Dia 15

Porvenir CH, 25 d’octubre de 2018

(Això és un invent per veure com vivim els dos de diferent en el dia, quina part es queda més amb nosaltres, i quines són les impressions. No he llegit el text de l’Artur així que cap dels dos sabem que ha escrit l’altre. Estem al bus de Punta Arenas cap a Puerto Natales). 

****** Versió Artur 

Com de costum vaig dormir com un tronc, de veritat que s’hi dorm molt bé en aquesta tenda. Com el dia anterior bufava a favor i vam fer una bona quilometrada, ja tan sols restaven 56km fins a Porvenir. Vam fer el ronso una estona dins els sacs. El dia es despertava tapat, però de seguida va sortir el sol, després d’un reposat esmorzar en aquell lloc tan tranquil vam començar la rutina de desmuntar tenda i organitzar cada alforja com toca, és molt important distribuir bé el pes i deixar a mà tot allò que et pot fer falta durant la jornada, com ara el paravent/impermeable, abric, menjar...

Comencem a pedalar i sento aquella sensació de llibertat, plaer i tranquil·litat de tenir la bici a punt i tot controlat, doncs el dia anterior vaig estar una bona estona repassant les bicis i mirant que tot estigués bé. És molt important anar-ho fent, ja que és la manera d’evitar mals majors. Clar exemple és que a la Marta li havia saltat una tapa dels rodaments del pedal i jo havia perdut un cargol del portabultos, així com altres cargols que vaig haver d’apretar.

La jornada va transcórrer pedalant vora el mar (Estret de Magallanes), en un continu de tobogans una mica trenca-cames, ja que no deixen que puguis mantenir una cadència en el pedaleig.

Amunt i avall per les costes de  l'Estret de Magallanes

Constantment veiem grups de guanacos als marges, creuant per davant nostre i saltant les tanques dels ramats d'ovelles, infinitat d’elles i moltes amb cries. A cada poc sentíem el so sec i metàl·lic que fan unes aus molt comuns de la zona, així com els crits del guanaco alertant la nostra presència. Tot plegat envoltats d’una calma que només era interrompuda, cada molts minuts, per algun vehicle que passava per allà.

Guanacos, són com una barreja entre cèrvol, cangur i camell

En un parell o tres d’ocasions ens parem a menjar algo, un entrepanet, xocolata, fruits secs o galetes acompanyades d’un té calentó, tot mirant el nostre salvatge però tranquil entorn. Comentem coses com ara els escrits en aquest blog.

Normalment la Marta escriu i jo hi poso les fotos, jo sempre faig una revisió del text per si puc aportar alguna cosa, i algunes vegades hem molesto una mica en veure que la Marta escriu com si del seu diari personal es tractés, escrivint coses respecte mi o alguna circumstància nostra sense que jo pugui explicar al lector el meu punt de vista, jo li argumento que si el blog és dels dos, les visions personals respecte a l’altre persona només hi tenen cabuda si l’altre ho aprova, li dic que si ho vol fer que ho faci, però en el seu instagram o altre canal exclusiu d’ella (ja tenim motiu de discussió, jejeje), per això ella va dir-me d’escriure i així ho estic fent.

Finalment vam arribar a un consens, puix és un dels reptes més difícils d’aquest viatge ;)

A l'arribar a Porvenir, vam connectar-nos al wifi obert (molt important per al cicloturista) i cadascú va contactar amb els respectius familiars o amics, doncs portàvem 230km sense contacte amb res civilitzat. Mentre parlava amb el meu pare de les reparacions que havia fet a la bici va i se’m va caure a terra! Resultant del mirallet retrovisor trencat, vaja... aquí continuaven un seguit de bromes pesades del destí al més pur estil Mr. Bean (abans durant la ruta quasi perdo el control de la bici en una baixada, jo ja cridava mentre vaig aconseguir mantenir el control del que pensava seria una caiguda segura)

Tot i trencar-se, segueix fent el seu servei

Vam anar a comprar i voltar fins a trobar un petit apartament on hi vam fer mitja pensió (dormir i esmorzar), teníem accés a cuina, rentadora, secadora... un luxe que ens va costar un total de 36 “lucas” (36.000 pesos chilenos), uns 40€. Entro a la dutxa i ja noto que els peus no mi caben gaire bé, era molt estreta i jo no tinc el peu petit, obro l’aigua i zas! relliscada al canto, al canto de la banyera que em vaig fotre a la nuca. Per sort sóc una persona àgil i vaig poder frenar una mica l'impacte. Definitivament no era el meu dia de sort, o si, al cap i a la fi, no va pasar-me res més que anècdotes per escriure i fer una mica de broma.

 Conectant-nos al wifi del carrer al arribar a Porvenir (Chile) després de 230km sense conexió

Bé, espero que el meu escrit us hagi agradat, si veig molts “likes” i comentaris positius potser m’animo a escriure altre cop.

Ens trobem a la ruta!

************** Versió Marta 

Quin ensurt! El be semblava que estigués dins de la tenda. De l’ensurt he obert les cremalleres per veure que era lluny, hi havia núvols, però feia sol. Em torno a estirar, el despertador encara no ha sonat, però no li queda massa... 5 minuts més... ens despertem, però fa mandra... quan obro la cremallera de nou ja està tot ennuvolat... 

Comencem a activar-nos. Ens vestim i preparem l’esmorzar. No tenim pa, i hauré de menjar el que hi hagi... menjar de cavall... Escalfem l’aigua, poso la civada al got, afegeixo uns fruits secs i una mica de sucre, i sorprenentment estava mig bo... deu ser la gana... jejeje després d’esmorzar comencem a recollir tot. 

Encara que no podem muntar la bici del tot ja que hem de passsar la balla. Estic molt agraïda per aquell arbre enmig del res, que ens ha protegit de tot. Mentre l’Artur recull, vaig a tirar la brossa. Un moment que curiosament sento com si estigués sola in the middle of nowhere. Torno i portem tot cap a la balla. Les bicicletes pesen molt. 

Sembla que el primer tram fa baixada, però a poc a poc comença a fer tobogan... amunt i avall... els bens segueixen al costat, i de tant el tant els Guanacos ens saluden, i evidentment l’Artur vol parar cada cop que els veu per fer-li’s una bona foto... calor, fred... per sort sembla ser que encara tenim el vent a favor. 

De tant en tant parem a menjar galetes... però la meva ment hi ha un punt en que es comença a imaginar menjar deliciós i el meu cos em demana sal. Somio amb l’hamburguesa que menjaré quan arribi a Eugene, i desitjo amb fermesa que porti bacon fumat... i formatge blau... li demano a l’Artur que parem per menjar. Ens queden fruits secs, però no tenen gens de sal, però per sort tenim un saler. Em sento una mica millor. 

Seguim continuant. Hem de fer bastants quilòmetres però sembla que l’etapa no s’acaba mai... se’m fa dur... i passa més a poc a poc. Ahir a aquella hora ja havíem fet el doble de quilòmetres que ahir en aquella hora... 

Que bé, ve una baixada! 

El paissatge segueix sent bonic, aquest cop ens topem amb cases de pescadors que sembla que viuen allà, són de xapa, amb una estufa de llenya, quan passem se sent la olor del fum. Ens posem la crema, el sol comença a apretar. Ve baixada, i a mi se m’il.lumina la cara quan veig el cartell. Baixem però de cop escolto cridar a l’Artur que sembla que em digui: Para Marta! En realitat no ha dit això sinó que ha dit: ahhhh merda! Gairebé cau i es fot una bona pinya... això m’espanta... la grava del ripio n’ha sigut la causa. 

 La senyal preferida de la Marta

Ve una altra baixada, i mentre vaig tirant avall em topo amb unes vaques... s’espanten, i miro de continuar avall. Penso que millor que redueixi la velocitat, no vull trobar tot de grava quan s’acabi i caure jo. Quan ja sóc avall, veig a l’Artur parat. No sé que li passa, però al cap d’una estona baixa. Estava fent fotos...

