Punta Sur de la Laguna del Desierto, AR, 12 de novembre de 2018
El paisatge ha canviat. El canvi ha provocat d’alguna manera una modificació dels pensaments mentre faig la ruta.
La Pampa queda enrere i ara tenim boscos amb arbres verds, envoltats de muntanyes i cada poca estona un llac, aiguamoll o rierol ens saluden. Sembla que el bosc ens protegeix més del vent. El traç del camí es veu afectat per el relleu de les muntanyes, oblidant la monotonia, i afegint més emoció a la ruta. Els pensaments viuen en el present finalment.
Tot i que al sortir del Chaltén ens vam trobar amb ràfegues de vent importants i que la grava del terra ens feia patinar les rodes, al cap de poca estona ens vam poder relaxar una mica. El camí no era planer del tot, però si que era agradable. Gairebé tota l’estona teníem un riu al costat, que a vegades semblava un llac. Si mireu el mapa, podreu veure que alguns dels rius ho semblen. El Río de las vueltas és un clar exemple.
Sinó m’equivoco vam aturar-nos al costat del Lago Cóndor on vam tenir la sort de contemplar l’aigua cristalina que es movia amb el vent. A la vora del llac hi havia tres flamencs roses que pescaven.
La meta que teníem aquell dia era arribar a la Punta Sur del Lago del Desierto. Ho vam complir sense gaires patiments. Vam fer una jornada de 37,79 km per ripio, rodejats de boscos antics trets d’una novel·la de Tolkien on hi habiten els Huemuls. Aquests són els cérvols d’aquí, i estan en perill d’extinció. Al cap d’uns quants kilòmetres la ruta ens advertia de la seva presència i de la necessitat de protegir aquesta espècie. Tot i veure moltes vegades el cartell, veure escrit aquest nom en diferents parts de la zona, l’animal encara no ens ha vingut a saludar.
El recorregut ens mostrava poc a poc la seva bellesa
Corriols plens de vida enmig de boscos antics
Pel camí ens vam trobar un salt d’aigua, el Salto del Anillo. L’Artur es va aturar a fer fotos, mentre jo m’endinsava pel camí. Al cap d’una estona quan notava que feia massa rato que no apareixia l’Artur em vaig aturar. No sé quin soroll fan els Huemuls, però vaig sentir un soroll d’un animal que no havia sentit mai a la llunyania. Això em va empenyer a anar enrere a buscar a l’Artur. Per sort la seva samarreta groc fluorescent tant a conjunt amb el paissatge em va avisar que ja era a prop. Em va explicar que la seva bicicleta havia caigut al Salto, i que se li havia fet un bonyet.
Una petita distracció en un moment per fer una foto ràpida pot acabar amb la bici dins l'aigua
Vam continuar, i mentre jo tornava a estar sola em vaig trobar amb un nou amic... un toro nan. Tot i ser nan, era prou gran, amb un cap gegant i uns ulls grossos que em miraven... portava la meva samarreta vermella... i vaig sortir amb la cua entre les cames buscant el meu heroi. El meu heroi es va delectar per la presencia d’aquell animal i es va dedicar a fer-li un reportatge fotogràfic. Sabeu on vivia aquell toro? Al càmping on passaríem la nit.
El toro nan no era tan nan
Podríem haver dormit enmig del bosc, i no pagar res... però a vegades això de viatjar et porta a llocs on s’ha de pagar diners... pel mateix preu que havíem estat al hostel del Chalten ens deixaven posar la nostra carpa... els lavabos feien bastanta pudor, i no m’hi vaig voler dutxar per no agafar fongs... tot i aquests petits inconvenients, la zona d’acampada era prou bona, amb la vista d’un glaciar.
L’Artur doncs mentre jo muntava la tenda i preparava la llenya per fer foc, va anar al glaciar del Huemul a admirar-lo i a fer-se un bany d’aigua fresqueta... no sé si penjarà el vídeo, però el falset que li surt quan es posa l’aigua indica que calenta no ho era... jejeje
El glaciar Huemul on vaig donar-me un banyet
Tot i que pugui semblar que estava molt freda, que ho estava, el solet i la falta de vent va fer del banyet algo agradable
Un moment que recordaré sempre
Quan vaig tenir la tenda muntada i la llenya apilada, vaig agafar l’ukulele i vaig començar a cantar enmig del bosc. I és que quan veig aquelles muntanyes, només em ve a la ment l’escena de Sonrisas y Lagrimas on “the hills are alive with the sound of music....” Plantada al sol, em va sorprendre l’Artur que va arribar abans d’hora.
La Marta tocant i cantant
Ja estavem a punt per sopar i encendre el foc. Tot i voler escriure al blog, vaig dedicar-me a gaudir del poder de les flames. Com una bruixeta vaig sentir que en aquella foguera al mig del bosc hi havia algun misteri bonic, que em donava forces per continuar, i per visionar aquesta aventura amb una altra perspectiva. Si més no, en aquell moment.
Vam sopar llenties amb verdura... no ens van quedar gaire bones... eren molt dures, i la conseqüència de fer aquest sopar, la pagariem l’endemà...
Amb l’Artur vam parlar, i vam buscar moments preciats per nosaltres. Sortien les fogueres de Sant Joan a la casa del Montseny, celebracions de Cap D’any sense campanades però a toc de tambors per part de l’Artur; i jo pensava en totes les fogueres que havia presenciat durant la meva estada a Oregon, el foc de casa el diumenge a la tarda, encenent el foc a Pere Riera i el foc de la calçotada popular... tants focs que recordem amb amor, i el caliu que ens van donar en aquella nit. Tota la gent sense ser-hi, ens va acompanyar en aquell moment.
Amb olor de fum vam entrar dins la tenda, on vam adormir-nos plàcidament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada