Laguna Larga AR, 13 de novembre de 2018
Que bonic és obrir la tenda i trobar-se amb un Toro miran-te fixament... vaig tancar la cremallera de cop... l’Artur s’ho va prendre d’una altra manera... jejeje però teníem que sortir perquè sinó el ferry marxaria sense nosaltres.
Per sort ens vam despertar amb temps, i a poc a poc vam recollir. (Us he de confessar que aquell dia vaig anar al WC tres vegades abans d’abandonar el càmping... les llenties del sopar...). A les 10 del matí erem al moll esperant sortir amb el catamarà. No erem gaires persones, uns 12 i gairebé totes paraven a mig camí al glaciar del Vespigniani. De fet vam ser els únics que vam baixar oficialment a la punta nord de la Laguna del Desierto.
Creuant el Lago del Desierto
El Chaltén imponent al fons
El viatge de 45 minuts en aquell catamarà va ser impressionant pel seu paissatge. Deixàvem enrere el Chaltén (la muntanya que havia acollit a Elal, el primer home dels Tehuelches), i aquesta era el paisatge que podiem veure mirant direcció al sud. Cap als costats uns 12 km de boscos, fins que vam topar amb el glaciar Vespigniani, i a l’altre costat hi havia el lodge (de 1500$ la nit). Mentre navegavem pel llac vaig poder tocar la flauta invocant el bon temps i vent favorable. Al cap de 45 minuts erem a la punta nord.
Hi havia un ciclista Polac que pensàvem que ens donaria alguna pista sobre els propers passos, però ens va dir simplement: teniu sort que sou dos.
Vam visitar la policia de frontera d’Argentina. Ens van segellar els passaports oficials, i finalment el no-oficial, el del nostre viatge. Molt amablement ens van indicar el camí i ens van donar molts ànims. Els necessitàvem, però per sort som dos.
El recorregut que havíem de fer aquell dia eren 6 km de camí estret on les bicicletes hi passen, però no es pot pedalar, ja que s’ha de portar al costat.
Paisatges de películ·la
Ja només començar era pujada, i per sort erem dos. El lloc era increïble, meravellós i tot i fer una pujada forta era un dia per gaudir, i tot i que de tant en tant sortia algun disbarat per la nostra boca, majoritàriament estavem encantats. Bé.... en moments d’excepcions... de tant en tant les llenties... que deixaven un aroma que no es podia camuflar amb l’olor excel·lent del Calafate. Al final ja ens ho habiem de prendre mig rient... però feia molta pudor...
L'Artur en plan Robinson Crusoe, de postureo per la foto, jejeje
Aquesta foto feta per l'Artur ja és una mica més natural
Va ser un dia ple d’aventura, vam creuar un riu gràcies a l’ajuda de l’Imoegen i en Jack d’Austràlia que just ens vam creuar en el moment clau. Vam creuar descalços un tros d’aiguamoll, i molta pujada... però tot dins d’un bosc meravellós que inspirava a cantar i a escoltar música.
l’Imoegen i en Jack d’Austràlia just després de creuar el riu
Hem de dir-vos que vam tenir sort. El camí que a trossos era fangós, ho podria haver estat tot sinó hagués fet aquella calor inusual aquelles setmanes. Per sort vam tenir dies secs, que ens van permetre fer amb certa facilitat la ruta... si ha plogut i voleu fer aquest camí, heu begut oli...
Aquest contacte amb el fang va anar molt bé pels peus de l'Artur, jejeje
Vull compartir amb vosaltres el calendari de l’ànima d’aquesta setmana. Un calendari en que cada setmana té un missatge diferent de Rudolf Steiner. A l’hemisferi sud és diferent que al nord, de fet són oposades, ara estem a la setmana 6 (aquí) a l’hemisferi nord és la 32. El nostre viatge per casualitat va començar la primera setmana del calendari de l’ànima.
Ha resorgit des de la particularitat,
El meu jo, i es veu ell mateix
Com a manifestació de l’univers
En les forces del temps i de l’espai;
El món se’m mostra arreu
Com arquetip diví
De la veritat de la meva pròpia imatge.
Amb l’Artur l’hem anart llegint aquestes setmanes, però justament aquesta setmana just llegir-ho al mig del bosc va tenir un sentit brutal. Del que havia sentit just el dia abans, de ser en el present.
Canviant de tema... jejeje Teníem clar que quan acabessim aquella pujada buscariem un lloc per dormir. No ens quedava gaire, però estavem afamats. Just seure ens vam creuar amb uns motxillers que ja havíem vist el dia anterior, i els hi havíem dit: hasta luego! I aquella nit es van convertir en els nostres companys d’acampada lliure. En Loïc i el Benoit uns francesos de Briançon ens van acompanyar aquella vesprada.
Compartint experiències amb en Loïc i el Benoit just a la frontera geogràfica d'Argentina i Chile
Vam compartir una vetllada bonica en un bon lloc abans de creuar la frontera. Vam parlar en castellà, francès i anglès. Vam parlar de viatges i de fotografies. Va ser una molt bona vetllada, de pasta al formatge i d’arròs amb tonyina. Al pondre’s el sol ens vam posar a la tenda. Mentre anàvem a dormir escoltàvem uns sorolls misteriosos.... deien que eren els ratpenats... l’Artur deia que era el vent... i jo una base militar de la Xina o potser un Ovni... qui sap!?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada