Bariloche ARGENTINA, 25 i 26 de desembre de 2018, Nadal i Sant Esteve
Com que vam anar a dormir tard la nit anterior, el dia de Nadal ens vam despertar tard. Jo em vaig despertar unes hores més dora que l’Artur, així que vaig aprofitar per fer els textos que faltaven del blog mentre escoltava bona música! L’Artur es va despertar bastant més tard i no vam anar gaire en consonància amb els àpats... quan es va despertar li vaig passar la feina...
Ah! Al final vaig caure amb la temptació de posar-me Netflix... i aquella tarda la vaig invertir fent no gaire cosa més que mirar la pantalleta... tenia ganes de no fer res... i no pensar res...
Aquell dia tots els supermercats estaven tancats, així que no vam anar a comprar res per menjar. Tot era de coses que hi havia per la casa o a la nostra alforja del menjar.
Mentre jo vaig decidir descansar aquell dia, l'Artur va anar a córrer fins al Cerro Otto.
Van ser 6km de pujada i 600m de desnivell fins el cim del Cerro Otto, turó que domina Bariloche amb unes vistes panoràmiques espectaculars
Després de tants dies de pedalar ja tenia ganes d'estirar una mica les cames i pujar alguna muntanya. Realment vaig disfrutar del meu moment en solitari, doncs en tot el recorregut només vaig trobar-me amb una parella amb la seva filla al mirador del cim
Per sopar va venir la Cielo i uns amics del Mirko, dels quals ara ja no en recordo el nom. Va ser un sopar bo, encara que la Cielo es va passar amb el Merquén (una pols de tomàquet fumada que pica). El menú de la nit: Verdures amb arròs.
Els tres adolescents van anar a baix a l’habitació. Nosaltres vam estar fent sobretaula compartint amb la Cielo i en Nahuel. Després de tants dies, s’ha forjat una bona amistat! Parlant i xerrant, fent confessions, explicant històries d’amor del passat... vam acabar anant a dormir a la una de la matinada!
******************
El dia de Sant Esteve va ser un dia curiós. Vaig quedar a una hora amb l’Artur per fer feina però es va despertar mitja hora més tard... No em va agradar gaire, perquè jo havia de marxar a una hora concreta i vaig fer tard perquè em vaig quedar una estona més ajudant-lo una mica a desgana... per qui no ho sàpiga, a mi m’agrada molt la puntualitat! I més si s’ha acordat!
Vaig marxar jo sola, havia quedat amb l’Eliana, la dona del bus que llogava habitacions. Al final ja li havia dit que marxava i que no em quedaria... però vam quedar igual. Viu al Barri Casa de Piedra, al Km 11,5. Finalment vaig arribar a casa seva, no ens havíem entés amb lo de donar la direcció i fins a últim moment no vaig veure exactament on queia.
Ja m’esperava, tota contenta i amb una bona abraçada. No puc explicar tot el que vam estar xerrant, la veritat és que vam parlar de tot en general... però també dels dubtes existencials de la vida... curiosament l’Eliana em va dir que ella quan tenia una pregunta li feia a Déu, i que treia la seva resposta llegint una pàgina qualsevol de la bíblia.
Evidentment, li vaig demanar la seva bíblia. És bastant personal, però vull compartir amb vosaltres el que hi posava. Potser amb les respostes alguns de vosaltres sabreu quines van ser les preguntes.
1) Una ciudad en lo alto de un cerro no puede esconderse. Ni se enciende una lámpara para ponerla bajo un cajón; antes bien, se la pone en alto para que alumbre a todos los que están en la casa. Del mismo modo, procuren ustedes que su luz brille delante de la gente, para que, viendo el bien que ustedes hacen, todos alaben a su Padre que está en el cielo.
2) Da gritos de alegría, mujer estéril y sin hijos; estalla en cantos de gozo, tu que nunca has dado a luz, porque el Señor dice: “ La mujer abandonada tendrá más hijos que la mujer que tiene esposo”. Agranda tu tienda de campaña, extiende sin miedo el toldo bajo el cual vives; alarga las cuerdas, clava bien las estacas, porque te vas a extender a derecha e izquierda; tus descendientes conquistarán muchas naciones y poblarán ciudades ahora desiertas.
Vaig marxar de casa de l’Eliana amb un somriure, agraïda d’aquella petita reunió. Em vaig empoderar i em vaig sentir pau. Al tornar a casa del Nahuel em sentia diferent i contenta. Ho vaig compartir amb ells i vaig continuar amb el dia.
L’Artur havia estat tot aquest rato treballant a casa, escollint frases i editant fotos per a poder fer postals. Així que va acabar de fer el seu disseny i quan ho va tenir tot a punt va anar a la ciutat a imprimir-ho. Jo, al mateix temps vaig anar a comprar per fer l’últim sopar i vaig aprofitar per escriure i mirar algun capítol... quan va tornar les vam organitzar.
Sembla mentida la feina que porta fer unes postals, ens hi vam pasar pràcticament tot el dia: Triar les fotos, editar-les, fer les plantilles del davant i del darrere, ajustar-hi les imatges, acompanyar-les d'una frase inspiradora...
També vam aprofitar per imprimir les nostres enganxines
Aquestes postals les hem fet amb la finalitat d'ajudar a financiar el nostre projecte i també com a obsequi a les persones que ens acullen o ens ajuden en aquest viatje, están fetes amb molt d'amor, mostrant instans i emocions de la nostra aventura
Si vols que t'enviem una postal escrita per nosaltres mateixos envia'ns un mail o Whattsap amb la teva direcció. Recorda, "els petis detalls fan grans a les persones"
L’últim sopar va ser senzill, era un dia per fer pa amb tomàquet, però vam fer pasta. Raviolis de riocota i raviolis de verdura amb orenga, un raig d’oli i una mica de formatge. La simplicitat del plat era forta, però ningú a taula es va queixar, ans el contrari tothom va parlar de lo bons que havien quedat!
Crec que a ningú dels que erem a taula ens agradava despedir-nos, així que aquella nit no la vam allargar molt... jo no em volia posar sensible... després d’una setmana costa acomiadar-se d’algú que t’ha escoltat, t’ha acollit i en general ha fet d’amic. Tant l’Artur com jo vam connectar amb en Nahuel i estic segura que guardarem amb molt d’amor les memòries viscudes a casa seva. Gràcies Nahuel!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada