Dia 91: Un dia més a Las Hortensias

Las Hortensias CHILE, 9 de Gener de 2019

De nou els galls ens van encisar amb el seu cant! Aquesta vegada però ja no era cap novetat... al cap de poca estona ens vam tornar a adormir. El que em va despertar va ser la brillantor dins de la tenda. El sol contra tot el pronòstic havia sortit! Però quan vam obrir les portes de la tenda, a banda i banda hi havia tot de núvols negres que carregaven pluja. 

Vam reflexionar si marxar o no... jo no ho veia clar... després de quedar xops l’altre dia amb l’Artur, no em feia gaire Il·lusió tornar a acabar congelats i molls al mig del no res. Hi havia opció que fos així... també hi havia l’opció de que fos temporal i que després fes sol. Vam decidir quedar-nos a Las Hortensias. I quedar-nos un dia més amb la Gladys i la família. 

Aquell matí el vam passar ajudant a la Gladys, donant de menjar a les gallines, passar l’escombra, passar el paño, treure la cendra de la llar de foc, rentar plats... mentrestant anava plovent. Aviat es van fer les 12... i el Nano ja estava a punt d’arribar per dinar. 

El menú del dia era pasta amb salsa de tomàquet i frankfurt. Després de dinar vaig aprofitar que hi havia el Nano per dutxar-me, perquè és ell qui controla l’escalfador de l’aigua. El bany de casa de la Gladys era un afegit “nou” a la casa (on abans era la seva habitació de soltera). Abans tenien una letrina que tenien al fons del pati. La cuina tampoc era dins de casa. 

Per fi va deixar de ploure i vam poder sortir a donar un tomb. Vam anar al cementiri a portar flors als pares de la Gladys. La Domi també venia amb nosaltres. Per anar al cementiri vam passar pel mig d’un bosc i un camp pla ple de vaques. Era un cementiri senzill, on tots estaven enterrats a la terra. La Gladys li explicava a la Domi la seva voluntat - Cuando yo me muera, recuerda que yo quiero que me pongan con mis padres. Todo el mundo lo sabe, pero recuérdalo. Yo quiero me me pongan donde me puedan pisar las vacas-. 

De tornada al poble vam passar per casa el seu germà on el Nano hi treballa construint unes cases per llogar. Les cases eren fetes de fusta. La del germà era de diferents fustes i ens explicava la fortalesa de les diferents fustes: de xiprer, tilo, pi Oregon...

La majoria de les cases estan construïdes amb fusta de 2x3" (cola i claus) i xapa la teulada

Vam haver de tornar a casa perquè els peus de la Domi estaven tots xops i li estava agafant fred. A la casa vam estar descansant, mirant la telenovela, escrivint al blog, dibuixant, retocant fotos... fins que de cop ja era la Once una altra vegada. 

Ens vam posar a menjar altre cop, algunes sobres del dinar, una mica de salmó... el Nano encara no havia arribat, però tots teníem gana! Quan va arribar però algú va fer la Once altre cop. 

La mare,el pare i la germana (la Rafaela) de la Dominga van venir a buscar-la, però ella no volia marxar. Vaig deixar de dir-ho, que en un moment en que ella havia anat a casa de la seva àvia, la gent de casa seva li havien dit: mira la española! Ella estava molt contenta de conèixer gent de fora, igual que la seva àvia, ben curiosa i amb moltes preguntes. Vam estar tota la família. Parlant de la vida, i la Domi va dir que no anava a casa seva, que es quedava un dia més amb nosaltres. Així que la van deixar a casa la Abuelita.

Foto en plan Simpsons

No va ser una nit diferent a la anterior, vam mirar el culebrón altre vegada. Però a mi el culebrón que m’interessava era el de la vida de la Gladys. El Nano sense que ens n’adonessim va anar a la seva habitació i es va tancar allà. Quan me’n vaig adonar li vaig dir a la Gladys. I em venien a la ment les seves paraules: con ustedes aquí me he reido harto! La Gladys també ens havia dit que allà la gent només hi anava una estoneta... i que nosaltres hi havíem estat de veritat. 

Amb el vi al final la Gladys va explicar-me coses de la seva joventut, de la seva vida adulta i d’ara. En el fons teníem històries molt semblants. Ens vam abraçar amb força, mentre l’Artur observava amb tendresa el moment. La vida... quantes voltes que fa... quins camins... quin culebrón! 

Vaig anar a dormir trista, perquè sabia que d’alguna manera havíem fet un canvi, però que al marxar nosaltres potser tot tornaria a posar-se on era abans... però tot i la tristesa també estava contenta d’haver après coses d’ella i de la vida a las Hortensias. D’haver vist la fortalesa, les marques... i sobretot d’haver rebut coratge. 

Se pueden ver muchas personas, pero se ven pocos corazones. I tenir dos dies al costat d’algú et permet veure un tros del seu cor. La pluja a vegades era una maledicció, però en aquella ocasió era una benedicció.