Dia 37: El Refugi

Glaciar de la Luna CH, 16 de novembre de 2018 

Tot i el fred que es preveia, no feia fred aquell matí. Ens vam despertar a poc a poc, gairebé com sempre en aquell càmping que era només per nosaltres. Plovia però al mateix temps també feia sol. 

Vam anar a esmorzar a la sala i després ens vam preparar pel dia que ens esperava. Semblava que tindria una mica d’aigua, així que jo em vaig equipar amb la roba de pluja. Quan ho vam tenir tot a punt, només vam anar al supermercat a buscar quatre coses que ens faltaven. La Delphine i la Laure van fer el mateix, però van poder sortir uns minuts abans que nosaltres. 

A tres quarts d’onze sortíem del poble de Villa O’Higgins. Ens esperava una carretera de ripio. No era difícil, per sort erem al bosc, i si teníem dubtes d’on provenia aquella verdor, us podem assegurar que es veia molt que era per la humitat i les condicions climàtiques de pluja. El paissatge era bonic. 

Tot i que la ruta de ripio era “ràpida”, hi va haver algun tros on ens hi vam quedar una mica encallats per culpa del fang. 

El 100m de terreny fangós

La frondositat del bosc cada cop és més gran

De cop ens vam trobar amb el Lago de los Cisnes. La carretera el boreja durant uns 10km. La pujada més forta del que havíem calculat aquell dia era just allà. I just al acabar amb la pujada ens vam creuar amb la Delphine i la Laure. I així unes quantes vegades més, ara ens abançaven elles, ara nosaltres... fins que vam pedalar junts una estona aturant-nos a la primera casa de los Gauchos de la carretera Austral. Els gauchos són la gent que viatja amb cavall per Chile. Aquests refugis normalment compten amb una llar de foc i uns banquets que poden fer-se servir de llits. 

Elles es van quedar a menjar allà i els vam dir que a uns 20km n’hi havia un altre, potser una mica més petit que aquell. Que nosaltres anàvem tirant per poder encendre el foc, que ja arribarien si volien. 

Vam continuar la ruta, amunt i avall. Ara un altre llac, ara una altra cascada... ple de cascades que provenien de la neu que hi ha a les muntanyes. Algunes eren realment impactants! 

Quan ja portàvem uns 20km des de que havíem deixat a les noies al refugi, ens vam topar amb una casa. Li vaig dir a l’Artur que allò no era, i que havíem de deixar una nota dient que era més enllà. Al mirar el mapa em va semblar que eren uns 4 km, així que vaig posar una fletxa que hi posava 4km +. Not here. 

Anàvem tirant i vaig veure una entrada a un camí, però vam continuar. De cop erem al costat d’un llac, uns quants metres més enllà del refugi. Sabíem que havíem de recollir aigua, així que en veure una cascada vam aprofitar. Just en aquell moment el sol va brillar mentre al mateix temps plovia. Es va formar un arc de Sant Martí, i just un dels seus finals apuntava en direcció al refugi. Encara era dora, però ja havíem fet uns 50 i pico quilòmetres, i sabíem que hi havia un bon lloc per descansar. 

En aquesta ocasió al neixement de l'arc es trobava la nostra cabanya

Vam tirar enrere i vam obrir la porta. Em vaig assegurar de dibuixar fletxes al terra, perquè així si la Delphine i la Laure passaven les veurien segur! 

Wow! Quin lloc. Encara era millor que l’altra, i definitivament no erem els primers ciclistes que passaven per allà. Inscripcions datades des de 2013 de diferents ciclistes ens envoltaven de nou. La llei nº1 de la casa: anar a buscar llenya si tens intenció de fer un foc amb la llenya seca que hi ha. Llei nº2: mantenir-ho net. 

Cabanya que originàriament servia per donar refugi als "gauchos" de la zona, actualment són més ciclistes els que hi fant nit

No podiem demanar més!

Vam preparar llenya, l’Artur més que jo, l’espai i organitzar com estaríem dins d’aquell lloc tant acollidor! Nosaltres vam arribar a la casa per allà a dos quarts de sis, i semblava que si la Delphine i la Laure vindrien tampoc tardarien gaire més. Jo anava tocant la flauta i cantant perquè si passaven per allà sentissin les nostres veus i vinguessin cap allà. 

Entre pitos i flautes, al final vam començar a fer el sopar a les 8 dels vespre. Just quan de cop vam sentir un xiulet. Em vaig fer un surto quan vaig veure que no eren ni la Delphine ni la Laure. Era el propietari de la casa que havíem vist feia uns km, que venia a veure si els cavalls havien tornat a la balla. No hi eren no els cavalls. Jo no havia sentit a dir gaires coses bones d’aquell home, així que volia que marxés. Però tenia ganes de parlar i ens explicava coses dels ciclistes. Pel que semblava, ens va dir que havia vist que dos ciclistes un amb una jaqueta blava i l’altra rosa havien passat ja feia una hora. Això volia dir que les franceses s’havien passat el refugi. 

Finalment va marxar, i nosaltres vam poder gaudir d’una vesprada al costat del foc arreglant el blog, fotografies... i finalment vam anar a dormir en un racó on hi cabiem els dos, però molt estrets... a la caseta hi feia calor, ja que el foc va poder escalfar l’espai. 

Un dels llocs més acollidors on hem dormit fins ara

Jo no vaig poder-me adormir facilment... pensava: on eren les Franceses? Han arribat a un lloc segur? Jo esperava i desitjava que si. Durant la nit va ploure, i el matí va arribar aviat.