En algun lloc entre Puerto Yungay i Cochrane CH, 19 de novembre de 2018
https://youtu.be/p7DH8Z-wtTc (It’s raining, its pouring: from Peter Paul and Mary)
El soroll de la pluja caient sobre la tenda té un efecte relaxant que fa que sigui dificultós despertar. I evidentment, no podia ser més. Ens vam prendre les primeres hores del matí amb la calma, més que normalment. Vam esmorzar civada i quan ens disposàvem a carregar totes les coses a les bicicletes abans de desmontar la tenda, es va posar a ploure una mica més. Aquella mica, es va convertir en més pluja. Ja ho teníem gairebé tot recollit, quan de cop ens vam mirar i l’Artur va recordar aquella frase d’en Jean-Philippe, que ens va dir que un dia quan ho va recollir tot i després va decidir muntar-ho de nou. Ens vam mirar amb un somriure i ens vam posar a la tenda. En teoria només seria per una estona, però vam acabar traient els sacs de dins les bosses i ens hi vam posar a dins.
Segurament eren les 10 del matí quan ens vam posar dins del sac... i quan ens vam despertar novament ja eren les dues del migdia. Encara plovia, i hi havia un toll (bassal) al costat de la tenda... em vaig espantar... ja tenim alguna experiència acampant al mig d’un toll... i no volia repetir l’experiència de sentir que erem en una barca. Vaig sortir a treure l’aigua, però no me’n vaig ensortir... El toll ens va fer replantejar les coses, i també els rajos de sol que es van colar entre els núvols.
A les tres vam dinar i decidir que marxàvem d’aquell petit paradís. A les 4:15 erem a la pista de ripio en direcció a Cochrane. No teníem gaire menjar, però sabíem que en algun lloc, abans de pujar un port... el port que ens esperava aquell dia... hi havia una caseta on servien pa amb melmelada.
Vam fer una parada a casa l'Arturo per berenar pa amb mantega i una xocolata calenta
Així que seguint per la pista de ripio, al cap d’una hora i mitja, havent fet uns 16 km, ens plantavem a casa del Arturo y la Luzmira. Ells són uns camperols de la zona que donen de menjar a la gent que para a casa seva per uns 3000 pesos, també ofereixen la possibilitat d’acampar o de deixar dormir dins de casa seva. Aquell dia però, no hi havia melmelada; només mantega, panets i sucre, també cafè i tè. No erem els únics ciclistes que erem allà, l’Stephanie i l’Audrey del Canadà havien parat allà per passar-hi la nit. Havien tingut un matí molt dur sota la pluja... els hi vam explicar que nosaltres havíem dormit fins les dues del migdia gràcies a la pluja... i que ara ens esperava el port.
Mentre l’Artur intentava esbrinar coses de l’Arturo y la Luzmira, jo intentava intercanviar informació amb les noies sobre les futures etapes que ens esperaven. Amb quantes jornades havien fet des de Coyhaique, què tal el port... Em van dir que el port era bastant dur, jo els hi vaig dir que el que els esperava a elles també ho era bastant. En realitat va ser el primer cop que al veure aquella baixada, vaig agraïr fer la ruta al revés.
No ens podiem quedar molta estona, així que al cap de poca estona, després d’haver endrepat els entrepans, havíem de tenir energia suficient per pujar-lo. I què voleu que us digui... aquell port tampoc era pas res de l’altre món... si que feia pujada, però com diu l’Artur: era progressiva i poc trenca cames. Eren uns 8 km de pujada, segons les nostres corbes de nivell. Però casualment, havien fet obres fa poc, i va ser només de 6!! :)
Una bona pujadeta de ripio
A dalt del port, ens vam trobar amb un arbre familiar. Finament el pi ens donava la seva aroma per transportar-nos per uns moments als boscos de casa.
Com que encara teníem energia vam decidir continuar. Vam mirar a veure si erem prop d’alguna zona d’acampada interessant, i vam veure que si. De camí vam voler omplir les cantimplores. Va ser dur, quan la força de l’aigua es va endur una de les nostres ampolles... i no va ser dur perquè ens l’havia pres, sinó que aquell acte va provocar que l’ampolla de plàstic anés a parar ves a saber on... i que la nostra petjada havia quedat en aquell lloc en forma de brutícia... ens va prendre energia, ja que intentem cuidar el planeta tant com podem... però allò... va ser sense voler, però ho havíem fet nosaltres.
Vam continuar fins que vam trobar aquell bosquet que ens va acollir aquella nit. L’Artur va fer un foc molt bonic, i volia compartir-lo amb mi, però quan la tenda està muntada tinc com un iman que em clava allà dins i em costa sortir. Una estona si que vaig sortir, la de sopar... i després ràpid i corrent vaig tornar a la tenda. Tot i haver dormit molt aquell dia, vaig voler anar a dormir aviat. Només una estona d’escriptura i cap a dins del sac ben calentona.
No sé si és el fred, o si és la mandra o què pot ser, però espero i desitjo poder ser més fora de la tenda... però miro d’entendre la situació i crec que m’agrada molt arribar a casa... i la casa que tinc ara, ÉS LA TENDA.
L’Artur mentre jo era dins de casa, ell era al jardí fent fotos boniques amb el foc. De tant en tant rebia alguna instrucció, d’obrir llums, o parar-los... potser algun dia en aquelles fotos, hi sortiré jo... jejeje
Disfrutant del foc mentre anava fent proves amb diferents fotografíes de lenta exposició
Resulta admirable el viatge que esteu fent. Acabo de llegir els últims escrits que heu enviat i m'he omplert els ulls amb les meravelloses fotos. Tinc la sensació de viure una mena de conte, on es barreja realitat i irrealitat en un equilibrat 50%. Per això em dic que per a vosaltres, que l'esteu vivint en directe, l'experiència deu ser brutal: una excel.lent escola de vida! Us en felicito.
ResponEliminaUna forta abraçada des del meu poblet de la Catalunya central.
Joan