R23 - km32,8 AR, 5 de Novembre de 2018
Ens despertem en aquell lloc. No fa fred, però predominen els núvols. Sembla que avui plourà. Al cap d’una estona escoltem com la pluja cau sobre el sostre de llauna, i l’ambient comença a fer olor de terra mullada. Ens equipem per la situació que ens espera, encara que amb l’estona que tardem a preparar tot, de tant en tant apareix el sol, i ens dona esperança per a poder pedalar amb bon temps.
Finalment sortim equipats amb la roba de pluja, seguim la carretera que passa pel costat del Río de la Leona. Ens acompanya el sol i el xirimiri. Arribem a un parador on tots els Micros paren a fer un cafè. És un lloc turístic i demanem per omplir les nostres cantimplores. No són gaire amables, i al final acabem omplint-les al lavabo.
Cartell a La Leona que molts turistes fotografien, en aquell moment ens feien fotos a les bicicletes, i la Marta amb el seu vestit fashion d'anar en bici per la pluja
Quan sortim tenim una petita discussió de pressupost... però decidim continuar endavant, no fa gaire vent ni plou molt. Hem d’aprofitar l’ocasió i no encallar-nos en discussions. Jo estic rebentada, i ja fa dies que tinc molèsties al genoll i als dits de les mans. Ahir amb el vent es va exagerar el dolor, això fa que pedali amb menys gust i alegria...
Veiem núvols negres just a on ens dirigim, també podem veure el glaciar més gran de tot Argentina a la llunyania, el Glaciar Viedma. Les muntanyes que al matí no tenien neu, ara han quedat enfarinades. Per sort la pluja no ens atrapa, i se’n va cap a la zona d’on venim sense passar per sobre nostre. Tenim sort. El vent no bufa molt... i per fi el sol brilla sobre nostre.
Just quan va sortir el sol!
Però arriba el moment de canviar de carretera... deixem enrere la Ruta Cuarenta per posar-nos sobre la ruta que porta cap a el Chalten... la ruta que tants ciclistes ha desesperat... són uns 90km... just posar les rodes sobre l’esfalt a la RP23 l’Innombrable apareix com un malson... Va ser dur, però sabíem que hi havia un lloc a uns 35km que ens donaria refugi. Així que teníem un bon motiu per a pedalar fort.
Tal i com nosaltres patiem, ens vam trobar uns que celebraren aquell vent. Ells anaven cap al Calafate, d’on nosaltres veníem. Vent en popa volant... la Tanya i en Jerome de Suïssa deurien anar a una velocitat d’uns 45km per hora amb aquell vent... vam intercanviar informació i ens vam animar mutuament. Ells dormirien a la casa Rosa, i venien del Chalten.
En Jerome i la Tanya en el moment que van veure que un servidor estava amb la camerà a les mans, d'arrera seu la recta tobogant que teniem nosaltres per davant
Vam fer 66,46km aquell dia, amb patiment, però els vam fer. Quan vam veure aquell petit garatge abandonat ens vam alegrar d’arribar a algun lloc. No estava gaire brut, segur que algú hi havia dormit no feia gaire... tenia dos habitacions, però només en vam ocupar una.
Vam muntar la tenda, hi cabia justeta, però va fer aquell espai més acollidor. Per sort, tot i el vent que feia, estavem tant arrasarats que no feia falta clavar les piquetes. El vent seguia bufant a fora, però estavem ben protegits.
Just a mida per a la nostra tenda!
La Marta aprofitant per escriure el blog
Vull dir-vos que anar a fer pipi va ser tot a una aventura... el vent bufava i havies de vigilar molt... jejej així que tot i la duresa de l’etapa per fi erem en un lloc segur. Vam sopar i poc després ja dormíem. Aquell dia, com a excepció jo vaig dormir a l’altra banda de la tenda.
Una il·luminada tenda dins una petita caseta enmig d'una gran immensitat
Quan el vent bufa es dorm millor. Tots els sorolls queden camuflats, i la remor sembla la d’una rentadora, o la del cotxe, o la de la música heavy del meu germà, una remor que dóna seguretat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada