Traiguen CHILE, 13 de Gener de 2019
M’agrada despertar i que tothom encara dormi. Que tot estigui en silenci i notar com a poc a poc un lloc va sentint l’energia de la llum del sol.
Em vaig instal·lar a la cuina-menjador. Les cortines tapaven la llum, així que vaig obrir-les com si fos a casa meva, sense demanar permís. Crec que vaig estar una hora escrivint fins que no va arribar la següent persona: Una de les noies que treballava al hostel. Com que tenia curiositat per el volcà Llaima, li vaig preguntar si estava allà quan va explotar la ultima vegada; va dir que si, que a la nit es veia la llum de la Lava, però que no tenia por perquè estava molt lluny.
La panxa feia rum-rum i ja eren quarts de nou. Vaig esperar una estona més a veure si l’Artur es despertava sense la meva ajuda... clarament no va ser així... a les 9 i pico el vaig avisar que ja començava a ser tard. Vam esmorzar i ens vam començar a preparar per marxar. Abans però, l’Artur volia que la història de la seva mala fortuna fos al blog abans de marxar. Com que ja ho tenia escrit, li vaig passar i amb una estoneta ja ho tenia fet (cada dia és més eficient amb els tempos!).
Ja preparat per marxar, vaig posar les fotos al text que la Marta m'havia pasat per il·lustrar l'entrada al blog del dia 93
Tot i haver-me despertat a les 7, no vam sortir del hostel fins a les 12. La Lulú ens va acomiadar. Qui sap si algun dia la tornarem a veure! Aviat se’n va a València així que potser els nostres camins es tornaran a creuar.
La ruta en teoria no havia de presentar cap dificultat. L’Artur em va informar del perfil, però s’ho devia mirar massa ràpid ja que m’havia dit que no hi havia gaires pujades... i a mi em semblava que no parava de pujar... per sort les vistes eren boniques, encara que la part espectacular era mirar endarrere i veure més volcans: el Llaima, el Lonquimay i el Tolhuaca.
La Marta deixant darrere el volcà Llaima
Els volcans Tolhuaca i Lonquimay
De cop vam arribar al punt més alt, ara ja si que predominaria la baixada. I xino-Xano vam arribar a la població de Victòria. Tenia una via del tren! havíem de passar per sobre per anar al centre on vam visitar la seva plaça. Allà vam jalar una mica i vam compartir un batut de plàtan. Aquell poble m’agradava, tenia un encant, crec que em recordava a Eugene, potser eren les vies del tren...
Havíem de continuar... així que vam seguir el camí direcció Traiguén. Feia un lleuger pendent, així que podia veure que la nostra velocitat mitjana podria arribar a ser el récord de la nostra història ciclista! I era així fins que vam decidir començar a buscar un lloc on dormir. L’ioverlander ens apuntava un molt bon lloc, que no vam saber trobar... (o no hi va haver paciència suficient per trobar-lo...) així que vam decidir anar direcció al poble on sabíem que hi havia un riu.
Quin poble! Si Victoria m’havia agradat, aquell encara més! Era un lloc ben especial, llàstima que jo no tinc càmera de fotos, perquè jo si que hagués fet més fotos del lloc. Els carrers eren adoquinats, cases de fusta antigues que semblaven plenes de vida. El riu tenia un pont de ferro per creuar-lo, només a peu o amb bici. Era passat el pont on teníem la primera opció per plantar la tenda. Com que era diumenge a la tarda d’un dia d’estiu estava ple de gom a gom. Vam optar per explorar una mica més el poble.
Jo sempre porto alguna càmera captant quelcom que veig especial ;)
Així va ser com vam acabar prenent un gelat a la plaça. Jo, el meu preferit de dos pals de taronja, l’Artur un de cucurutxu. Vam saber que a uns 5km hi havia un bon lloc per acampar amb aigua al costat, així que després de descansar una miqueta ens vam posar de camí al lloc. No els vam fer els 5km, però vam trobar un altre lloc al costat del riu, altre cop ple de gom a gom, però era millor que l’altre lloc al mig del poble, ja que era més apartat.
Mmmmm... no deixa de ser extrany per a mi menjar un gelat amb caloret mentre veig un arbre de nadal a la plaça del poble
Vam decidir esperar per plantar la tenda. Ja ens miraven prou... o almenys això deia l’Artur, jo no em sentia pas observada... Vam preguntar per acampar, però ens van dir que millor avisessim dient que dormíem allà, per si de cas... (per si de cas...). Vam posar els peus al riu, un nen que voltava per allà tot curiós va venir a parlar amb nosaltres i vam riure molt ensenyant-li català. Les paraules que ens preguntava no eren les que pregunta la gent normalment: “¿cómo se llama queso apestoso?” Formatge pudent!
Després d'una jornada calurosa, ve de gust trobar-se amb un riuet per refrescar-se
Eren les vuit del vespre i encara anava arribant gent, quarts de nou... més gent... aquells últims, eren una família encuriosida per nosaltres, així que es van apropar a nosaltres oferint-nos una cervesa. Era una família d’origen Mapuche. L’Àvia que es deia Juanita feia l’aniversari. Amb tendresa m’anaven ensenyant paraules amb Mapudungun, i flipaven amb el meu accent... això d’estudiar llengües deu fer que l’orella sigui més aguda!
Ens van preguntar on dormiriem. Els vam respondre que teníem intenció de plantar la tenda allà. Ens van recomanar de no fer-ho, deien que era un lloc poc segur per fer-hi la nit. El sol ja feia estona que s’havia amaga, així que vam mirar de seguir les indicacions a un lloc més segur. Una espècie de càmping a uns dos quilòmetres.
Cada cop hi havia menys llum, els cotxes anàvem ràpid, hi havia molta pols. Va ser un moment tens, fins que de cop: un moment màgic! I mai experimentat. Cuques de llum voladores es posaven pel mig com si fossin pols de fada rodejant-nos! Vaig parar la llum de la bicicleta. Quin espectacle! Uauuu! Crec que de les coses més espectaculars que he vist mai! No hi ha fotos, ni vídeos ni res, perquè jo anava flipant pel bosc i l’Artur patia perquè no ens aixafés cap cotxe... i va ser així, a la llum de la pols de fada que ens vam saltar el trencall cap a la zona d’acampada.
Un parell de quilòmetres més tard, ens vam adonar que ens ho havíem saltat... i vam anar a parar a un viver. Volíem acampar allà però vam decidir tornar enrere per trobar aquell lloc... sense èxit, així que vam tornar al viver... jo em pensava que faríem els 100km, però no... ens vam quedar a 99,78!
Al costat de la porta hi havia un lloc pla per posar la tenda, però l’Artur va ser espavilat i va buscar un racó més amagadet. I va ser allà, entre un camp de mongetes/faves on vam muntar la nostra tenda verda, esperant quedar camuflats perquè ningú ens vegués.
Era tardíssim! Si per mi fos, hagués fet un tros de pa amb formatge, però l’Artur tenia molta gana i va voler encendre el fogonet (que fa el soroll de mil dimonis). Per sort tot va anar bé i vam poder sopar, una mica a les fosques... però bé!
Com gairebé sempre, vam aconseguir acampar en un bon lloc
Un cop apagat el fogonet (és un reactor de benzina que va molt bé, però fa molt soroll), el silenci de la nit i les cerveses que ens havien regalat van acompanyar-nos en el sopar en aquell lloc tan especial
Quan vaig entrar a la tenda, un cotxe va entrar dins de la propietat... vam parar el lot i la llanterna de la tenda... ens vam quedar en silenci, tot i que fos un cotxe... Jo no veia res, dins la tenda pensava que el cotxe ja havia marxat. Li pregunto a l’Artur si cal posar el despertador... No vaig sentir la seva resposta, sinó com algú tancava la porta de ferro de l’entrada amb un candau... per sort, no ens van sentir... però que posessin el candau ens va donar una tranquilitat, encara que també una preocupació: a quina hora vindrien a obrir la porta?
En aquell camp ple de mongetes, vaig pensar amb en Jack and the Beanstalk, i sentia la veu de la Gina dient: “3 màgic beans! One, two, three!” Com deurien estar els nens i nenes de la sisena classe de la Font? “Fee Fay Fou Foom!”
Mentres la Marta estava enfilant-se per la mongetera gegant jo era fora captant la llum de les estrelles en aquell camp
Em vaig adormir rapidament, no vaig ni escoltar a l’Artur entrar, així que de cop em vaig despertar pensant, on és? I allà dins era! I de cop: el seu mòbil va fer llum, i em vai fer un susto... per sort, se’m va passar ràpid...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada