Luz Divina AR, 4 de novembre de 2018
Seguia fent vent al despertar. Però havíem descansat bé. Vam esmorzar i ens vam posar a punt. Plegar la tenda va ser una mica caòtic però ho vam aconseguir. Ens vam posar en ruta. Com que havíem fet el caminet per trobar aquell lloc, els primers 4km vam tenir la sort de tenir el vent a favor. Després ens esperava un dia de tortura...
La jornada començava en pujada i amb un vent poc favorable, a vegades era frontal, a vegades lateral. No vam fer gaires kilòmetres durant la primera part del dia... jo volia abandonar i tornar a casa... el vent em parava, i la pujada em desesperava. L’Artur armat de paciència intentava animar-me, però hi havia moments en que no podia, i jo plorava com una desesperada enfadada amb el món i sobretot amb mi mateixa, ja que no podia entendre perquè era allà en aquell moment. Segurament també venia tot desancadenat perquè era l'aniversari del meu pare i volia estar amb ell.
Un tram de pocs metres amb el vent a favor conformava l'únic descans de les primeres 4h de ruta
A la una del migdia vam arribar en un punt d’aigua, on vam fer una parada de recuperar forces i de guanyar energia. Jo no podia evitar de dir a l’Artur que voldria tornar a casa en aquell moment. Que no sabia si aguantaria tot el viatge. Que ho sentia molt, però que potser això no és lo meu. Ell evidentment es posa trist en sentir això, i miro de quedar-m’ho per mi, però... de tant en tant surt.
Moments de repòs i reflexió
Per sort el tram següent no va ser tant dur, feia una mica de baixada, i en un tros no ens vam trobar el vent en contra... això en un dia d’aquests és un raig de llum dins d’un núvol de color gris, i per sort vaig recuperar una mica de moral psicològica que em va ajudar a arribar a on passaríem la nit.
L’Artur va aguantar com un campió. Encara que també estava una mica cansat del vent, sobretot quan se’t posa a les orelles i no pares d’escoltar-lo durant tot un dia...
Cal dir que al llarg de la jornada el paissatge va ser impressionant, i que el Río de la Leona és certament un espectacle natural. El color de les seves aigües i la seva amplada et deixen embadalit enmig d’aquell desert.
Río de la Leona (Entre el Lago Viedma i el Lago Argentina)
La casa rosa, situada en un lloc anomenat Luz Divina, va ser un regal al final del dia. És un antic restaurant-fonda abandonada. Té diferents espais, alguns de més destrossats que d’altres. Les seves parets són altra vegada el recull d’una història, la de molts ciclistes que desemparats amb el vent hi han fet estada. Molts dels ciclistes que seguim, i d’altres que no coneixem hi han passat. Varis escrits sobre ciclistes que també es dirigien cap a Oregon animen la meva ment, m’hi sento més a prop, i no em sento tant fora de lloc.
Luz divina, casa abandonada que serveix de refugi per tots aquells cicloturistes que el vent acompanya (O NO) fins aquí
Les parets estàn plenes d'escrits (alguns amb més art que d'altres) d'aventurers ciclistes que com nosaltres un dia van parar allà
Fem el sopar en aquella habitació pintada de color verd, on també hi ha la nostra senyal.
A poc a poc el vent va aturant-se, i la calma fa que a la nit s’escoltin tots els sorolls. Anem a dormir dora, volem sortir abans de que el vent bufi amb més força. És tard, i em desperto amb el soroll de les fustes espetegant, L’Artur dorm profundament, però sento un soroll que s’apropa. Aquest cop no és un puma, és un ratolinet. Ens tornem a adormir, el menjar està ben amagat, però l’endemà ens falta una presa de xocolata. Tinc el dilema de pensar que ha sigut el ratolinet gran... el seu nom comença per A... jejeje però potser simplement l’hem perdut....
La nostra habitació
I la nostra emprempta
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada