Dia 20

En algun lloc de la NPR7 AR, 30 d’octubre de 2018

Despertar en aquell indret va ser gloriós. El sol brillava, els ocells cantaven, vam poder esmorzar al sol uns bikinis de formatge amb ració doble (creuavem la frontera direcció a Argentina, i potser ens prenien el formatge, i per si de cas... ens el vam cruspir!).

 Durant la nit va bufar una miqueta, però va despertar un dia radiant!

No feia gaire vent... només una mica... després de recollir i posar-nos a punt, vam sortir pel camí. Ens esperava creuar la frontera i un coll de muntanya. 

Abans de creuar la frontera el paissatge va destacar perquè podiem veure de tant en tant les Torres del Paine quan passàvem per algunes valls. Va haver-hi un moment molt espectacular, en que ens vam creuar amb un grup d’una quinzena de cóndors! Planejaven per sobre nostre, un regal que ens va oferir la natura aquell dia. De tant en tant també ens saludava algun Guanaco. 

Espai no els hi falta

Al arribar a la zona de la frontera Chilena de la Avanzada Río don Guillermo ens vam posar una mica nerviosos, pensant en tot el que ens podrien agafar. Portàvem all, gingebre, els entrepans de formatge... havíem de tenir control de la situació, però en comptes d’afrontar-ho amb tranquilitat ho vam fer de la pitjor manera... ens vam discutir, no ens vam entendre, cadascú pensava diferent... un altre conflicte per afegir a la nostra gran llista... jejeje 

Per sort, va ser un control ràpid on no ens van preguntar res... i tampoc ens van prendre res... així que vam tirar amunt... el súper port ens esperava. Però amb els nervis ens vam oblidar de carregar les cantimplores... Per sort L’Innombrable va aparèixer de la millor manera, empenyent-nos muntanya amunt. Ens va empènyer tant, que aquell port es va convertir en una pujadeta de no res... al cap de menys de mitja hora ja erem a dalt del coll. Canvi de país... i canvi de carretera... l’esfalt va desaparèixer i es va convertir en ripio... avall que fa baixada!

                        El petit coll amb vent a favor un cop superada la frontera

A la frontera amb Argentina ens van tractar molt bé, sinó fos perquè m’havia de treure els Anteojos (ulleres) per a fer tot el procés, i clar... no veia res. Però la dona em deia que jo no calia que veiés res... que era ella que m’havia de veure... quan ens va posar el segell al passaport, ens va dir: les hace falta alguna cosa? I els dos: agua porfavor! Ens va omplir les cantimplores... 4 cantimplores que dúiem buides! Imagineu-vos... sort que vam poder omplir-les! 

Vam agafar la ruta provincial número siete direcció a la ruta cuarenta que sabíem que estava esfaltada. Feia pujada, i el vent ens venia lateral aquesta vegada, però per sort no era molt fort. De cop, mirem endarrere, i les Torres del Paine seguien allà, mirant-nos. Ens vam parar a fer unes fotos... i jo li vaig fer a l’Artur. Just en aquell moment va passar un cotxe amb uns anglesos, com que l’Artur fa més cara de guiri que jo, van parar al seu costat. L’Artur no els va entendre i va cridar-me, al anar cap allà una ràfega de vent va tirar la meva bicicleta al terra. Automàticament la vaig anar a aixecar oblidant-me que portava la càmera de l’Artur al coll... i sense voler vaig fer una picada a l’objectiu... em vaig voler fondre... i quan vaig anar cap a l’Artur buffff... jo ja no me’l vaig ni poder mirar, però dins la meva ment i no sé si va passar realment... vaig sentir podries haver vigilat... i el meu esperit de ràbia va dir: podries haver estudiat anglès durant aquest temps que hem estat junts! 

La foto just abans del desencadenament emocional

Vam continuar pedalant, jo plorant per tot ja... ahir ja havia estat plorant sola, i aquell instant va desencadenar un moment d’impotència, soledat i incomprensió. Les llàgrimes anaven voleiant al vent, i em queia el moc... no volia parar, la ràbia que s’anava apoderant de mi em feia padalar més fort, i no volia estar allà... de cop vam parar en un garatge fet de llauna esquivant el vent. Vam discutir, vam menjar i beure aigua, i vam acabar buscant un acord... no podem estar enfadats tot el dia...  a vegades el conflicte ens l’hem de menjar amb patates, i fer la digestió a la velocitat de la llum, i explulsar el mal rotllo a la propulsió d’un coet. 

Aquesta recta no és ni de bon troç la més llarga que hem fet

Vam retornar a la ruta, aquesta vegada amb el vent en contra i en pujada corba. I tal i com el mal rotllo sortia a la propulsió d’un coet, nosaltres ens vam posar amb l’Innombrable a favor en una recta infinita agafant una velocitat de creuer d’uns 40km/h. Si no podiem volar, allò era lo més semblant! :) vam galopar al vent! Volia saber a quina velocitat anava però el meu comptaquilòmetres es va tornar boig... em sortia que anàvem a 2 per hora... al cap de 5 segons a 30, després a 10.... hi havia algun problema, i ho havíem de solucionar. Evidentment l’iman que fa el càlcul estava fora de lloc... ho vam arreglar amb un moment, i pam! Vam descobrir que l’Artur portava 10km més que jo... i evidentment com que ja feia molta estona que anàvem amb el problema, aquell dia ens vam quedar sense saber la velocitat mitjana... 

Vam continuar amb el vent a favor fins que vam arribar a la gasolinera militar de Tapi Aike. Allà vam intentar buscar senyal de wifi sense èxit i vam conèixer a dos nois que estaven a la zona esquilant ovelles. Com que erem de Catalunya i en Messi juga a Barcelona es van voler fer unes fotos amb nosaltres. Després vam haver de canviar de ruta, i vam retornar a la RN7 i al ripio. Per sort teníem el vent a favor, però la terra ens frenava i també calia vigilar per no caure al terra. 

Els esquiladors d'ovelles fans de Messi i de Barcelona

Va ser en aquests moments quan ens vam creuar amb el nostre primer ñandú (de la família dels astruços) que anava a una velocitat impressionant amb una elegància que et deixava bocabadat :)  el seu plomatge de color negre l’ajuda a camuflar-se com si fos un arbust, però els arbust no es mouen. A partir de veure’n un, van sortir per tot arreu. Quin espectacle, i que divertit era pedalar al seu costat intentant fer una cursa amb ells. He de confessar que tot i tenir el vent a favor, ells eren més ràpids que nosaltres :) 

Avistament del primer de molts nyandú

També ens vam trobar amb criatures peculiars, alguns semblaven samurais i d’altres pagesos, eren els guardians de les entrades a les zones de ramats d'ovelles. 

Els "espantaocells" en la distància feien bastanta por

En algun moment em vaig preocupar per l’aigua, però de manera alucinant, al cap de cinc minuts va parar un micro (bus) i ens va donar dues ampolles d’aigua :) 

Pista de ripio fins l'infinit

Ja que havíem anat a la velocitat de la llum, aquell dia vaig complir el meu récord de kilòmetres en un dia: 107. El récord de l’Artur és de 208 (d’un dia que va anar amb el seu amic Manel de Terrassa a Sant Joan de l’Erm). 

L'Artur de tant en tant també vol ser el protagonista

Ja s’estava fent tard, i havíem de començar a buscar un nou lloc per dormir. Aquesta vegada potser no era un lloc molt impressionant, però vam estar còmodes i just quan vam acabar de plantar la tenda el vent va deixar de bufar. Jo però tot i escoltar a l’Artur dient-me que el cel era increïble em vaig quedar dins la tenda. Tenia fred... i em vaig posar dins del sac quedant-me adormida poc temps després de sopar. 

Silenci màxim i les estrelles ja van aparèixer tant bon punt el sol es va amagar