Dia 19

Lago Figueroa CH, 29 d’octubre de 2018

Fa tants dies que no escric, que no recordo ben bé si el despertador va ser un mal tràngol com ho és cada dia... però segur que ho va ser una mica. 

Al despertar els francesos ja no hi eren, i nosaltres ens teníem que preparar per sortir. Vam esmorzar fort, preparar entrepans, escalfar l’aigua del termo, empaquetar tots els trastos, carregar les bicicletes, desmuntar la tenda... 

Al supermercat obrien a les 9 del matí, a les 9:30 sortíem del càmping. Sempre amb aquesta persimònia que ens caracteritza... arribem al súper, entro jo i l'Artur es queda amb les bicis. A la secció de formatges em trobo uns catalans que discuteixen lo car que és tot... i no diuen pas cap mentida. La Patagonia és caríssima! Els comento que anem cap a Les Torres del Paine, i em diuen que es muy bonito, pero que de barato nada... diuen que entrar al parc els ha costat 21.000 pesos (30€ aprox) i que per a dormir en un refugi de muntanya sense calefacció ni res els hi han fet pagar 50€ per persona i que si volien llençols havien de pagar 30€ extra... que de barato no tenia res... 

Compro, mentre vaig comprant penso que no em ve gens de gust pagar tant per veure algo... de fet no seria la primera vegada (la Capilla Sixtina és un clar exemple...). Quan surto del supermercat trobo a l’Artur parlant amb catalans, ell reflexiona sobre visitar Les Torres, però també pensa que ja que estem tant a prop podriem mirar de ciclar per dins el parc i aixi veure-les.  

Hi ha sentiments varis... encara hem de fer quatre encàrrecs més abans d’abandonar la ciutat. Necessitem gasolina pel fogonet i calers en efectiu. Al parc no accepten targeta... trec diners... accepta que li prenguem 8€ per el moviment que ha efectuat? Quin remei, nano... 

Ens posem en ruta... fantàstic, l’Innombrable decideix fer una aparició just sortir de la ciutat... fa pujada... 5 minuts i ja perdo l’alè... i com que estic amb símptomes PM, tot se’m fa més dur. Començo a plorar, acabem de començar i ja no puc... l’Artur m’abraça. Sap que a vegades m’ofego, i ha arribat a la conclusió que el meu cos necessita un escalfament abans de posar-me a pedalar amb molta força, ha de ser progressiu, i que començar fort no és acceptat pel meu cos. Penso el mateix, el meu cos esquifit encara no pot amb tot... 

Torres del Paine si o no?

Ens ho prenem amb calma... necessitem prendre la decisió de si anem a les Torres del Paine abans d’hora. Ens trobem un cartell indicant que la carretera que porta al parc està tallada, i que si volem anar-hi sense fer 197km fins a la propera entrada hem d’agafar aquella sortida. Decidim no anar-hi. Anem tirant, el paissatge és espectacular, les muntanyes nevades són les protagonistes de la jornada. Mentre anem pedalant els dos tenim mal gust de boca, volíem veure les Torres del Paine. 

Ve la sortida de la carretera tallada. Està en obres. L’Artur té temptacions de fer servir aquella carretera igualment. Un cartell on hi posa: prohibido El Paso a cualquier persona no vinculada a la obra. Jo no ho veig clar... així que anem tirant... ara ja sento que tot el pes recau en mi... anem tirant. Ens trobem un altre trencall que va direcció al Lago Sofia. Ens mirem i pensem que potser aquell camí porta cap a les Torres. Mirem el mapa, i hi ha un caminet que hi porta. Decidim anar direcció al Lago Sofia per anar a veure les Torres. 

Pedalant cap el Lago Sofía

El camí és de ripio. Però les vistes són encara més espectaculars. Roques gegants que han caigut de les muntanyes ens impressionen, les formes que han anat agafant amb el vent encara més, de cop a la llunyania apareixen més muntanyes nevades, i finalment a la llunyania el llac Sofia. És bastant gran, i el camí que havíem vist al mapa sembla els camins de Catalunya que tants cops hem visitat. A poc a poc el camí comença a fer pujada... pel camí un petit Broll d’aigua neix al costat, el camí es parteix en dos i fa que circular-hi sigui encara més difícil. Anem tirant, fins que de cop ens trobem un grup, l’Artur és més endavant i ja ha descobert que no hi ha camí, a mi m’ho diuen ells. Ens diuen que és molt perillós passar-hi amb la bici, no per els pumes, les guineus, o els Penya-segats, sinó que per el Calafate. El Calafate és una planta que té moltes punxes (en parlarem més endavant) i que ens punxaria les rodes amb dos segons.... diuen ells.

Rodejant el llac amb el Cerro Queso al costat, pujada dura i camí sense sortida

Girem cua... estem una mica tristos, però hem vist el Lago Sofia. Anem tirant... hi ha trossos més bonics que d’altres, però un que ens crida l’atenció és una pujada que sembla que no puja, però si que ho fa... ens parem a menjar, i per sort era més curta del que ens pensàvem... la seva forma d’S ens va espantar... per sort després teníem una baixada. 

Vam tenir un regal, en una vall entre les muntanyes, les Torres del Paine van deixar-se veure a la llunyania. Era una mica trist, però d’alguna manera les teníem allà. Tot i la seva forma impactant, una altra muntanya ens va impactar. No sabem com es diu, però la vam batejar com a pastísset de nata. 

Primera vista de Les Torres del Paine 

La muntanya que vam batejar amb el nom de Pastísset de Nata 

Ja s’anava fent tard i necessitàvem trobar un lloc on passar la nit. Vam parar a prop d’un llac, a la parada del bus, que estava prou bé. Tenia tots els vidres i no tenia gaire brossa. Ens havien dit que era un bon recurs per a passar-hi la nit. Però l’Artur va voler creuar la balla i jo també el vaig seguir. Després d’uns quans metres vam trobar el lloc perfecte. Just a l’ombra de la muntanya. Si teníem sort, l’endemà el sol brillaria sobre la tenda.

 Les parades de bus poden servir de bon refugi per pasar la nit (de fet serveixen més per això que per esperar cap bus)

Nosaltres preferim buscar algun lloc més mimetitzat amb la natura

Feia fred, però havíem de sopar i preparar coses. L’Artur és un crac a l’hora de l’arribada a la zona d’acampada sinó hi ha Internet ;) amb poca estona tenim la tenda muntada, i jo m’hi tanco a dins mentre ell va cuinant, jo vaig ajuntant els sacs i vaig canviant-me la roba. També toco la flauta i normalment escric el text del dia. Aquell dia estava poc animada... no sabia si continuar amb el mateix format del blog o no... hi ha diferents visions sobre el que hi hauria d’haver... i escriure en plural em costa, ja que tinc present que els dos vivim la mateixa experiència però que els sentiments no són els mateixos... i jo d’escriure sense sentiments no en sé... 

Vam sopar pasta amb salsa de bolets. Carbohidrats per recarregar les piles per l’endemà. L’Artur és més d’estar fora de la tenda i jo de posar-m’hi dins. Ell va anar a rentar plats i a fer fotos mentre jo em vaig posar a mirar fotos de la meva vida abans d’aquest súper canvi... vaig plorar dins la tenda en la meva intimitat, per a no preocupar a l’Artur. Jo trobo a faltar la gent... 

Quan l’Artur va tornar, jo ja m’havia instal·lat dins del sac. Com cada dia que anem amb bici, estava feta pols... feia vent, però vaig poder descansar.