Ja no queda molt. Ja a pocs quilòmetres del poble de Porvenir ens trobem uns Canadencs que fan ruta, i ens recomanen que ens baixem una aplicació de telèfon que es diu: iOverlander. Diuen que es la Lonely Planet i el Trip Advisor del moment. Ens desitgen sort. 

Per fi veiem al fons el poble. Ja a l’entrar ens trobem amb calçada, quin gust! Senyal de wifi gratis... evidentment ens posem allà. Jo vull la app i saber a quina hora surt el ferry, l’Artur aprofita per parlar amb el seu pare. La bici li cau i se li trenca el retrovisor. Puffff... ja només li faltava això... necessitem menjar. Anem al súper. 

De fons el poble de Porvenir

El supermercat és un lloc curiós, en algunes coses em recorda a la Xina, en d’altres un mercat gran. Les verdures i les fruites no estan en molt bones condicions. Necessito pasta. Miro una mica el funcionament, i aprofito per comprar uns ous. Vull truita per esmorzar. La dependenta em posava els ous en una bossa... sense protecció, però li he explicat que anava amb bici així que va agafar un tros de cartró i una mica de cel.lo. Puc pagar amb targeta, encara no teníem diners de Chile. 

Surto i com que al súper no tenien pa, decidim buscar la panaderia. No recordava el nom ben bé però tenia alguna cosa a veure amb la paraula: Buenísimo! Ens va costar una mica, sobretot perquè es deia: Riquísimo! Vam comprar unes empanades, ja que podia notar que l’Artur i jo ens moriem de gana.  

Ara faltava trobar un lloc on dormir. Quan jo sento que he fet un sobre esforç m’agrada donar-me un regal, així que li vaig dir a l’Artur que el convidava a passar la nit. Vam anar a un Hostal anomenat El Refugio, ja que al passar per allà vam veure que era un espai còmode, i que tenia cuina i rentadora inclosa en el preu. Vam trucar al propietari i ens va dir que necessitàvem pagar amb cash... així que vam anar al banc a treure moneda chilena. 

A l’arribar a l’hostal ens va rebre en Javier, el propietari de la casa. Feia poc que havien obert, i era temporada fluixa, així que ens va dir que ens deixava quedar a la casa fins més tard, ja que el nostre ferry no sortia fins les 5 de la tarda. Aquell temps ens donaria espai per escriure el blog, rentar la roba... cuinar i fer el dinar... dormir fins tard... 

Estàvem molt agraïts per aquell espai. Tot i que era bastant car, teníem la finestra ben oberta. Una  habitació amb 3 llits, un de matrimoni i dos de petits. Les bicis dormirien amb nosaltres. Vaig anar a la dutxa, que la vaig assaborir amb molt de gust. Encara tenia fang a les orelles del camió del dia abans, i la maleïda crema solar amb maquillatge... aigua calenta i sense pressa. Tot un gust. 

La imatge de com queda la cara amb la super crema solar amb maquillatge

L’Artur hi va anar després de mi, i quin ensurt que em va fotre. Es va sentir per tota la casa. Em vaig espantar, però ell ho estava més i em vaig haver de contenir la sensació de que hagués pogut estar una catàstrofe, i que aquell instant hagués pogut ser una maledicció. Per sort estava viu. Tota la seva dutxa la vaig patir... el gust de la meva va desaparèixer. 

Al sortir vaig posar la rentadora. I vaig veure que ens feia molta falta ingerir menjar. Evidentment no tot va sortir bé i se’m va cremar la ceba, així que el sopar tenia una mica de mal gust... i com que l’Artur estava mig de pomes agres per tot el que li havia passat, doncs encara va estar més dolent... 

Quan vam acabar vam anar a l’habitació, i jo del sobresalt i el cansament no vaig poder més i vaig caure rendida... com que la roba s’havia de treure de la secadora, em vaig anar mig despertant per a veure si l’Artur complia amb les instruccions. Ell va estar a l’ordinador ordenant fotos de les 3 llargues jornades.