Los Rios CHILE, 16 de Gener de 2019
Com que podiem sortir de l’habitació a les 12 ens ho vam prendre amb la calma. Tot i així potser a vegades anem massa calmats. L’Artur va aprofitar fins l’últim minut per dormir al llit. Jo mentrestant buscava informació i parlava amb les meves amigues.
A les 10 ja tenia molta gana, així que ens vam traslladar al jardí per menjar una mica. A poc a poc, lentament vam recollir... eren les 11:59 quan sortíem de l’habitació. Per sort ho teníem tot a punt per continuar la nostra aventura.
El perfil que ens esperava aquell dia, no seria del tot complicat. Vam vorejar el llac Lanalhue, per una carretera bastant transitada per Camions que carregaven troncs d’Eucaliptus i de pins. Abans d’arribar hi havia una bona pujada, des d’allà vaig poder veure el Pacífic com treia el cap, només el vaig veure jo... Després vam arribar a la població de Cañete on vam parar en una plaça a menjar un Kuchen, un pastís que deu ser alemany o suís. El de l’Artur era de mores i el meu de navius.
Hi havia una ruta alternativa per passar, ja que a vegades ens donava la sensació que els Camions ens passaven massa a prop... i vam fer bé. La ruta era secundària, gairebé no hi passava ningú! I era d’esfalt així que era un regal. Però a Antihuala ens vam tornar a posar a la mateixa carretera que havíem estat... que continuava amb els seus Camions carregant troncs gegants.
Després vam arribar a Tres Pinos. Al final de la ciutat començava l’autopista. L’Artur es va quedar sorprès, jo no, perquè jo ja sabia que hi passàvem. Els dos havíem mirat el mapa el dia abans, però cadascú deuria fer les seves observacions. Jo estava la mar de tranquila, ja que havia escoltat a altres ciclistes passar per autopistes del país i no n’hi havia per tant... almenys veia el voral d’aquella carretera i teníem dos metres per nosaltres... a la carretera anterior teníem 50cm (amb sort).
Al cap d’una estona ens vam trobar un cartell que indicava el peatge... todos los vehiculos pagan... però nosaltres no vam pagar pas. Ens vam colar per la balla, mentre una de les revisores ens mirava. No ens va dir res...
Todo vehículo a motor
Ja portàvem bastants quilòmetres i sabíem que hi havia un lloc marcat al mapa on podríem plantar la tenda. A les referencies que tenia el lloc hi posava que l’aigua s’havia de demanar als veïns de la zona. Quan vaig veure una de les Veïnes li vaig preguntar on podria agafar aigua, vaig retenir la seva informació.
Finalment vam arribar al costat d’un riu, prop d’un pont molt bonic, però el terra era de pedres molt dures... per posar la tenda no seria la millor opció. Vam berenar una mica. L’Artur va explorar una mica la zona per a veure si trobàvem una zona més còmode per acampar. Al tornar al camí principal ens vam trobar un home que ens va desitjar una bona estada al país i que no ens passés res. Ens faltava l’aigua, i allí teníem la indicació que ens havia donat la veïna: la balla pintada de naranja. Vam anar-hi amb les nostres bicicletes. Altre cop, vam fer bé! Ens vam topar amb un petit paradís, al costat d’un recurs d’aigua bona, amb bancs i taules, accés al riu i una zona ben plana per acampar la tenda. Molt millor que el lloc de l’ioverlander.
Quin bon lloc!
Ens vam instal·lar. Aquelles taules feien d’oficina perfectament. Mentre treballàvem vaig manifestar a l’Artur que aquella nit no aniria a dormir fins que no fos fosc. Al cap d’una estona va arribar el capvespre i a poc a poc el dia va començar a saludar la nit. Ja sabeu per què em volia quedar desperta oi? Exacte. De cop les cuques de llum voladores van començar a saludar... llàstima que era just el moment abans de que havíem encès el nostre estimat fogonet que fa molt soroll, sinó allò era màgia!
Vam aprofitar per fer una mica de feina
La Marta escrivint i jo triant, ordenant i editant fotos
Sempre m’alegra escoltar com es para el fogó, però aquell dia encara va ser més guai. Mentre sopavem passaven cuques de llum volant. La seva cua brillant era impressionant. Vaig menjar tant ràpid com vaig poder, però a poc a poc, les cuques anaven desapareixent. El punt àlgid de la nit ja havia passat... just el temps de cuinar un plat de pasta és el que volen. Encara en quedaven algunes per sort, així que l’Artur es va posar a intentar fotografiar el rastre de la seva llum.
Com veieu, el trípode de la càmera pot tenir moltes funcions
Jo estava cansada i vaig anar a dormir amb la llum oberta perquè les fotos queden millor... jejeje
Va resultar molt difícil captar aquelles petites llumetes voleiant, però ho vaig aconseguir!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada