Dia 82: Escalada, siesta i asado per despedir el 2018

San Martín de los Andes ARGENTINA, 31 de desembre de 2018 

Últim dia de l’any 2018. Vam despertar quan el cor va dir prou, tot i que eren les 8 del matí quan això va passar... ens vam despertar i vam preparar un súper esmorzar. Després l’Artur i el Víctor van anar a comprar mentre jo preparava documentació... i resava perquè l’operació de la Kirsten anés bé. 

Esmorzar continental per començar l'últim dia del 2018

Che! capaz que todos vamos a útima hora, zarpada cola de changuitos en el súper, re-loco boludo!

Quan van tornar, van anar a escalar al costat de la casa del Víctor on hi ha una paret de pedre molt guapa! Jo hi vaig anar quan vaig acabar de fer les coses que havia de fer. 

 En Victor té els peus de via a deu minuts de casa!

Vam poder fer 3 vies força entretingudes

Allà hi eren tots els de la pandilla, escalant. La Daniela, la única altre noia que hi havia va rebrem com si fos una més del grup. I la seva filla, la Brunela em va fer riure i em va carregar les piles d’energia, gairebé igual com passa a la peli de la Belle Verte, quan no poden menjar l’aliment del planeta terra i es carreguen agafant en braços a nadons. 

Tota La Penya a peu de vía

Vam estar allà una estona i després vam tornar a la casa on vam presentar un dels nostres plats estrella: l’arròs a la cubana. En Víctor no ho havia menjat mai i es va quedar parat amb la senzillesa del plat i lo efectiu que és a nivell de sabor! Mentre dinaven s’anaven fent les verdures que pensàvem acompanyar amb el dinar però no van estar a punt fins mitja hora més tard...

Era l’últim dia de l’any i la celebració que faríem seria un Asado a casa seva amb tota la troupe. Havíem de descansar per aguantar la festa. Jo no em vaig poder adormir i vaig mirar la sèrie mentre descansava el cervell, evitant de pensar amb casa... 

Al voltant de les 8 del vespre van començar a arribar els convidats. Vam fer l’asado, festa i xerinola! Ens vam atipar molt, tots menjant al voltant de la mateixa taula. Brindant i celebrant l’entrada del nou any. A les 12 ningú va menjar raïm... ens vam abraçar i fer petons, i jo a les 12.07 buscava les campanades de tv3 per menjar el raïm que jo si que tenia preparat. El vídeo era del 2013...

 En Victor preparant El Asado. Tot un Capo

 Una bona colla ens vam reunir al voltant del foc

 Vam entrar dins per sopar i tenir més caliu, Victor, Brunella, Marta, Sergio, Juan Cruz, Lorena, Alito, Mati, Tody i Daniela, jo estic darrere la càmera ;)

La Marta va fer les campanades mirant TV3

Estava molt cansada, enyorada i va ser el cap d’any que he anat a dormir més dora... eren les dues de la matinada... l’Artur per sort es va poder relacionar amb tothom amb més facilitat que jo i es va quedar a la festeta a la vora del foc amb aquell grup d’amics tant bonics! 

Em sentia agraïda d’haver pogut celebrar amb gent aquell dia, però no podia evitar pensar amb la festa que hi havia al casal! I que jo no havia ballat ni un moment... any 2019... esperem que portis coses molt bones!

Dia 81: Cap a San Martín per Los 7 Lagos

San Martín de los Andes ARGENTINA, 30 de desembre de 2018

No plovia, ni feia mal temps. Ens vam despertar per Natura i va ser molt agradable no escoltar el soroll infernal de l’alarma del telèfon. Vam esmorzar i recollir amb la calma. La tenda ja estava mig seca i el terra de la tenda estava molt moll així que ens vam esperar una estona més. 

Foto de despedida amb els lleugers cicloturistes de Brasil en Bruno i la Victória @brunorosa_br i @vikydesa

Abans de marxar però, necessitàvem més menjar. Així que vam anar a la caseta del càmping i allí ens vam entretenir una estona més del previst parlant amb la Gemma. Parlàvem de les mares, de la distància, de com trobàvem a faltar coses però sobretot la nostra gent... podia veure que les dues sentíem allò que ja he sentit altres vegades per aquestes festes... la melancolia de no poder ser a prop en dies on tots estan junts. 

Ens esperava una pujadeta, baixada, una altre pujada i després, atenció: 15 km seguits de baixada! Vam resseguir llacs, el Lago Villarino, el Fagner i el Machonico. Va ser relaxat, tenint en compte que no feia calor, més aviat fred, però feia sol!

 Llac Falkner

 La meva "Ogre" amb un pes total aproximat d'uns 60kg

 Mies style

El dia va transcórrer agradable tant pel clima com per la bellesa dels paisatges

Abans de fer la baixada gran, ens vam trobar el Aroyo Partido. Aquest riu, té aquest nom perquè just en aquest punt es divideix en dos rius: un riu que desemboca a l’oceà Atlàntic i l’altre que desemboca a l’oceà Pacífic. 

Com si es tractés de la proa d'un vaixell, la terra i les pedres divideixen el riu en dos

Just en aquest punt, hi havia un home amb dos plats: uns amb taronges i l’altre amb plàtans. Amb humor me’l vaig mirar i li vaig dir: Carai! Esto es para nosotros? Evidentment l’home va somriure i ens en va oferir mentre parlàvem de coses de bicis. Era l’habituallament d’uns altres ciclistes, que al pasar ni se la van mirar a les taronges i als plàtans... una noia de Nova Zelanda del grup va parar per abrigar-se i va comentar que estava fascinada en que anés amb faldilla per fer la ruta i que es pensaven que l’Artur era una noia molt forta per darrere! 

Ens vam abrigar per fer la baixada, perquè 15km a aquella temperatura... i ben cert. De fons ja podiem veure l’últim llac de la ruta el Lago Lacar que just és el que està al costat de San Martín de los Andes. Van ser 15km de no pedalar, de no frenar gaire, de gaudir! 

 Vorejant el llac Lácar ja arribant a San Martín de los Andes

Però en algun moment s’havia d’acabar. I va ser poc abans d’arribar a la ciutat. Al arribar ens vam adonar que realment era un lloc bonic i en aquell moment només ens feia falta trobar un lloc amb Internet per avisar al Víctor que ja erem allà. Una pizzeria va ser el lloc de descans per una estona, jo crec que em vaig relaxar massa perquè després, direcció a casa del Víctor ja gairebé no podia més... i sabia que ens esperava una pujada d’uns dos quilòmetres que em van semblar una tortura! 

A casa seva ens esperava amb una amiga seva la Jimena. Vam fer uns mates i parlar de coses.  Quan l’Artur i jo ja ens havíem dutxat, ella va marxar i vam preparar el sopar. El menú del dia: pasta amb salsa de tomàquet amb sofregit de pastanaga i ceba. D’aquests plats senzills i que en dies de fer molt d’esforç sempre entren bé. 

Aquella nit ens vam separar. Jo vaig gaudir de temps per mi a la casa, i l’Artur va sortir amb el Víctor a prendre unes cerveses amb els seus amics. Quan van arribar jo ja feia estona que dormia.

Jo, en Patricio, Hernan, en Victor (Mono) i l'Abel, tots ells de Buenos Aires però ara viuen a San Martín de los Andes treballant amb temes de muntanya, vam estar xerrant de viatjes, cultures i bicicletes

Dia 80: Pluja, fred i neu

Càmping Pichi Traful ARGENTINA 29 de desembre de 2018

El despertador va sonar a les 6:30, volíem sortir dora, però al final vaig decidir posar el despertador novament fins a les 7:15 del matí ja que coneixent el ritme que portem, no sortim de la tenda fins gairebé les vuit... el cel estava ple de núvols, però encara no plovia. Sabíem que ens mullariem aquell dia, així que ja teníem tota la roba de pluja a mà. 

Just quan vam decidir sortir de la tenda es va posar a ploure. L’Artur va buscar refugi sota uns arbres... no era el millor lloc del món. Al ser un càmping gratuït la gent feia pipí allà on els hi sortia, i resulta que en aquell espai on no hi plovia hi feia una mica de ferum... jo vaig esmorzar dreta, ja vestida amb la roba de pluja i gairebé preparada per sortir. 

La pluja no agrada als ciclistes normalment, però com que hem tingut sort amb el temps, no em vaig disgustar en veure la meteo. L’Artur en canvi ja no va poder començar el matí amb tranquilitat i el seu humor era una mica “com el temps”... plegar la tenda va ser un suplici, ja que vam fer un moviment bastant inútil per acabar recollint la tenda tota xopa i a més a més plena de sorra i cendra de les fogueres del lloc... 

Era un dia per posar-se el ponxo. Cada cop es notava que plovia més, i teníem previst fer uns 50 km com a mínim... ens havíem d’assegurar que quedaríem secs. 

El primer tram feia pujada, però no se’m va fer pesat. Crec que la Maca (una pols que prenem al matí per tenir més energia, està fent el seu efecte!). Com que feia mal temps, quan passaven cotxes ens pitaven amb tocs d’energia i fins hi tot alguns obrien les seves finestres i es posaven a cridar: Animos chicos!!! Així que jo ho rebia súper bé i fins hi tot vaig gaudir de la jornada! 

Quan vam passar pel costat del Lago Correntoso de nou em vaig mig emocionar. Els núvols no donaven molta visibilitat però si que hi havia com un misteri i es podia intuïr la profunditat espacial del llac... notava com les gotes de pluja regalimaven per la cara i per sort no tenia fred. Si mireu la foto que em va fer l’Artur és precisament una foto de les que jo li dic real, tot i que la situació no semblava ideal, l’humor acompanyava i em sentia contenta de pedalar sota la pluja. 

La Marta estava ben contenta tot i la pluja 

Jo faig una cara amb un somriure una mica més forçat, jejeje 

Les vistes als llacs teníen una atmosfera ben misteriosa

Ens vam creuar amb uns ciclistes després, arrasarats a la parada del bus tots xops, sense equip de pluja... ens van dir que venia una secció amb tendència a pujada d’uns 10km... no vaig deixar que això m’aixafés el bon humor que portava, així que curiosament em vaig prendre la pujada com si no ho fos. 

Com més amunt pujava més fred feia. Amb silenci intentava imaginar que no en feia de fred i funcionava. A dalt de tot vam parar a menjar, jo no tenia gaire gana, però vam menjar unes galetes de codonyat. Jo ja començava a tenir fred, i després d’esperar a l’Artur que es posés a punt, em va dir: em canvio de roba? Li vaig dir que jo tenia fred que aniria a poc a poc, però que havia de tirar... i potser no vaig contestar de la millor manera... 

Va venir la baixada, i jo anava a poc a poc esperant a l’Artur. Al cap de poca estona, gairebé ni un quilòmetre l’Artur es va començar a estressar pel fred i com que havia perdut els guants de pluja no tenia les mans tant ben protegides com jo. No les notava del fred, i va parar a buscar els seus guants d’hivern. Just el dia que va decidir posar-los a la part més fonda de l’alforja, mentre la resta dies sempre els tenia a mà... jo vaig haver de fer equilibri i prendre’m-ho amb humor... i quan l’Artur es desesperava intentant aconseguir els seus guants... jo mirava com queia la pluja, que al cap d’uns minuts es va convertir en neu... vaig flipar i vaig començar a riure! No m’ho podia creure! Estavem a ple estiu sota una nevada! 

Artur! Està nevant! - Jo tota contenta veient la neu i l’Artur... havíem de baixar i feia fred... la neu era la senyal! Em vaig prendre la baixada que venia amb humor, frenant per no notar tant el fred, al mateix temps admirant el paissatge podent veure la línia que marcava el punt de neu... finalment es va acabar. 

Vam fer un cop de cap, no era realista continuar pedalant... i vam decidir anar a un càmping que tot i que era de pagament era el que ens oferiria dutxes calentes per poder suportar el fred! Ens vam desviar de la ruta uns dos quilòmetres per trobar el petit paradís que ens va acollir aquell dia.  El càmping Pichi Traful al costat del Lago Traful. 

Jo en modo pluja arribant al càmping del Lago Traful, he de dir que vaig tenir un moment del dia en que vaig patir força fred a les mans i vaig agobiar-me una mica...

Tenia una casa comuna amb taules on hi havia mooooolta gent! Tots protegint-se de la pluja, i alguns més molls que d’altres... nosaltres per sort, portàvem un bon equip de pluja! Però hi havia altres ciclistes amb menys sort... però ens van acollir igual a refugiar-nos a la vora de l’estufa que estava rodejada de roba molla! 

En Victor a l'esquerra tocant la guitarra, en aquell espai vam estar compartint expariències i xerrant tota la tarda

En Víctor, un altre ciclista i guia de muntanya que era allà ens va donar tema de conversa i mate molt calent, que al cap de poca estona ens convidava a casa seva a San Martín de los Andes quan hi passéssim... és a dir, l’endemà. Tothom, tot i la mala fortuna eren molt simpàtiques! Hi havia un noi que havia viscut a Madrit però que era d’Argentina i que anava de vacances d’estiu quan era petit a Castelldefels. També els altres ciclistes del grup del Víctor, els ciclistes Brasilers: la Victòria i en Bruno, però qui ens va sorprendre més va ser la Gemma, una noia de Blanes que fa uns 12 anys que viu a Argentina! 

Com que plovia tots erem allà, xerrant... i al cap d’una estona es va posar a brillar el sol! No ho vam aprofitar per plantar la tenda... la meva cara de pressió per tenir un espai no va funcionar, només les meves paraules... quan vam anar a obrir la tenda, es va tornar a posar a ploure, la tenda estava xopa del matí encara... per fora i per dins una miqueta també.... 

El cerro Falkner (2450m) va quedar ben nevat. La vista és des del càmping en un dels moments de la tarda que va sortir el sol

Mentre erem en aquella sala anàvem parlant amb la gent, descobrint coses i bevent vi... aquell dia ens vam polir dues ampolles... quan veia que sortia el sol, anava a obrir la tenda perquè li entrés la calor i finalment quedés seca... vaig tenir que fer dues rondes i mitja fins no hi vam poder posar les coses i per fi canviar-me de roba... 

Al final la dutxa ja no la vaig necessitar... crec que no em volia mullar més! A les 8 tenia una gana de mil dimonis, em vaig demanar una hamburguesa i l’Artur una pizza (ho he posat en aquest ordre perquè ell era a fora). Em vaig quedar ben tipa, i al cap d’una estona va aparèixer la pizza de l’Artur! Molt completa! I si haguéssiu vist la milanesa que va demanar la Victòria haguéssiu flipat! Durant aquell àpat teníem la companyia de l’Anastasia que tenia molta curiositat per l’1-O. Vam veure que amb les nostres paraules el seus ulls en algun moment es cristalitzaven! 

També vaig aprofitar per escriure al blog, mentre tenia al costat a la Victòria escrivint a la seva llibreta. A poc a poc la pluja anava parant i la gent ja no es quedava a la caseta. Nosaltres hi vam estar fins que vam anar a dormir. 

Mentre seguíem allà va arribar el grup del Víctor amb una paella de verdures que havien cuinat amb una foguera! Feia una pinta deliciosa i ens en van donar! La parella que anàven amb ells (Víctor + Abel) era de Buenos Aires, la Daniela i el Dr. José Que justament era cardiòleg! Li vaig parlar de la Kirsten i em va dir que no patís, que tot aniria bé! Vam compartir la sobretaula amb ells i ens en vam anar a dormir. 

Compartint la paella d'arros amb verdures que va cuinar en Victor

Els ciclistes teníem dret a dormir dins de la caseta, però nosaltres ja teníem la tenda seca. El grupet es va instal·lar a la caseta per evitar el fred. De fet, els més fredolics i les més fredoliques es van quedar fins a l’últim moment a la vora de l’estufa. Explicant que els seus sacs de dormir no eren prou bons per aquelles condicions climàtiques d’hivern a ple estiu! 

Dins la tenda vaig aprofitar per escriure una mica més de blog, però els ulls se’m tancaven... tenia molta son i aquella nit la vaig dormir tota sencera! :) 

Dia 79: Llacs i aus

Bahia Guardaparque, Lago Espejo, ARGENTINA, 28 de desembre de 2018

No vaig dormir gairebé. Quan ho vaig aconseguir fer amb més tranquilitat el despertador de l’Artur ja va començar a sonar... i evidentment vaig haver-lo d’avisar jo mateixa de que estava sonant... i així varies vegades. Al final li vaig dir que no havia dormit i que necessitava descansar. Ell es va despertar. 

Vam esmorzar i ens vam posar en ruta. Va ser un camí fàcil fins a Villa La Angostura. Resseguint el llac. A gairebé l’entrada del poble, l’Artur es va trobar un moneder... Quan el vam obrir vam buscar de qui podria ser, ni una senyal. Una targeta del metro de Londres, dos entrades de cinema per veure el Shearlock Holmes a Anglaterra i dues targetes del Casino. Uns quants calerons, però ni rastre de la identitat de la persona... ens ho vam prendre com un regal del cel, però a compartir amb algú altre... 

Vam continuar fins al centre del poble on primer de tot vam comprar menjar per el moment. El súper estava ple de gom a gom, hi havia bastanta cua... però tot i així vam fer dos torns per entrar. El que estava a fora estava amb les Postals noves que teníem per vendre, no vam tenir pas sort. 

Vam aturar-nos al costat de l’oficina de turisme per menjar uns entrepans fets al moment. Ens vam connectar al wi-fi, a mi em va relaxar saber que la meva amiga Kirsten estava recuperant-se per a poder afrontar la seva operació amb menys risc! 

Mentre erem allà va passar un home que anava amb una bici que no li anava a la mida, ben carregada i fent moviments estranys... després per això vam descobrir que era un Italià que anava amb la seva dona amb bicicleta i que li fallava alguna peça i que intentava esbrinar que era. 

Al sortir del poble ens els vam trobar asseguts en un bar, vam aprofitar per tornar a parar i fer un intercanvi d’informació. La Marinella i el Valter acabaven de començar el seu viatge amb bicicleta des de San Martín de los Andes fins a El Calafate, potser Ushuaia! Ens van explicar que el fill de la Marinella vivia a Austràlia i que ell també feia rutes amb bici; que la seva xicota era de Malasia i que ara mateix anava amb bicicleta sola fent una ruta! 

Em van oferir una informació molt valuosa, que m’agradaria compartir amb vosaltres. Ells havien sortit d’Itàlia amb un creuer que passava per Barcelona, Canàries, Casa Blanca, Río de Janeiro, Bahia i Buenos Aires per un preu bastant econòmic! Es veu que quan s’acaba l’època de creuers al Mediterrani, els mateixos vaixells se’n van a fer les Amèriques. Com que els interessa creuar l’oceà, posen a preus molt baixos els bitllets per aquest tipus de creuer! Ells van pagar 700 euros per persona, però es veu que alguns eren al creuer amb les mateixes condicions per 300! Així que si mai heu de creuar l’Atlàntic, podeu mirar aquesta opció que sembla prou interessant! 

Sense preses vam seure a prendre algo (ens van convidar) amb en Valter i la Marinella una parella ben amable i simpàtica

Ens vam separar amb una bona abraçada, cadascú va tirar pel seu camí, uns amunt i els altres avall. La ciutat de Villa La Angostura era bonica, però semblava una ciutat de decorat, així que no ens va cridar molt l’atenció per fer-hi parada. Aquesta ciutat al 2011 va quedar coberta per la cendra d’un volcà, el Puyehue, aquesta no es va acabar de netejar fins al cap d’un any provocant que els seus habitants abandonessin la ciutat, alguns ja no hi van tornar més. 

Vam seguir per la ruta 40, encara que concretament aquest tros és conegut com “La Ruta de los Siete Lagos”. El Llac Nahuel Huapi que era el que havíem estat resseguint abans no es compta com un d’ells, sinó en serien 8! El primer llac que ens vam trobar va ser el Lago Correntoso i després el Lago Espejo. 

Aquell dia vam acampar al costat del Lago Espejo, a la Bahia Guardaparque on hi ha una zona de càmping gratuït. A l’entrada ens rebia una guineu que els guardaparques ens van donar instruccions de no alimentar per si ens feia una caixellada... feia bastant vent quan vam arribar, i ens vam asseure amb uns Argentins de Buenos Aires (que ya no recuerdo los nombres! Lo sento chiques!) i vam fer uns Mates amb ells. Ens van explicar una mica el que havien estat fent, i amb la parella que hi havia teníem amb comú que havíem passar per el Parque Nacional de los Alerces on havíem dormit al càmping Aura. 

Després vam buscar un lloc més arraserat del vent i vam plantar la tenda. Encara era dora, però els següents càmpings eren de pagament. L’Artur casi es banya, però amb els peus a l’aigua va estar fent fotos als ocells que rondaven per allà i jo tocava la flauta, que no us ho vaig dir amb l’emoció però el Tió em va regalar una flauta preciosa i màgica de fusta de Cirerer de la Patagonia. 

La zona d'acampada lliure a tocar del Lago Espejo

Les aigues d'aquest llac estaven bastant més calentes que la resta de llacs de la zona, no vaig ficar-me del tot dins l'aigua per mandra i perquè bufaba una mica de vent 

Una família de Cauquén Común, no només es van deixar fotografiar, sinó que van apropar-se a mi mentre jo estava estirat al terra fotografiant-los 

L'oca de Magallanes (Chloephaga picta) és un ocell de la família dels anàtids (Anatidae) que habita des del sud de Xile i el centre de l'Argentina, cap al sud, fins al Cap d'Hornos i la Terra del Foc, i també a les Malvines

Normalment les pots veure en parella, sent el mascle de color blanc i negre, en aquest cas els petits anaven acompanyats de dues famelles 

Els petits no tenien cap inconvenient en apropar-se a menjar 

Mentre estava fotografiant els Caeuquéns vaig veure com aterrava a l`altre punta de la platja una au de tamany considerable. Vaig apropar-mi sigilosament i la vaig "capturar".

Es tracta del Carancho, o també anomenat per els Mapuches com a Traru per el soroll que fan

Vam sopar llenties amb salsa de tomàquet i patates que ens havien donat el grup d’argentins. Curiosament va quedar prou bo! I així vam provar una cosa nova. Estava cansada perquè no havia dormit gaire bé... així que em vaig adormir ràpid i amb tranquilitat... fins que de cop em va despertar un soroll fort. Per sort no era res important, però hi havia algú voltant amb una llanterna pels voltants i em vaig fer una mica de susto perquè era bastant tard a la matinada... amb paciència em vaig adormir....

Dia 78: Home cinema

Santa Maria, Neuquén ARGENTINA, 27 de desembre de 2018 

Va sonar el despertador una altra vegada... aquest cop per a poder acomiadar-nos del Nahuel abans de que anés a treballar. Vam esmorzar amb ell i al cap de poc ja va marxar. Curiosament per mi no va ser com altres despedides, sinó que vaig sentir que potser ens tornaríem a veure. 

Recollir va fer-se pesat. Després d’una setmana sense recollir les coses per marxar es va fer difícil. No sé exactament quan vam tardar a recollir, però crec que van ser unes tres horetes... quan ho vam tenir tot a punt vam sortir. O almenys això em pensava jo...

Marxan de casa nostra, vull dir de`n Nahuel, on realment ens hi vam trobar com a casa

Al arribar al centre de Bariloche vam buscar uns guants per l’Artur perquè els seus se’ls va menjar un gos en un descuit a Lago Puelo... després d’una setmana a la ciutat, a últim moment vam haver d’anar de compres... al final quan ja els teníem eren les dotze passades... i el meu estomac va queixar-se amb raó. 

Per sort vam parar a una casa de comidas, on vaig comprar una milanesa i patates i l’Artur va comprar unes Empanades. Vam sortir bastant tips de la ciutat. 

El vent bufava a favor, amb poca estona ja havíem fet 30km (però de la casa del Nahuel al centre ja gairebé havíem fet 10km...). Rodejavem el Lago Nahuel Huapi, però si mireu el mapa... el vent no sempre aniria amb nosaltres... al creuar el Río Limay ho vam comprovar... i la ruta 40 tornava a semblar aquella ruta que ens havia donat la benvinguda al continent... un desert amb un ventilador bufant amb força... 

El llac Nahuel Huapi amb Bariloche i la serralada Andina al fons

Fins que no vam arribar al braç del llac, a la desembocadura del riu Huemul, el vent no va amainar. Per sort vam poder abançar a una velocitat més alta que la que ens vam trobar direcció al Calafate... encara que anar a més de cinc per hora no és gaire difícil... 

Ens vam aturar a menjar en una zona que els Argentins han donat als Mapuches... de paisatge teníem el llac però també el Cerro Monjes... Ja veieu... un nom ben Mapuche.... el lloc era bo, però no per acampar. Així que vam seguir endavant després de posar els peus a l’aigua. 

A la Patagónia quasi tots els llacs tenen onades i l'aigua està molt freda

Vam parar a l'entrada del Càmping San Horacio on no hi vam acampar, però si on vam tenir un petit mal entès per posar-nos d’acord on seria el lloc on passaríem la nit. Finalment vam parar dos quilòmetres més enllà en un paradís. Però tot i ser un molt bon lloc el gust amarg de la discussió va fer que almenys jo no pogués gaudir del moment... em vaig tancar a la tenda i ja no en vaig sortir fins més tard. 

Semblava impossible que a poc més de 30 metres de la carretera pogués haver-hi un racó com aquest, tranquil, on ningú podia veure't i només s'escoltava el so de les onades

Cada dia es pon el sol

Quan la teva casa no té parets no t'hi pots enfilar

Ara entenc per què els nans porten aquell barret

Aquella nit vam sopar pasta al pesto... un pesto molt estrany amb gust d’anís... i com que teníem Netflix vam anar a dormir mirant una peli! Flipa tulipa... ara... crec que després d’experimentar veure una peli en plena natura, em quedo amb plena natura sense peli... crec que és més per quan estiguem a la civilització. 

Mirant la pel·lícula "No soy un hombre fácil". He de dir que a mi m'agraden bastant les pel·lícules franceses d'humor, i aquesta no sé si era perquè estava en latino però no va fer-me el pes

La Peli no la vam acabar... l’Artur s‘adormia i jo no podia escoltar i analitzar els sorolls de fons amb la peli... així que la vaig parar. 

No vaig dormir gaire bé... tenia el meu pensament a Wisconsin, amb la Kirsten. Enviant tota l’energia que em quedava allà.

Dies 76 i 77: "Els petis detalls fan grans a les persones"

Bariloche ARGENTINA, 25 i 26 de desembre de 2018, Nadal i Sant Esteve 

Com que vam anar a dormir tard la nit anterior, el dia de Nadal ens vam despertar tard. Jo em vaig despertar unes hores més dora que l’Artur, així que vaig aprofitar per fer els textos que faltaven del blog mentre escoltava bona música! L’Artur es va despertar bastant més tard i no vam anar gaire en consonància amb els àpats... quan es va despertar li vaig passar la feina...

Ah! Al final vaig caure amb la temptació de posar-me Netflix... i aquella tarda la vaig invertir fent no gaire cosa més que mirar la pantalleta... tenia ganes de no fer res... i no pensar res...

Aquell dia tots els supermercats estaven tancats, així que no vam anar a comprar res per menjar. Tot era de coses que hi havia per la casa o a la nostra alforja del menjar. 

Mentre jo vaig decidir descansar aquell dia, l'Artur va anar a córrer fins al Cerro Otto. 

 Van ser 6km de pujada i 600m de desnivell fins el cim del Cerro Otto, turó que domina Bariloche amb unes vistes panoràmiques espectaculars

Després de tants dies de pedalar ja tenia ganes d'estirar una mica les cames i pujar alguna muntanya. Realment vaig disfrutar del meu moment en solitari, doncs en tot el recorregut només vaig trobar-me amb una parella amb la seva filla al mirador del cim

Per sopar va venir la Cielo i uns amics del Mirko, dels quals ara ja no en recordo el nom. Va ser un sopar bo, encara que la Cielo es va passar amb el Merquén (una pols de tomàquet fumada que pica). El menú de la nit: Verdures amb arròs. 

Els tres adolescents van anar a baix a l’habitació. Nosaltres vam estar fent sobretaula compartint amb la Cielo i en Nahuel. Després de tants dies, s’ha forjat una bona amistat! Parlant i xerrant, fent confessions, explicant històries d’amor del passat... vam acabar anant a dormir a la una de la matinada! 

******************

El dia de Sant Esteve va ser un dia curiós. Vaig quedar a una hora amb l’Artur per fer feina però es va despertar mitja hora més tard... No em va agradar gaire, perquè jo havia de marxar a una hora concreta i vaig fer tard perquè em vaig quedar una estona més ajudant-lo una mica a desgana... per qui no ho sàpiga, a mi m’agrada molt la puntualitat! I més si s’ha acordat! 

Vaig marxar jo sola, havia quedat amb l’Eliana, la dona del bus que llogava habitacions. Al final ja li havia dit que marxava i que no em quedaria... però vam quedar igual. Viu al Barri Casa de Piedra, al Km 11,5. Finalment vaig arribar a casa seva, no ens havíem entés amb lo de donar la direcció i fins a últim moment no vaig veure exactament on queia. 

Ja m’esperava, tota contenta i amb una bona abraçada. No puc explicar tot el que vam estar xerrant, la veritat és que vam parlar de tot en general... però també dels dubtes existencials de la vida... curiosament l’Eliana em va dir que ella quan tenia una pregunta li feia a Déu, i que treia la seva resposta llegint una pàgina qualsevol de la bíblia. 

Evidentment, li vaig demanar la seva bíblia. És bastant personal, però vull compartir amb vosaltres el que hi posava. Potser amb les respostes alguns de vosaltres sabreu quines van ser les preguntes. 

1) Una ciudad en lo alto de un cerro no puede esconderse. Ni se enciende una lámpara para ponerla bajo un cajón; antes bien, se la pone en alto para que alumbre a todos los que están en la casa. Del mismo modo, procuren ustedes que su luz brille delante de la gente, para que, viendo el bien que ustedes hacen, todos alaben a su Padre que está en el cielo. 

2) Da gritos de alegría, mujer estéril y sin hijos; estalla en cantos de gozo, tu que nunca has dado a luz, porque el Señor dice: “ La mujer abandonada tendrá más hijos que la mujer que tiene esposo”. Agranda tu tienda de campaña, extiende sin miedo el toldo bajo el cual vives; alarga las cuerdas, clava bien las estacas, porque te vas a extender a derecha e izquierda; tus descendientes conquistarán muchas naciones y poblarán ciudades ahora desiertas. 

Vaig marxar de casa de l’Eliana amb un somriure, agraïda d’aquella petita reunió. Em vaig empoderar i em vaig sentir pau. Al tornar a casa del Nahuel em sentia diferent i contenta. Ho vaig compartir amb ells i vaig continuar amb el dia.

L’Artur havia estat tot aquest rato treballant a casa, escollint frases i editant fotos per a poder fer postals. Així que va acabar de fer el seu disseny i quan ho va tenir tot a punt va anar a la ciutat a imprimir-ho. Jo, al mateix temps vaig anar a comprar per fer l’últim sopar i vaig aprofitar per escriure i mirar algun capítol... quan va tornar les vam organitzar. 

 Sembla mentida la feina que porta fer unes postals, ens hi vam pasar pràcticament tot el dia: Triar les fotos, editar-les, fer les plantilles del davant i del darrere, ajustar-hi les imatges, acompanyar-les d'una frase inspiradora...

També vam aprofitar per imprimir les nostres enganxines 

Aquestes postals les hem fet amb la finalitat d'ajudar a financiar el nostre projecte i també com a obsequi a les persones que ens acullen o ens ajuden en aquest viatje, están fetes amb molt d'amor, mostrant instans i emocions de la nostra aventura

Si vols que t'enviem una postal escrita per nosaltres mateixos envia'ns un mail o Whattsap amb la teva direcció. Recorda, "els petis detalls fan grans a les persones"

L’últim sopar va ser senzill, era un dia per fer pa amb tomàquet, però vam fer pasta. Raviolis de riocota i raviolis de verdura amb orenga, un raig d’oli i una mica de formatge. La simplicitat del plat era forta, però ningú a taula es va queixar, ans el contrari tothom va parlar de lo bons que havien quedat! 

Crec que a ningú dels que erem a taula ens agradava despedir-nos, així que aquella nit no la vam allargar molt... jo no em volia posar sensible... després d’una setmana costa acomiadar-se d’algú que t’ha escoltat, t’ha acollit i en general ha fet d’amic. Tant l’Artur com jo vam connectar amb en Nahuel i estic segura que guardarem amb molt d’amor les memòries viscudes a casa seva. Gràcies Nahuel!