Candelario Mancilla CH, 14 de novembre de 2018
Volíem despertar dora, però no ens en vam sortir... sabíem que només havíem de fer 16 km i que gairebé tots eren de baixada... i fins a les 5 de la tarda no sortia el ferry direcció a Villa O’Higgins. Vam sortir de la tenda a les 8:30. Els francesos ja no hi eren, però sabíem que ens els trobaríem al port. Ens ho vam prendre amb calma, vam esmorzar, l’Artur va posar a punt les bicicletes, jo vaig aprofitar per escriure el blog, i després vam recollir el tinglado.
Tal i com havia calculat a les 11 estavem a punt per sortir... vam creuar just un caminet ple de fang, i poc després ens trobàvem el cartell que ens deia: bienvenidos a Chile. Abandonavem novament Argentina... i ens posàvem per una pista ampla de ripio que principalment feia baixada.
Va ser una ruta fàcil. No era tant màgica com la d’ahir, però seguíem dins del bosc. El camí era ample, i no tenia fang. El temps era divertit, sol, xirimiri, núvol... de cop fred, després calor... vam parar la majoria de vegades per treure o posar roba, o per menjar tot el menjar prohibit per creuar la frontera... el plàtan i els fruits secs... no ens vam menjar l’all ni el gengibre...
El paissatge va ser bonic, però al veure per primera vegada el llac de San Martín/Lago O’Higgins ens vam quedar sorpresos. El blau era turquesa... els reflexos del sol feien que en punts fos encara més bonic el color! Ara, va ser veure el llac i ens vam topar amb el vent...
Primer contacte visual amb el gran llac que havíem que creuar
A l'Artur també li agrada sortir a les fotos de tant en tant
Al arribar a la frontera ens vam trobar amb un noi que molt amablement ens va dir: tengo que revisar todas sus pretenencias en busca de frutas y verduras. Tienen alguna cosa? Li vam dir que teníem, i ens van fer tirar l’all i el gengibre. Poca estona després ens van convidar a entrar a la gendarmeria on ens van segellar el passaport. Todo bien. Pero el barco no sale hoy. Han cerrado el puerto por el viento y hasta mañana no podrán salir. A las nueve o a las once de la mañana.
Vaia p... estavem atrapats a Candelario Mancilla... i no sabíem segur si demà marxariem... havíem escoltat llegendes de gent atrapada en aquell lloc inhòspit durant dies esperant que les condicions meteorològiques fóssin favorables.... per sort no erem els únics atrapats en aquella situació.
Just arribar al port ens vam trobar amb en Loïc i el Benoit. Vam pensar en què fer... que faríem... volíem acampar lliurement, però vam cometre l’error d’anar al càmping a preguntar quan valia... 5000 pesos chilenos per persona... per un càmping que... bueno, tenia el seu encant per el gran paissatge que tenia... però es podia trobar un espai pla per aquelles contrades, sense estar en aquell càmping... així que al marxar pensant que 5000 eren molts pesos,ens vam disposar a buscar un lloc gratis.
El vam trobar juntament amb uns americans que portaven un mapa imprès del 2017 on hi posava que hi havia una zona de càmping gratis, i vam deduir que era on erem... fora dels límits del càmping oficial...
En Benoit mirant direcció a Villa O'higgins
Unes hores més tard va aparèixer amb els seus gossos el propietari del càmping dient-nos que todo hasta la frontera era suyo y que teníamos que ir a su camping que era el único lugar habilitado para acampar. Y que sino llamaría a los gendarmes para que nos hacharan y nos mandaran a su camping... Y que éramos los primeros que traíamos problemas a la zona, y que nadie se había quejado nunca...
Vam dubtar de les seves paraules, i vam anar a visitar els carabinieros amb el mapa on deia clarament que hi havia una zona gratuïta de càmping. Hi havia dos opcions, que ens ajudessin o que no... i va ser que no. Els vaig comentar que ens semblava molt malament que una persona tregués profit de la nostra mala sort amb el temps. Ens van dir que nosaltres com a viatgers havíem de preveure que potser hi havien imprevistos, y que havíem de pagar per dormir, o una multa o el càmping...
Amb la mosca al nas vam retornar al càmping, on van fer gairebé veure que no ens havien vist mai i que era la primera vegada que els visitàvem. Després els vam preguntar coses... i ens van explicar que tot era de la seva propietat i que nosaltres com a viatgers havíem de saber que les coses s’han de pagar, que les coses gratis no existeixen... no vam voler discutir massa... nosaltres per sort sabíem que les coses gratis existeixen, i que per sort també hi ha gent bona al món.
Aquell home tenia de tot. Si volies qualsevol cosa, amb pesos li podies comprar tot... sense res, doncs a passar gana... ens vam allotjar en un garatge on hi havia una cuina econòmica. Com que aquell dia ja havíem plegat la tenda dues vegades, no la vam voler muntar així que vam dormir en aquell garatge, amb finestres que no tenien vidres, sinó que eren plàstics per on entrava tot el fred.
Mentre erem allà va ploure, va nevar, va ploure... i quan em vaig dutxar en una dutxa que funcionava amb llenya i foc, al sortir (quan finalment vaig ser conscient que en algun moment s’acabaria el foc, i l’aigua calenta...) la meva roba tenia neu. Em vaig morir de fred, i igual que tots els companys del càmping, em vaig refugiar a la cuina econòmica. Tots amb els peus dins del forn... com que era un lloc molt obert tot i ser tancat, l’escalfor no es mantenia a l’espai...
Erem: en Loïc i en Benoit, la Delphine i la Laure (que també havien creuat la frontera amb la bicicleta i sort que eren dos), l’Adam i la Kirsten (els dos americans ingeniers, la Kirsten ingeniera d’un saltèlit de la NASA que ha descobert 3 planetes nous...) i nosaltres.
Un grup divertit d’aventurers atrapats a Candelario Mancilla. A les 11 ja erem 6 persones dins del garatge, dins del sac, a punt per dormir. Va ser una nit freda, amb neu... (que per sort no es va quedar) i també amb sorolls curiosos a la nit... no sabem si era un Huemul fugint dels gossos, o si era un gos intentant fer fora els pumes...
A punt d'anar a dormir un munt d'aventurers amb les seves motxilles i biciclestes dins del garatge
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada