Curacautin CHILE, 11 de Gener de 2019
Tenia tantes ganes de marxar d’aquell lloc, que quan vaig sentir que ja havia dormit prou, vaig despertar ràpidament. El sol brillava i la por de la nit anterior va desaparèixer a l’instant. Però patia per si aguantaria la jornada en bicicleta. L’Artur deia que seria l’etapa més dura que havíem fet fins ara, i això em feia dubtar sobre les possibilitats del meu cos aquell dia.
Quan vaig esmorzar em vaig assegurar de prendre Maca, l’energia era important i el seu xut faria que sortís volant muntanya amunt, bé... volcà amunt!
Hi ha dies que quan marxo del lloc on hem dormit el miro amb tendresa, aquell no... quina mala nit! Però en fi... no tots els llocs són de mil estrelles!
Abans de sortir del poble però ens vam trobar de nou amb un ciclista. Aquesta vegada algú que em va sorprendre més que ningú més. Era l'Elie, un francès que ja no sap gairebé quan porta amb bicicleta, però si que sabia que portava en ruta almenys uns 60.000km! Flipa! Té un blog, però diu que no el porta molt al dia... (www.elievadrouille.wordpress.
Gairebé set anys de ruta! Realment el supositori de fibra de vidre que portava feia bona pinta
Eren gairebé les 11 del matí quan sortíem del poble. Només tindríem 11 km d’esfalt, tot lo altre ripio... de mil maneres diferents... el límit de l’asfalt marcava l’inici del Parc Nacional Conguillio. Després de sortir del bosc ens obríem direcció a la Lava del volcà.
Aproximació al parc per una carretera molt tranquila i en bon estat
El Llaima (rotllo Lloll Beltran)
Al passar el límit, a la zona dels Guardaparques havíem de pagar l’entrada al parc, però en Rich ens havia donat informació molt valuosa: fer trànsit pel parc era gratis (si ho aconseguies). Així que els vam informar de les nostres intencions. El Guardaparque molt amablement em va posar la por al cos parlant d’unes pujades gegants que ningú podria pujar... (ja sabia que exagerava, però també el volia escoltar... jo no havia passat mai per allà i no en tenia ni idea). Ens va dir que si no ho aconseguiem, ens cobrarien. Vam acceptar.
Quan vam començar l’aventura de creuar el parc fent trànsit un amic de quatre potes va venir a fer-nos companyia. Era un gos molt maco, però no era el meu futur Gos... llàstima... s’està acabant el viatge i encara no l’he trobat... potser està en un altre continent... qui sap!
Feia pujada, lleugera però constant. Al costat un mar de Lava que devia tenir milers d’anys. Quilòmetres més tard, uns geòlegs ens van confirmar que tenia uns 13.000 anys. L’última activitat volcànica del Llaima havia estat el 2009, però va ser l’u de gener de 2008 quan va fer una bona explosió.
Aquest gos ens va acompanyar gran part del recorregut creuant el parc
Cal dir que aquesta foto està feta fora de la pista principal per tal de que fós més maca ;) saltant la llei...
La Lava era d’un color cafè bastant fosc. I no es podia entrar a la zona, ja que estava en recuperació. Es podia veure que algunes plantes havien brotat, també molsa molt petita i algun líquen. M’hagués agradat escoltar a algú que entén de volcans explicant-me la història d’aquest... perquè quan torni a fer 6è la pugui explicar als meus i meves alumnes.
L’Artur també estava fascinat pel paisatge, i la càmera estava més fora de la funda que a dins. “Marta vull una foto aquí”, normalment no ho diu tant, així que vaig haver de fer de fotògrafa també. Va ser divertit pujar amunt, amb el gos i després... el vent!
Per sort, uns altres ciclistes ens van dir que el vent s’acabava al entrar en un petit bosc a uns quants quilòmetres. Així que vam tirar endavant, però parant a fer un most davant del volcà. A la llunyania es veia el bosc. Aviat ja no hi hauria vent.
L’entrada al bosc va ser bastant emocionant, encara que lo millor va ser al arribar a una espècie de pla. L’Araucària donava les seves primeres senyals, primer amb arbres joves ( de menys de 500 anys) i després més antics. Quina passada! Els que tenen més de 500 anys tenen el tronc diferent, sense la branca amb les seves fulles curioses. L’escorça eren com pentagons plens de líquens que indiquen la puresa de l’aire. Estava fascinada amb aquell bosc.
La Marta amb el gos creuant per la pista entre les Araucàries
Somiava en parar i fer una bacaina sota una Araucària, però l’Artur em recordava que ens quedava un tram de pujada i que seria millor no fer la migdiada, tot i que jo ja notava com el meu cos anava fent figa... paràvem a fer fotos cada dos per tres... i jo només volia estirar-me sobre aquella sorra volcànica entre arbustos per dormir mirant el cel... per veure les formes geomètriques d’aquell bosc sortit d’un paissatge del Jurassic...
Per fi vam arribar a la zona de “la pujada”. Abans xut de sucre... i cap amunt. A dalt potser dormir i a sota d’aquell arbre preciós... no va ser així... i jo ja ho sabia que ho seria així...
Ho vam superar bé... la pujada no era ni de bon tros tant horrible com m’havia imaginat mentre el Guardaparque m’inflava el cap amb pors... i això que l’havia pujat amb son i fent figa... imagineu-vos amb les cames fortes que tinc ara en un dia d’estar fresca com una rosa!
Al baixar ens vam trobar amb dues germanes. La Javiera i la Sofia que estaven molt contentes de fer aquella ruta. La germana petita només feia dos mesos que anava amb bici i la pujada se li havia fet molt dura perquè havia caigut dos dies enrere i li feia bastant mal a l’esquena.
Un parell de germanes ben valentes
Instant abans d'adonar-me que alguna cosa important faltava...
Vam fer el tros de baixada forta sortint del bosc, altre cop a la falda del volcà. Uns quilòmetres més tard, l’Artur feia un crit ben fort com el del Tarzan anunciant a la fauna i al volcà mateix que havia perdut el seu moneder amb totes les targetes del banc, DNI, carnet de conduïr... en aquella imatge pintoresca jo ja m’imaginava el volcà fent una erupció per fer aquell moment més ideal.
Li vaig dir a l’Artur que provés de buscar-lo descarregant la bicicleta anant direcció amunt lleuger de pes. Jo em vaig quedar allà guardant l’equipatge mantenint la calma dins d’aquella situació. M’ho vaig mirar com un regal. No hi havia araucàries, però podia aprofitar per dibuixar. Potser tindria una hora o més... així ho vaig fer. Vaig acabar el dibuix, vaig tocar la flauta bastanta estona. I de tant en tant passava algun cotxe preguntant si todo estaba bien.
Finalment vaig veure la figura de l’Artur venint darrere una camioneta. L’Artur no havia trobat la cartera... doncs vam haver d’anar al poble a buscar un lloc amb connexió per arreglar el tema de les targetes... així que ens van pujar a dalt de la camioneta als dos i al nostre equipatge. El cotxe anava ple de gom a gom amb la família.
Aquesta és la cara que s'hem va quedar, no totes les fotos són "postureo"
Resignació
En Martín va voler pujar darrere del4x4 amb mi
El viatge en la furgoneta per mi era meditatiu. A vegades l’Artur anava preguntant-se coses sobre com ho hauríem de fer. La meva resposta: estigues tranquil, tot se solucionarà. (Almenys no havia perdut el passaport... això si que hauria estat una Putada).
A l’arribada la família volia una foto. Els vam parlar del blog i hi volien sortir. Eren àngels de la guarda i mereixen la nostra gratitud. Gràcias família!
Moltes gràcies a tota la família per ajudar-nos!
No hi havia cap càmping, però si un hostal molt bonic i molt econòmic! Així que vam anar-hi sense pensar. Hostal Epu Pewen: Molt còmode i que ens va permetre solucionar el problema que teníem. La Lulú, la treballadora de l’hostal ens va ajudar tant com va poder.
La cuina es tancava a les 11 de la nit, però al final ens posàvem a cuinar a tres quarts d’onze, així que la Lulú ens va deixar una estona més perquè estiguéssim tranquils mentre sopavem. A gairebé mitja nit ens posàvem a dormir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada