Dia 23

El Calafate AR, 2 de novembre de 2018 

Ràpid i corrent ens vam despertar. Sinó volíem perdre el bus que es dirigia cap al Perito Moreno havíem de començar el matí a la velocitat de la llum. Amb un obrir i tancar d’ulls ens trobarem a la terminal del bus per marxar. Com que ens van prendre per guiris, en comptes de pagar amb targeta ens van fer pagar amb diners metàl·lics... i com que anàvem justos de temps no hi vam discutir... 

Ja erem al bus. Com que vam arribar els últims, les nostres butaques just quedaven al costat de la barra que aguanta el vidre, però si més no aquesta vegada ens deixava veure una mica el paissatge. Aquest cop a més a més el paissatge valia molt la pena. 

Al començament destacava el color del blau turquesa del Lago Argentina. Vam passar per Pampa, però a mesura que anàvem arribant el paissatge s’anava fent més muntanyós, fins a poder veure muntanyes nevades. Abans de veure el Perito, van entrar al bus a fer el cobrament de l’entrada del parc: 600 pesos per persona. Després ens van donar un tiquet i una bossa de brossa. La parc està completament prohibit tirar-hi brossa, i et faciliten les coses perquè no tinguis l’excusa de que no tenies una bossa on deixar els teus residus. 

Vam continuar per la carretera amb corbes i allà el teníem. El Perito Moreno. En aquell moment ens va sorprendre, cap dels dos havíem vist un glaciar abans. De totes maneres... jo vaig fer el típic comentari: jo m’ho imaginava més gran! ( frase típica de la série: Oh Europa!) 

Primera vista del glaciar arribant amb el bus

El bus ens va deixar en un lloc del parc i ens va citar a les 15:45 per a tornar cap al Calafate. Al parc hi ha una zona de diferents caminets. Cada un d’un color i d’una durada i dificultat concreta. Vam començar pel primer que ens vam trobar: el de la costa. De tant en tant s’escoltaven el soroll d’una mena de tro. Al cap de poca estona vam poder veure el glaciar. Encara ens quedava lluny, però podiem apreciar les seves gegants dimensions ja que hi havia una barcassa amb tripulants ben a prop, i la barcassa es veia minúscula al costat del glaciar! 

Vista de les muntanyes que flanquejen el Lago Argentina on mor el glaciar

A les primeres hores de visita la gent restava en silenci, l'espactacle era d'alló més zen

Mira que guapos!

Un mar de gel immens

Us podria estar dient mil meravelles, però crec que les imatges de l’Artur en aquest cas parlen per si soles. El que si que us puc dir, és que algunes de les formes del glaciar ens recordaven a alguna cosa: un faraó, una dona, un gat... doncs dir-vos que el faraó va ser el que em va sorprendre més, ja que ens va delectar amb un espectacle. Va caure des d’una altura prou alta, potser uns 60 metres, i el seu soroll es va escoltar molt més tard que el seu impacte, malauradament teníem un arbre just on queia, però vam alucinar quan vam veure l’esquitxada i les onades que va provocar en el llac. Un espectacle que va deixar a tots els que erem allà impresionats! 

Vam tenir l'oportinitat de veure d'avant nostre com un dels blocs de més de 50 metres es desprenia!

Ja de tornada al Calafate tothom estava mig adormit al bus, estàvem tots trinxats de caminar per les passarel·les del parc. 

Al arribar vam anar a buscar pa, i de passada ens vam poder connectar amb el món de casa i altres països :) l’Artur va trucar a la seva família i jo a la meva. No vaig poder evitar plorar... extranyament trobo a faltar a la meva família i a la gent... normalment no és una cosa que em passa quan marxo a l’altra punta de món, però aquest cop és diferent. Quan vaig a l’altra banda del món em busco un lloc per mi, aquí no ho puc fer. L’únic lloc que tinc fixe i assegurat és sobre el seient de la bicicleta. I a nivell social... doncs els arbustos de la pampa... o sigui que tot i que l’Artur pedali davant o darrere meu, el moment de pedalar és molt solitari, i fa que pensis en moltes coses. Qui em coneixi sabrà que realment necessito gent al meu voltant per a poder florir, i aquesta solitud m’està agoviant. L’Artur es va quedar mig preocupat quan em va veure que plorava, però per sort els meus pares em van poder animar des de l’altra banda del telèfon, i al cap de poca estona ja estava rient. També van donar punts de llum la Judit Martínez i la Montse que enviaven ànims i paraules per endolcir el que semblava un moment amarg. 

Vam tornar cap a l’hostal. L’Artur va anar netejant les bicicletes i engrassant les cadenes i jo vaig fer un viatge al supermercat per acabar d’aconseguir tot el que ens faltava per a poder marxar demà. El súper de la Patagònia d’Argentina es diu L’Anonima. Com que és una zona molt cara, la gent quan va al súper sembla que es preparin per la guerra. És alucinant veure com el carbó desapareix. Per fer asados mmmmmm ;) 

Vaig preparar un arròs a la cubana. Ens el vam menjar molt a gust. L’Artur va començar a editar les fotos noves pel blog, i jo vaig escriure. Aquell llit màgic però, em va fer venir son aviat ;) l’endemà havíem de fer quilòmetres i ja era molt tard.

Dibuix realitzat el dimecres 7 de novembre al hostal El Refugio (El Chaltén) durant un dia amb vents de més de 100km/h i pluja, dia ideal per actualitzar el blog