Santa Maria, Neuquén ARGENTINA, 27 de desembre de 2018
Va sonar el despertador una altra vegada... aquest cop per a poder acomiadar-nos del Nahuel abans de que anés a treballar. Vam esmorzar amb ell i al cap de poc ja va marxar. Curiosament per mi no va ser com altres despedides, sinó que vaig sentir que potser ens tornaríem a veure.
Recollir va fer-se pesat. Després d’una setmana sense recollir les coses per marxar es va fer difícil. No sé exactament quan vam tardar a recollir, però crec que van ser unes tres horetes... quan ho vam tenir tot a punt vam sortir. O almenys això em pensava jo...
Marxan de casa nostra, vull dir de`n Nahuel, on realment ens hi vam trobar com a casa
Al arribar al centre de Bariloche vam buscar uns guants per l’Artur perquè els seus se’ls va menjar un gos en un descuit a Lago Puelo... després d’una setmana a la ciutat, a últim moment vam haver d’anar de compres... al final quan ja els teníem eren les dotze passades... i el meu estomac va queixar-se amb raó.
Per sort vam parar a una casa de comidas, on vaig comprar una milanesa i patates i l’Artur va comprar unes Empanades. Vam sortir bastant tips de la ciutat.
El vent bufava a favor, amb poca estona ja havíem fet 30km (però de la casa del Nahuel al centre ja gairebé havíem fet 10km...). Rodejavem el Lago Nahuel Huapi, però si mireu el mapa... el vent no sempre aniria amb nosaltres... al creuar el Río Limay ho vam comprovar... i la ruta 40 tornava a semblar aquella ruta que ens havia donat la benvinguda al continent... un desert amb un ventilador bufant amb força...
El llac Nahuel Huapi amb Bariloche i la serralada Andina al fons
Fins que no vam arribar al braç del llac, a la desembocadura del riu Huemul, el vent no va amainar. Per sort vam poder abançar a una velocitat més alta que la que ens vam trobar direcció al Calafate... encara que anar a més de cinc per hora no és gaire difícil...
Ens vam aturar a menjar en una zona que els Argentins han donat als Mapuches... de paisatge teníem el llac però també el Cerro Monjes... Ja veieu... un nom ben Mapuche.... el lloc era bo, però no per acampar. Així que vam seguir endavant després de posar els peus a l’aigua.
A la Patagónia quasi tots els llacs tenen onades i l'aigua està molt freda
Vam parar a l'entrada del Càmping San Horacio on no hi vam acampar, però si on vam tenir un petit mal entès per posar-nos d’acord on seria el lloc on passaríem la nit. Finalment vam parar dos quilòmetres més enllà en un paradís. Però tot i ser un molt bon lloc el gust amarg de la discussió va fer que almenys jo no pogués gaudir del moment... em vaig tancar a la tenda i ja no en vaig sortir fins més tard.
Semblava impossible que a poc més de 30 metres de la carretera pogués haver-hi un racó com aquest, tranquil, on ningú podia veure't i només s'escoltava el so de les onades
Cada dia es pon el sol
Quan la teva casa no té parets no t'hi pots enfilar
Ara entenc per què els nans porten aquell barret
Aquella nit vam sopar pasta al pesto... un pesto molt estrany amb gust d’anís... i com que teníem Netflix vam anar a dormir mirant una peli! Flipa tulipa... ara... crec que després d’experimentar veure una peli en plena natura, em quedo amb plena natura sense peli... crec que és més per quan estiguem a la civilització.
Mirant la pel·lícula "No soy un hombre fácil". He de dir que a mi m'agraden bastant les pel·lícules franceses d'humor, i aquesta no sé si era perquè estava en latino però no va fer-me el pes
La Peli no la vam acabar... l’Artur s‘adormia i jo no podia escoltar i analitzar els sorolls de fons amb la peli... així que la vaig parar.
No vaig dormir gaire bé... tenia el meu pensament a Wisconsin, amb la Kirsten. Enviant tota l’energia que em quedava allà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada