Puerto Yungay CH, Dissabte, 17 de Novembre de 2018
El despertador sonava a les 5.45, per sorpresa meva l’Artur es va despertar ràpidament i va encendre el foc de la cabana. Jo em vaig quedar una estona més fent el ronço i escoltant el soroll del nostre fogonet de bon matí com escalfava l’aigua del tè.
La Marta sempre que hi ha parets per escriure hi deixa la nostra emprempta de color
S’ha de dir que vam anar molt ràpid a recollir, o potser només va ser una il.lusió temporal... ja que a les 8:20 ja sortíem direcció al port. Teníem previst agafar el de la una del migdia. La distància que ens esperava era una Marató, 42km. Si fèiem una bona pedalada, ho aconseguiriem sense cap problema.
A les 8:25 l’Artur s’adona que s’ha deixat les ulleres... torna enrere i l’espero... per sort se n’ha adonat ràpid. Anem tirant, i el primer que ens trobem és una gran pujada. La primera d’un petit tobogan que ens porta a un port molt més fort. Abans de pujar el port sembla que veig a les franceses, però és una il.lusió òptica... és una bandera. Pujar el port em costa, no per el fet de pujar aquesta vegada, sinó per la preocupació que tinc.
Pugem cap a munt, de tant en tant ens passa algun cotxe, o ens els creuem. Van bastant ràpid, però un para a preguntar-nos si volem que ens portin cap al port. Li diem que no cal, que avui volem provar de fer-ho sense ajuda. Però preguntem si han vist a les franceses amb la bicicleta, ens diuen que: no, pero ayer si. Els hi demano que si les veuen que les saludin de part nostra. Em diuen que: ningun problema :)
Seguim pujant, i per fi ve la millor part: la baixada. Llàstima que l’Artur em demana que estigui a prop seu per si hi ha algun paissatge espectacular i pugui fer una bona foto... és una de les parts negatives... però bueno, quan veiem el resultat... al final val la pena anar una mica més a poc a poc a les baixades.
Abans de pujar el segon port fem una parada curta, mengem fruits secs i una mica de xocolata. El temps ha passat volant i esperem poder arribar al port a l’hora. Encara tenim temps. Amunt amunt i avall i avall. Ens topem amb uns ciclistes de Madrit, ells tampoc han vist les franceses... intercanviem informació i ens diuen que: ahora ya es todo bajada casi, seguro que llegáis, no os entretenemos más. Buena suerte!
Són les dotze menys deu. Ens queden 22 km per fer... res és impossible si ho intentes. El paissatge va canviant, sembla una jungla o un lloc tropical ple de vegetació, però anem com dues fletxes i no tenim ni temps per parar a fer una foto, o a fer pipi, ni de mirar gaire més que el camí que està ple de bots. Hem de fer els 22km... us dic, que poques vegades em veureu a una velocitat tant ràpida amb la bicicleta... però m’ho vaig passar molt bé fent una mena de cursa amb l’Artur.
El meu rellotge anava malament, i segons els nostres càlculs el port era a uns 6km però resulta que era més lluny... el cartell ens marcava una altra distància... ja era la una i ens quedaven uns 3km per fer, però tot i així vam voler comprovar quants minuts tard fèiem. No erem els únics que fèiem tard, una furgoneta venia darrere nostre a toc de pito insinuant-nos que ens apartessim del camí... jo anava com una fletxa...
En un moment que vam poder veure el fiord també vam veure el ferry... ja havia sortit de port... el següent no sortia fins a les 4 de la tarda... i eren la 1:17... Vam entrar a la caseta d’espera (també un lloc on poder dormir gratis) on vam aprofitar per fer un dinar ràpid... puré de patata de sobre, amb una mica de salami... tot molt saludable... i també per descansar. Jo, estava trinxada... i sabia que al arribar ens esperava un nou port de muntanya... quina gràcia...
La caseta refugi d'espera on vam dinar
A les tres quarts de quatre va arribar el ferry novament. Els cotxes que hi havien van baixar, i després vam pujar nosaltres. Erem 3 cotxes i dues bicicletes. Vaig preguntar als treballadors del ferry si havien vist a les franceses, i hem van dir que no també... però hi havia una raó per la qual havíem perdut el ferry de la una. A les 4:04 quan el ferry ja havia sortit una mica del port, el capità va avisar per megafonia: volvemos a tierra, vienen dos ciclistas más. Quan vaig veure que eren les franceses em vaig alegrar moltíssim! Estaven bé!!!! I jo ja estava més tranquila.
El barco ja marxava quan van arribar
You win!
Quan van pujar al ferry, el capità va posar per megafonia: You win! (del joc de consola, Street Fighter). Ens xocavem la mà, ens abraçavem, era un moment feliç i de reunió. Ens van explicar que havien dormit sota un pont, que no havien vist la meva nota, ni la meva fletxa, ni res... i que aquest matí quan desmuntaven la tenda ha vingut el “propietari” del pont i que els hi ha fet pagar 2000 pesos per persona! Flipa tulipa... fer pagar a unes pobres noies que es van refugiar de la pluja sota un pont... que en teoria és del govern...
Bé, estaven sanes i estalvies. Van dir-nos que mirarien de fer autoestop, perquè volien arribar a Coyaique abans, ja que no els hi quedaven gaires dies de viatge. Uns d’un cotxe a bord, les van agafar. Mentre pujaven les bicicletes, nosaltres vam entrar dins del ferry i vam conèixer el capità: el David. Vam parlar del viatge i ens va dir que estava a punt de ploure fort, i que ens recomanava dormir a la caseta del ferry d’aquell costat. Jo li vaig dir: y no podemos dormir aquí en el ferry? Em va dir que no, però que si erem allà els podiem anar a visitar i mirar la tele amb ells.
En David, el capità del barco
Com que la previsió meteorologia no era favorable, vam decidir quedar-nos a dormir a la caseta. Allà a Puerto Yungay hi havia un bar on venien coses, i on vam provar la nostra primera sopaypilla (pa fregit). També vam compartir amb en José, un noi de Chile que viatjava cap a Puerto Natales, una estoneta de l’espera. El port estava ple de motoristes i altres persones que esperaven el ferry per anar des de Puerto Yungay a Puerto Natales. Es veu que és un viatge espectacular!
Ah! I no ens oblidem dels Anglesos que ens van donar molts consells pel viatge. Si haguéssiu vist les seves bicicletes podríeu veure que tenien molta vida i moltes aventures per explicar, igual que la seva jaqueta... jeje també semblava que pel camí hi haguessin deixat coses... no anaven gaire carregats per venir des de Mèxic... (ells anaven cap a Ushuaia pel camí que havíem fet nosaltres).
Per cert, uns dels motoristes ens van omplir la cantimplora de la gasolina. En aquest aspecte, estem súper agraïts, ja que amb el que teníem no haguéssim pogut cuinar els propers dies...
Els dos transbordadors van marxar, però al tornar el ferry, va arribar el nostre company d’habitació, l’Svika. A ell ja ens l’haviem creuat al Chaltén, però ell anava amb moto. Un noi de 30 anys que no havia marxat mai del seu país fins aquell viatge. Fill d’Israel, d’una família de deu germans, amant dels burros i els cavalls, i apssasionat de la seva feina de granger, va decidir veure el món per visualitzar el seu futur. Un noi molt mogut i molt generós. Vam tenir la sort de compartir amb ell aquella nit.
Mentre ens posàvem a lloc veiem com els mariners preparaven una foguera. Curiosa, vaig anar cap allà a veure que era. Era un asado. Estaven cuinant. Vaig tornar i els hi vaig explicar que els hauríem d’anar a visitar. Vam sopar però per si de cas... no ens volíem delir i tampoc que se’ns fes tard i tornar i haver de posar-nos a cuinar.
La tripulació preparant "El asado"
El nostre menú va ser arròs a la currcuma amb tonyina... l’Svika s’havia atipat a Villa O’Higgins i ja no tenia gana. Quan vam acabar ens vam dirigir al ferry, on els mariners feia més d’una hora que estaven cuinant el seu asado. Mentre l’Artur parlava amb ells, jo vaig anar a la cuina a veure com era i m’hi vaig quedar mirant la tele... el programa no era del meu interès, però vaig aprofitar per fer preguntes als tripulants del vaixell.
Ells treballaven 30 dies seguits i després feien 30 dies de vacances. Tenien Internet al vaixell i les seves habitacions on dormien de dos en dos, el capità té la seva habitació pròpia. Hi ha 5 persone treballant a bord, una d’elles és el cuiner. Tots van dir que eren de Chile excepte el cuiner que ens va dir que ell era Mapuche. Ens van dir que els dissabtes feien asado perquè així es podien relaxar una mica. Era el dia 25 del seu torn i ja estaven contents de tornar a casa. Eren també els 25 primers dies del capità David.
Un brindis a la salut del mariners Chilens i la bona companyia
Vam pujar a la zona de taules. Evidentment ens van convidar a vi i cervesa, i també a omplir l’estomac. Si ho haguéssim sapigut, no haguéssim menjat. Hi havia menjar de sobres... jo ja no tenia gaire gana, però vaig provar la carn que estava deliciosa! I l’Artur es va posar les botes! Va menjar fins que no va poder més, i cada vegada que s’aixecava a servir-se més menjar li deien: sopaypilla :) i afgafava més pa fregit i d’altres coses. Al tornar a la caseta va dir: per fi he pogut menjar fins atipar-me!
Al final vam anar a dormir una mica tard... però vam dormir en una caseta, amb llum i endolls i parets per on no s’hi filtrava el vent. No plovia molt... només feia xirimiri.
Amb l'Svika, el motero Israelí just abans de despedir-nos
El gos de tres potes que va fer-nos companyia al port
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada