Dia 42: Pluja, xof, blog i converses

Cochrane CH, 21 de novembre de 2018 

Com que hi havia Internet, una estufa i una taula, i plovia a bots i barrals, vam decidir no posar-nos en ruta aquell dia. Així que ens vam despertar a poc a poc. 

Jo, la veritat és que no estava molt fina a nivell emocional i em vaig passar el dia a la tenda. Vaig mirar Anatomia de Grey, i després em vaig estirar quan ja va deixar de ploure amb la finestra oberta, escoltant música, mentre mirava com passaven els núvols, i com la ombra de les fulles dels arbres feien brillar la tenda. Em vaig adonar que feia molts i molts dies que no mirava com passaven els núvols, o com brilla el sol sobre les coses... i em vaig adonar que anava amb una inèrcia que no és pròpia meva... vaig plorar molt, i l’Artur ho va patir. 

Els pensaments d’abandonar l’aventura són recurrents, però al mateix temps vaig tenir una visió de que havia  d’aguantar 5 mesos totals. No sé el perquè, però ara m’he proposat que sigui així... ja que hi estem posats... Vaig vomitar els meus sentiments a l’Artur, i vam acabar discutint però també intentar buscar una solució. 

No és gens fàcil compartir tot el dia amb una persona... tot i tenir espais separats sembla que no ens desenganxem ni un segon... i evidentment la confiança també té el seu quelcom bo, però també ja ho diuen que la confiança fa fàstic... i això fa que a vegades ens treguem de polleguera... també riem, però actualment costa... 

Treure els meus sentiments va ajudar a que em sentís més alliberada, que l’Artur sapigués que passava per la meva ment i poder entendre el perquè de segons quins conflictes. 

L’Artur aquell dia el va dedicar a fer la seva tria de fotografies i posar-les al blog. Porta bastanta feina, i com que només la podem fer quan tenim Internet, doncs s’hi passa una bona estona. Jo com que els escrits els vaig anant fent als vespres quan arribem a algun lloc, doncs ja no tenia que dedicar-hi aquell moment. Ah! I també es va dedicar a arreglar un radi que s’havia trencat de la seva roda de darrere.

Primera reparació "important", un radi trencat va fer que hagués de desmuntar la roda i treure el cassete i el disc de fre, per sort porto totes les eines necessàries per fer-ho

Si que em vaig dedicar a fer el dinar, que va quedar bastant dolent, i per acabar-ho d’adobar  vaig   cremar el separador de les dues olles que tenim... només us puc dir, que no tenia ni idea de que estava fent servir els dos pots alhora, perquè cap un cap dins de l’altre perfectament, i de cop es va sentir una pudor de plàstic sucarrimat, que ara, encara quatre dies més tard puc olorar quan la fem servir... i això no em va animar gaire... tot el contrari... 

Per sort, el dia té sempre la seva llum i finalment vaig poder sentir-me millor. Al vespre van arribar la Gabriela i el Rubén (de Chile) i vam gaudir amb ells una bona vesprada compartint aventures, i galetes molt bones! A mitjanit ens vam dirigir a la tenda. La lluna era gairebé plena... així que ja sabeu... potser només estava de mala lluna... ;) 

Compartint galetes (molt adictives! vam menjar-nos tres paquets!) cervesa i conversa amb la Gabriela i en Rubén

Pd: no vull que us preocupeu amb aquest post, però també vull mirar de ser fidel a la realitat, i no dir cap mentida. La vida en ruta té de tot... dies durs, dies bonics, dies tristos, dies divertits, dies malhumorats, dies energètics, dies màgics... i per mi aquell dia era un dia xof... :)