, del viatge, de tot. Fins que vam arribar a parlar del plat de salmó. La Gladys va dir - Pero mañana se quedan verdad?-. Solo si llueve... -. De cop la Gladys i el Nano comencen a corejar - que llueva! Que llueva! -. ( els guions no els sé fer servir gaire bé... per si ho noteu...).
En un tres i no res ja estavem entaulats fent "les once" (berenar) a casa la Gladys
La Gladys es va aixecar de la cadira i va anar al congelador i en va treure un bon tros de Salmó. Mañana para Comer hay Salmón! - va dir.
Van encendre la tele, era l’hora de la Telenovela (el culebrón que li deia jo, mentre la Gladys reia). La casa de muñecas es diu. Una sèrie xilena. Ens van explicar que els èxits de telenovela més grans eren de novel·les Turques! Em vaig sorprendre.
A l’hora d’anar a dormir vam repartir petons per tots i vam anar a la tenda a dormir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada