Curacautin CHILE, 12 de Gener de 2019
L’incident amb la cartera de l’Artur va fer que cap dels dos perdés l’esperança de poder-la recuperar. Així que no volíem marxar lluny del parc per si l’haviem d’anar a buscar.
Vam aprofitar per descansar de la gent (tancats a l’habitació de l’hostal). Cadascú fent la seva cosa. També per actualitzar el blog, parlar amb amics i familiars...
L’Artur també va aprofitar per fer els tràmits pertinents i denunciar als Carabinieros que la seva cartera estava perduda. Li van dir que si la trobaven no li enviarien... vam flipar... però si que l’avisarien... no sé quin sentit té... però bueno, si la troben “potser” ens diuen alguna cosa...
Per dinar vam menjar unes verdures que ens va donar una noia catalana i el seu novio alemany. Ella deia que no estava gaire bo, però nosaltres ho vam trobar boníssim!
Va ser un dia rar, perquè cap dels dos tenia previst que es perdria una cartera, jo ben bé no sabia com actuar davant d’aquesta adversitat... de fet em podria haver imaginat coses pitjors, però això no...
El dia a l’hostal va ser entretingut. Sobretot perquè la Lulú, la noia que treballava a la casa tenia visita de la seva mare i vaig aprofitar per estar una estona amb elles. L’Artur va estar a fora a la Terrassa amb uns francesos.
Com que no hi ha fotos d'aquell dia he optat per unes captures de pantalla del Google Maps i així podeu veure on sóm
A Curacautín, IV regió de Xile
Si vols verure l'enllaç a Google maps clica aquí
Em sento malament, perquè no recordo el nom de la Mare de la Lulú, però em va dir que per sopar demanarien sushi. Evidentment se’m va fer la boca aigua pensant en alguna cosa més que pasta... però quan hi vaig trucar per demanar em van dir que m’havia d’esperar gairebé dues hores! (Valgam Déu!). Així que vaig haver d’acceptar el meu destí i apreciar que aquella nit per sopar, tornaria a menjar pasta... (dins de la meva ment feia com més de 100 dies que menjava pasta... encara que no era veritat, feia poc que havíem menjat salmó, sopaipilla i amanides...).
Era relativament dora quan vam decidir sopar amb l’Artur, per allà quarts de vuit. El menú era pasta amb salsa de tomàquet, i per fer-ho més exòtic hi havia ceba picada... per sort, la pasta està bona... després però vaig fer el segon sopar... la Lulú i la seva mare havien demanat “massa” sushi i necessitaven un cop de mà! Mmmmmmmmmmmmmmm que bé!
Sopar amb aquelles dues dones valentes em va inspirar. També em va fer pensar amb la meva mare i hagués desitjat que la meva també fos allà per abraçar-me tota la nit, tal i com elles havien fet la nit anterior...
L’Artur es va ajuntar a la conversa, però es va anar fent tard. Havíem de descansar, ja que l’endemà la carretera ens esperava!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada