Dia 36: El Barco!

Villa O’Higgins CH, 15 de novembre de 2018

A la porta del garatge hi havia inscripcions de la gent que s’havia quedat atrapada a Candelario Mancilla... alguns 5 dies, alguns 4... havíem sentit a dir que alguns 11, i d’altres que després de 4 dies havien retornat al Chaltén... Maybe tomorrow (potser demà) hi posava a la porta... seria avui el nostre demà? 

Ens vam despertar dora perquè si per casualitat arribava el ferry, tots estiguéssim a punt de marxa. Si el ferry sortia a les 9, l’hauriem de veure a dos quarts de nou.... eren dos quarts de nou i cap rastre del ferry. Ens vam menjar el que ens quedava... Ous i tonyina per esmorzar... jo vaig decidir reservar la civada per si havíem de quedar-nos un dia més...

Surt el sol a Candelario Mancilla, al fons, el garatge on vam dormir

Les noies franceses es van posar a fora a fer guaita i a fer yoga saludant el sol. A les 9 encara no teníem senyals del ferry. I vaig decidir muntar la meva oficina al jardí perquè dins del garatge hi feia fred, i per sort teníem sol en aquell moment. 

Just m’assec i veig una cosa rara... ja devia fer estona que era per allà, perquè per la distància segurament ja feia uns 20 minuts que s’hauria d’haver vist... el Barco! El barco! Començo a cridar... tothom: dónde ? Dónde? Ningú el veia... jo estava pensant que delirava perquè no volia quedar-me ni un segon més en aquella zona del món... jo dient allà allà... finalment algú també el va veure: tothom Abraçant-se de felicitat... semblavem els de XOF cada vegada que passava un vaixell... jajaja ens venien a salvar! De cop s’escolta el clàxon del ferry arribant. L’ambient era de felicitat suprema. 

Vam recollir tots ràpidament, els americans van baixar abans que tots per avisar que erem 8 que anàvem amb el ferry. A poc a poc anàvem tots baixant. Arribant eren uns 12 ciclistes!!!!!  Els que els hi quedaven 1000 i picu quilòmetres per acabar la seva ruta a Ushuaia :) wowwwww 

No sé quina hora era, però tots erem al vaixell amb felicitat. Sortíem d’allà i Chile ens esperava :) ens vam posar tots a la part de dalt del ferry on teníem una pista de ball per sentir el vent i el fred... i veure les muntanyes i el paisatge. Un lloc bonic i feliç, fins que de cop ens vam posar en ruta, i les onades eren més grans que el que cap de nosaltres podia haver imaginat. La Barca es movia amunt i avall amb força, fins que tots vam caure de cop... jajaja un moment que per sort va ser divertit i no perillós... al cap de pocs segons, un dels tripulants del ferry ens va indicar que havíem de baixar, ja que algun cop algú havia caigut per la borda... el vam obeir sense cap mena de dubte... qui voldria caure a les aigües gelades del Llac? 

Va ser un viatge bonic, relaxant tot i les fortes onades que esquitxaven tots els vidres... dues hores i quaranta minuts de trajecte per arribar al port. Els aventurers de Candelario Mancilla erem lliures! :) i només vam estar atrapats una nit... imagineu la gent que puja al ferry després de 5 dies esperant a l’horitzó veure aparèixer un vaixell... buffff....

 Les bicicletes a popa direcció O'higgins

Jugant a la coberta a veure qui aconseguia aguantar més estona dins el recuadre 

Ningú va quedar d'en peus

Al arribar ens vam preparar amb les bicicletes. El poble de Villa O’Higgins era a uns 7km de L’Embarcador. Una pista de ripio fàcil i prou bonica, entre el llac i el poble, passant per el riu que desemboca al llac.

De camí cap a Villa O'higgins

Un cop al poble ens vam topar amb una vil·la adormida. No sabem si era perquè era l’hora de la migdiada, o perquè era temporada baixa... qui sap! Vam buscar el supermercat... i ens vam alimentar d’empanades. Vam comprar, però no vam trobar tot el que necessitàvem. Sobretot l’arròs de cocció ràpida... només n’hi havia de 20 minuts. El de 10 minuts que es pot trobar a Argentina no hi era. 

Necessitàvem enviar notícies a casa, perquè no sabíem quan tornaríem a tenir connexió, i honestament no volem que ningú pateixi, però buscar Internet a vegades ens fa perdre un temps que potser ens aniria bé per abançar una mica més ràpidament... però bé... la decisió estava presa, ens vam connectar a Internet, i ja era massa tard per a fer quilòmetres sota unes condicions climatiques que no eren molt favorables. Precipitació d’aigua neu... 

Podiem haver buscar un lloc gratuït però l’app ens deia que al Mosco era un lloc ideal per ciclistes. I quan ho veus i sents la seva escalfor... no vols marxar, així que ens vam quedar en aquell hostel càmping que tenia un espai comú acollidor d’on costava sortir. I sabeu què? La Laure i la Delphine eren allà! 

Vam decidir invertir el temps en fer pa, escriure el blog... però Internet no era prou bo per actualitzar-lo... així que ens vam asseure a la taula, fer tot el que vam poder, però no vam poder donar massa senyals de vida... altre cop erem al cul del món i Internet no funcionava prou bé... 

Per sort ens vam rodejar de gent inspiradora que ens va donar energia... la Laure i la Delphine van escoltar les aventures que vam viure, i l’Antonio i la Maya ens van explicar la seva història d’amor i el bé que aporten al món treballant per Metges Sense Fronteres, i la Creu Roja Sueca... una gent amb una energia potent, i amb molta ilusió de portar coses bones al món! 

Amb l'Antonio i la Maya

L'Artur de sobte diu: mira Marta, l'Alba i en Ricard! quan va veure una enganxina d'ells a la nevera. Els dos Berguedàns han fet junts la volta al món amb el seu projecte bike2reality. Els vam coneixer perqué l'Artur va comprar-li la bicicleta al Ricard!

Vam tenir una sorpresa en trobar una enganxina de l'Alba i en Ricard a la nevera del Camping Mosco de Villa O'higgins

El pa sense voler no va quedar perfecte, però quedar-nos a Villa O’Higgins va ser una inversió de qualitat de vida. Potser feia fred a fora, però aquell espai comú tenia una escalfor que necessitàvem. La previsió meteorològica ens indicava aigua neu per l’endemà... no sabíem que ens esperava si un dia amb neu, pluja o sol...