Dia 17

Puerto Natales CH, 27 d’octubre de 2018

La nit va passar molt ràpid. Amb l’Artur vam decidir que aniriem amb bus fins a Puerto Natales. El vent no ens anava a favor, i jo llegint no vaig trobar a cap Blogger ciclista que hagués aconseguit la fita d’arribar des de Punta Arenas a Puerto Natales. El pronòstic era dur i monòton i vam acordar que no era necessari el patiment, ja que tots els que ho havien intentat havien acabat fent dit. 

Vam poder invertir temps per actualitzar el blog. Porta molta feina, però serà un regal que quedarà guardat fins que el món cibernètic exploti... això em fa pensar en que el meu blog de la Xina té un altre regal. La meva mare va imprimir totes les entrades, un regal que em va fer al tornar a casa. Nosaltres, per si de cas també ho farem al tornar... 

A les 11 havíem d’abandonar el lloc. I així ho vam fer. Per seguretat vaig recomanar d’anar primer a comprar el bitllet del bus. Per sort que ho vam fer així, perquè sinó no haguéssim trobat bitllets per aquell dia. Els busos estaven plens, i només podíem agafar el de les 3. 

Comprant els tickets del bus cap a Puerto Natales

Carregar les bicicletes ens sortia a 5000 pesos per bicicleta... i sort que m’hi vaig discutir una mica, perquè ens volien cobrar 10.000. A les 2:30 havíem de ser al bus per agafar-lo.

Teníem estona per explorar la ciutat, així que ens vam posar en ruta i vam fer uns quants quilòmetres per la ciutat. Era molt interessant. Vam trobar un concurs de bandes, ens va ploure una mica, vam jugar amb el vent... i finalment vam trobar un lloc per dinar. 

Passejant per la ciutat ens vam trobar amb un "desfile"

Vam dinar al restaurant la Marmita. Hi tenien Guanaco, però no el vam provar, tot i que a mi m’hagués fet il.lusió. Vam demanar una sopa i un peixet.

Vistes de "La Marmita" el restaurant on vam dinar

Després ja ens vam dirigir a l’estació i vam carregar les bicicletes al bus. L’Artur va deixar el seu ordinador al maleter, així que quan vam pujar al bus només teníem la meva tablet, i ja que just a la nostra finestra hi havia a una enganxina i no podiem veure res, doncs li vaig dir que podia aprofitar per escriure la seva versió del dia. 

Jo vaig aprofitar per dormir. No em vaig perdre res del paisatge. Era pampa i més pampa. Quan l’Artur va acabar el seu text, vaig aprofitar per escriure el meu. I ja en poca estona erem a Puerto Natales. 

Al baixar del bus (que per cert, no veiem res per l’enganxina, però per la resta súper còmode, amb WC i un assistent del conductor), vam començar a muntar les bicis. Quan de cop l’Artur diu: merda! merda! M’he deixat la maleta al bus! - El bus ja no hi era! I vaig anar a l’andana a preguntar on era el bus, per un moment em vaig espantar perquè em va dir: està a O’Higgins. Que és una ciutat, però en aquest cas era un carrer de la mateixa ciutat. Que anéssim allà que ho trobaríem. 

Ja us podeu imaginar la situació... jo evidentment vaig riure... no m’ho podia creure! Altre vegada l’Artur amb tanta mala sort... i evidentment ell no reia... 

Vam arribar a la cotxera dels busos i li van donar la seva maleta. Tocava anar al càmping que havíem reservat. Josmar2, és súper fort! I va ser molt divertit. Allà ens vam trobar amb uns francesos que ens havíem creuat en altres ocasions. Ells eren l’Antoine i la Clementine. Aquesta va ser l’oportunitat per a poder parlar. Unes olives i un vi, van portar a mes vi, mentre xerravem a de mil coses. 

L'entrada del Camping Josmar 2

Muntant la tenda!

L’Aureli un altre francès es va afegir a la xerinola aportant un plat de pasta per compartir amb tots els que erem a la taula. Després ens vam aventurar a la vida nocturna de la ciutat. Vam anar a un bar del poble on els Francesos ens van convidar i després a les dues de la matinada vam anar a dormir. La imatge que tinc mentre muntava els sacs  veia a l’Artur per l’altra porta de la tenda menjant l’entrepà que jo no m’havia menjat al bus. Ens vam adormir de cop.

Amb la Clementine, l'Aureli i l'Antoine fent unes cervesses artesanes

Dia 16

Punta Arenas CH, 26 d’octubre de 2018 

Tant que volia dormir fins tard, vaig acabar despertant a les 7 del matí. Com que la nit abans no havia tingut esma de fer res, em vaig posar les piles buscant un lloc on poder dormir a Punta Arenas, llegint perfils de couchsurfing i posant-me en contacte amb el meu amic Iván de Chile per veure si tenia algun contacte a la zona. Em va dir que si, i vam provar aquella sort. Vaig enviar sol·licituds amb esperança. 

L’hostal ens donava esmorzar, però no era fins a les 9:30... vaig estar a punt d’anar a picar, però em vaig poder esperar. Buscant informació sobre la ruta, sobre el ferry i escrivint al blog. 

L’esmorzar era prou bo, tenia creps, formatge, salami, pa, melmelada, dulce de leche i begudes. Vam perdre’ns-ho en calma. En Javier ens va explicar on podíem anar a buscar el tiquet del ferry per assegurar-nos que aquell dia podríem marxar. No ens podem permetre econòmicament una altra nit al mateix lloc. 

La Marta diu que estava nerviós...

Ens vam posar a punt per sortir. El camí a l’oficina era per la costanera, un passeig marítim. Part de l’edifici estava bastant atrotinat, però en un dels costats hi havia l’oficina. Tot i no haver-hi molta cua numèrica ens hi vam estar una bona estona; guies turístics han d’imprimir els tiquets per tots els seus clients i això portava estona. Finalment ja teníem. 

De camí a casa vam parar a la ferreteria a intentar trobar una bombona de gas que funcionés amb el nostre càmping gas, però no vam tenir sort. També vam parar al súper per a comprar menjar. Amanida per dinar amb una mica de la pasta que ens va sobrar. 

Extranyament quan vam arribar a casa ja era hora de dinar, així que vam començar a preparar les coses. I ja no teníem gaire més temps per fer res més perquè havíem de recollir i preparar les bicicletes. 

Plegant la roba que teníem neta, un dels guants de l’Artur havia desaparegut. L’Artur es va començar a accelerar dient que si el guant havia entrat a casa era allà, i que no marxaria fins que no el trobéssim, mentre bufava buscant el seu guà vaig anar a la secadora. Hi havia uns llençols, però també hi havia el guà que s’havia quedat mig enganxat. A l’habitació tenia l’Artur nerviós, però quan va veure el guà es va calmar. 

Hi ha situacions que són molt còmiques i jo hi ha instants en que no puc evitar riure de la situació... al mateix temps l’Artur no ho viu de la mateixa manera... però hi ha un moment en que o rius o et desesperes intentant entendre perquè l’Artur té tanta mala fortuna en bastantes ocasions. 

A les 3 encara no estàvem a punt... sort que havia clarificat que a les 3 havíem de marxar... només 20 minuts més tard, vam sortir per la porta direcció a Bahia Chilota des d’on sortia el ferry. Encara no teníem notícies de si teníem un lloc per dormir o no... 

"El Refugio" que ens va acollir a Porvenir

Al arribar al port la gent ens mirava, alguns ens van fer preguntes... al cap d’una estona obrien el ferry per començar a embarcar. Vam lligar les bicicletes i ens vam dirigir a cabina. La cabina estava plena de gent, potser erem unes 250 persones a bord. 

Esperant a pujar al transbordador

Vam tenir la sort de seure al costat d’una família de Colòmbia molt amable. En Felipe i la Maria Angèlica, i uns amics seus. La parella ens va tenir entretinguts amb les seves històries. El seu camí junts de 20 anys acumulava moltes històries. Algunes de més dolces, d’altres de divertides i alguna d’amarga. 

Ja feia dies en que necessitava veure un raig de llum, i la seva fe en Déu em va recordar que el destí sempre té sorpreses preparades per a poder seguir confiant en que tot anirà bé. No cal dir, que ens van dir que a casa seva hi erem benvinguts, i que quan fóssim a prop de Colòmbia els avisessim que ells tenien molts contactes i que ens podrien ajudar. Quan arribem a casa seva ja us explicarem més coses d’ells. 

En Felipe i la Maria Angèlica amb una amiga seva, els hi vam fer entrega de l'últim passaport que ens quedava

Amb dues hores ja havíem creuat l’estret de Magallanes i abandonavem la Tierra de Fuego. La illa quedava enrere però ens quedava molta aventura endavant. 

I la primera aventura va ser intentar trobar wifi per saber si aquella nova terra ens rebia a casa d’algú o si ens havíem de buscar la vida. I quan el vam trobar no vam rebre les bones notícies que esperàvem. Així que vam decidir anar a buscar un hostal, teníem que organitzar la jornada següent i no sabíem res de res. No ens convenia sortir de la ciutat. Així que vam buscar l’hostal més barat. Es diu: backpakers paradise. Era un lloc interessant, una casa antiga convertida en hostal. Molts dels seus habitants (ja que feia 5 mesos que hi vivien) eren maestros carpinteros que venien de la Córdova Chilena. Ells tenien unes habitacions especials i a nosaltres ens en van donar una altra. Deien que la nostra era més freda, però jo vaig dormir molt bé. 

Una habitació amb deu llits per nosaltres sols, vam ajuntar dues lliteres i vam dormir molt calentons

Un dels homes, estava mirant el Ilusionista en versió latina. Vaig estar una estona assentada al sofà amb ell. L’Artur va anar al supermercat a buscar unes cerveses. Quan va arribar vam preparar el sopà. No teníem molta gana, així que vam menjar una sopeta. Vam estar parlant amb la Clara, la recepcionista i reia molt mentre li explicava les nostres aventures. Quan va ser mitja nit vam anar a dormir. Hi havia una mica de xivarri, però era divendres i per cap dels dos va ser un problema, perquè amb pocs moments ja dormíem.

Dia 15

Porvenir CH, 25 d’octubre de 2018

(Això és un invent per veure com vivim els dos de diferent en el dia, quina part es queda més amb nosaltres, i quines són les impressions. No he llegit el text de l’Artur així que cap dels dos sabem que ha escrit l’altre. Estem al bus de Punta Arenas cap a Puerto Natales). 

****** Versió Artur 

Com de costum vaig dormir com un tronc, de veritat que s’hi dorm molt bé en aquesta tenda. Com el dia anterior bufava a favor i vam fer una bona quilometrada, ja tan sols restaven 56km fins a Porvenir. Vam fer el ronso una estona dins els sacs. El dia es despertava tapat, però de seguida va sortir el sol, després d’un reposat esmorzar en aquell lloc tan tranquil vam començar la rutina de desmuntar tenda i organitzar cada alforja com toca, és molt important distribuir bé el pes i deixar a mà tot allò que et pot fer falta durant la jornada, com ara el paravent/impermeable, abric, menjar...

Comencem a pedalar i sento aquella sensació de llibertat, plaer i tranquil·litat de tenir la bici a punt i tot controlat, doncs el dia anterior vaig estar una bona estona repassant les bicis i mirant que tot estigués bé. És molt important anar-ho fent, ja que és la manera d’evitar mals majors. Clar exemple és que a la Marta li havia saltat una tapa dels rodaments del pedal i jo havia perdut un cargol del portabultos, així com altres cargols que vaig haver d’apretar.

La jornada va transcórrer pedalant vora el mar (Estret de Magallanes), en un continu de tobogans una mica trenca-cames, ja que no deixen que puguis mantenir una cadència en el pedaleig.

Amunt i avall per les costes de  l'Estret de Magallanes

Constantment veiem grups de guanacos als marges, creuant per davant nostre i saltant les tanques dels ramats d'ovelles, infinitat d’elles i moltes amb cries. A cada poc sentíem el so sec i metàl·lic que fan unes aus molt comuns de la zona, així com els crits del guanaco alertant la nostra presència. Tot plegat envoltats d’una calma que només era interrompuda, cada molts minuts, per algun vehicle que passava per allà.

Guanacos, són com una barreja entre cèrvol, cangur i camell

En un parell o tres d’ocasions ens parem a menjar algo, un entrepanet, xocolata, fruits secs o galetes acompanyades d’un té calentó, tot mirant el nostre salvatge però tranquil entorn. Comentem coses com ara els escrits en aquest blog.

Normalment la Marta escriu i jo hi poso les fotos, jo sempre faig una revisió del text per si puc aportar alguna cosa, i algunes vegades hem molesto una mica en veure que la Marta escriu com si del seu diari personal es tractés, escrivint coses respecte mi o alguna circumstància nostra sense que jo pugui explicar al lector el meu punt de vista, jo li argumento que si el blog és dels dos, les visions personals respecte a l’altre persona només hi tenen cabuda si l’altre ho aprova, li dic que si ho vol fer que ho faci, però en el seu instagram o altre canal exclusiu d’ella (ja tenim motiu de discussió, jejeje), per això ella va dir-me d’escriure i així ho estic fent.

Finalment vam arribar a un consens, puix és un dels reptes més difícils d’aquest viatge ;)

A l'arribar a Porvenir, vam connectar-nos al wifi obert (molt important per al cicloturista) i cadascú va contactar amb els respectius familiars o amics, doncs portàvem 230km sense contacte amb res civilitzat. Mentre parlava amb el meu pare de les reparacions que havia fet a la bici va i se’m va caure a terra! Resultant del mirallet retrovisor trencat, vaja... aquí continuaven un seguit de bromes pesades del destí al més pur estil Mr. Bean (abans durant la ruta quasi perdo el control de la bici en una baixada, jo ja cridava mentre vaig aconseguir mantenir el control del que pensava seria una caiguda segura)

Tot i trencar-se, segueix fent el seu servei

Vam anar a comprar i voltar fins a trobar un petit apartament on hi vam fer mitja pensió (dormir i esmorzar), teníem accés a cuina, rentadora, secadora... un luxe que ens va costar un total de 36 “lucas” (36.000 pesos chilenos), uns 40€. Entro a la dutxa i ja noto que els peus no mi caben gaire bé, era molt estreta i jo no tinc el peu petit, obro l’aigua i zas! relliscada al canto, al canto de la banyera que em vaig fotre a la nuca. Per sort sóc una persona àgil i vaig poder frenar una mica l'impacte. Definitivament no era el meu dia de sort, o si, al cap i a la fi, no va pasar-me res més que anècdotes per escriure i fer una mica de broma.

 Conectant-nos al wifi del carrer al arribar a Porvenir (Chile) després de 230km sense conexió

Bé, espero que el meu escrit us hagi agradat, si veig molts “likes” i comentaris positius potser m’animo a escriure altre cop.

Ens trobem a la ruta!

************** Versió Marta 

Quin ensurt! El be semblava que estigués dins de la tenda. De l’ensurt he obert les cremalleres per veure que era lluny, hi havia núvols, però feia sol. Em torno a estirar, el despertador encara no ha sonat, però no li queda massa... 5 minuts més... ens despertem, però fa mandra... quan obro la cremallera de nou ja està tot ennuvolat... 

Comencem a activar-nos. Ens vestim i preparem l’esmorzar. No tenim pa, i hauré de menjar el que hi hagi... menjar de cavall... Escalfem l’aigua, poso la civada al got, afegeixo uns fruits secs i una mica de sucre, i sorprenentment estava mig bo... deu ser la gana... jejeje després d’esmorzar comencem a recollir tot. 

Encara que no podem muntar la bici del tot ja que hem de passsar la balla. Estic molt agraïda per aquell arbre enmig del res, que ens ha protegit de tot. Mentre l’Artur recull, vaig a tirar la brossa. Un moment que curiosament sento com si estigués sola in the middle of nowhere. Torno i portem tot cap a la balla. Les bicicletes pesen molt. 

Sembla que el primer tram fa baixada, però a poc a poc comença a fer tobogan... amunt i avall... els bens segueixen al costat, i de tant el tant els Guanacos ens saluden, i evidentment l’Artur vol parar cada cop que els veu per fer-li’s una bona foto... calor, fred... per sort sembla ser que encara tenim el vent a favor. 

De tant en tant parem a menjar galetes... però la meva ment hi ha un punt en que es comença a imaginar menjar deliciós i el meu cos em demana sal. Somio amb l’hamburguesa que menjaré quan arribi a Eugene, i desitjo amb fermesa que porti bacon fumat... i formatge blau... li demano a l’Artur que parem per menjar. Ens queden fruits secs, però no tenen gens de sal, però per sort tenim un saler. Em sento una mica millor. 

Seguim continuant. Hem de fer bastants quilòmetres però sembla que l’etapa no s’acaba mai... se’m fa dur... i passa més a poc a poc. Ahir a aquella hora ja havíem fet el doble de quilòmetres que ahir en aquella hora... 

Que bé, ve una baixada! 

El paissatge segueix sent bonic, aquest cop ens topem amb cases de pescadors que sembla que viuen allà, són de xapa, amb una estufa de llenya, quan passem se sent la olor del fum. Ens posem la crema, el sol comença a apretar. Ve baixada, i a mi se m’il.lumina la cara quan veig el cartell. Baixem però de cop escolto cridar a l’Artur que sembla que em digui: Para Marta! En realitat no ha dit això sinó que ha dit: ahhhh merda! Gairebé cau i es fot una bona pinya... això m’espanta... la grava del ripio n’ha sigut la causa. 

 La senyal preferida de la Marta

Ve una altra baixada, i mentre vaig tirant avall em topo amb unes vaques... s’espanten, i miro de continuar avall. Penso que millor que redueixi la velocitat, no vull trobar tot de grava quan s’acabi i caure jo. Quan ja sóc avall, veig a l’Artur parat. No sé que li passa, però al cap d’una estona baixa. Estava fent fotos...

Ja no queda molt. Ja a pocs quilòmetres del poble de Porvenir ens trobem uns Canadencs que fan ruta, i ens recomanen que ens baixem una aplicació de telèfon que es diu: iOverlander. Diuen que es la Lonely Planet i el Trip Advisor del moment. Ens desitgen sort. 

Per fi veiem al fons el poble. Ja a l’entrar ens trobem amb calçada, quin gust! Senyal de wifi gratis... evidentment ens posem allà. Jo vull la app i saber a quina hora surt el ferry, l’Artur aprofita per parlar amb el seu pare. La bici li cau i se li trenca el retrovisor. Puffff... ja només li faltava això... necessitem menjar. Anem al súper. 

De fons el poble de Porvenir

El supermercat és un lloc curiós, en algunes coses em recorda a la Xina, en d’altres un mercat gran. Les verdures i les fruites no estan en molt bones condicions. Necessito pasta. Miro una mica el funcionament, i aprofito per comprar uns ous. Vull truita per esmorzar. La dependenta em posava els ous en una bossa... sense protecció, però li he explicat que anava amb bici així que va agafar un tros de cartró i una mica de cel.lo. Puc pagar amb targeta, encara no teníem diners de Chile. 

Surto i com que al súper no tenien pa, decidim buscar la panaderia. No recordava el nom ben bé però tenia alguna cosa a veure amb la paraula: Buenísimo! Ens va costar una mica, sobretot perquè es deia: Riquísimo! Vam comprar unes empanades, ja que podia notar que l’Artur i jo ens moriem de gana.  

Ara faltava trobar un lloc on dormir. Quan jo sento que he fet un sobre esforç m’agrada donar-me un regal, així que li vaig dir a l’Artur que el convidava a passar la nit. Vam anar a un Hostal anomenat El Refugio, ja que al passar per allà vam veure que era un espai còmode, i que tenia cuina i rentadora inclosa en el preu. Vam trucar al propietari i ens va dir que necessitàvem pagar amb cash... així que vam anar al banc a treure moneda chilena. 

A l’arribar a l’hostal ens va rebre en Javier, el propietari de la casa. Feia poc que havien obert, i era temporada fluixa, així que ens va dir que ens deixava quedar a la casa fins més tard, ja que el nostre ferry no sortia fins les 5 de la tarda. Aquell temps ens donaria espai per escriure el blog, rentar la roba... cuinar i fer el dinar... dormir fins tard... 

Estàvem molt agraïts per aquell espai. Tot i que era bastant car, teníem la finestra ben oberta. Una  habitació amb 3 llits, un de matrimoni i dos de petits. Les bicis dormirien amb nosaltres. Vaig anar a la dutxa, que la vaig assaborir amb molt de gust. Encara tenia fang a les orelles del camió del dia abans, i la maleïda crema solar amb maquillatge... aigua calenta i sense pressa. Tot un gust. 

La imatge de com queda la cara amb la super crema solar amb maquillatge

L’Artur hi va anar després de mi, i quin ensurt que em va fotre. Es va sentir per tota la casa. Em vaig espantar, però ell ho estava més i em vaig haver de contenir la sensació de que hagués pogut estar una catàstrofe, i que aquell instant hagués pogut ser una maledicció. Per sort estava viu. Tota la seva dutxa la vaig patir... el gust de la meva va desaparèixer. 

Al sortir vaig posar la rentadora. I vaig veure que ens feia molta falta ingerir menjar. Evidentment no tot va sortir bé i se’m va cremar la ceba, així que el sopar tenia una mica de mal gust... i com que l’Artur estava mig de pomes agres per tot el que li havia passat, doncs encara va estar més dolent... 

Quan vam acabar vam anar a l’habitació, i jo del sobresalt i el cansament no vaig poder més i vaig caure rendida... com que la roba s’havia de treure de la secadora, em vaig anar mig despertant per a veure si l’Artur complia amb les instruccions. Ell va estar a l’ordinador ordenant fotos de les 3 llargues jornades. 

Dia 14

Onaisin CH, 24 d'octubre de 2018

A les 3.10 de la matinada em vaig despertar pensant que eren les 10 del matí, la llum oberta em va fer pensar que era tard... vaig mirar el telèfon, i era aquella hora. Vaig pensar que potser el magnetisme de l'hemisferi sud potser havia trastocat el meu telèfon, però vaig comprovar amb el telèfon de l'Artur que era la mateixa hora.

Vaig continuar dormint fins que el despertador va sonar... 5 minuts més, però només els sento jo... l'Artur encara dormia com una marmota i l'Esteban també. A les 6:30 m'he començat a activar i l'Artur també. Feia núvol i fred, però dins era un forn. Hem preparat les coses i l'esmorzar. El dia abans havíem descobert que la paella que portàvem era prou bona per a fer torrades, així que l'Artur va torrar el pa.

Acabats d'esmorzar hem empaquetat tot i ens hem acomiadat de l'Esteban mentre ell anava tocant la seva guitarra.

Quin valent aquest noi, ens vam despedir i ell va seguir tocant tranquilament la seva guitarra

Des de la duana Argentina a la duana Chilena hi ha uns 15km, el vent bufava de costat i la carretera era de ripio. El ripio seria semblant a la grava. Van ser uns quilòmetres interessants, per sort molts dels Camions quan passaven pel costat reduïen la velocitat per no omplir-nos de pols. Hi havia trams en què el vent ens bufava a favor i d'altres de costat. Quan passava un camió tallava el vent per uns instants i després et desequilibrava una mica. Les mans ben agafades al manillar, el cos una mica amb tensió. No es va fer llarg, però quan vam passar el cartell on ens deia "Bienvenidos a Chile" passava un camió que tirava aigua a la ruta perquè no aixequessin tanta pols, però clar... quan van passar pel meu costat van aixecar tot de gotes de fang... molt divertit ;)

"Bienvenidos a  la Republica de Chile"

Ens havien dit que el pas de la frontera era complicat, sobretot a l'Aduana on deien que et registraven tot, i que a vegades et prenien els medicaments sinó portaveus la recepta. El nostre botiquí és complet, però sense receptes, i honestament vaig patir pensant que ens podrien prendre tot el que el metge ens havia receptat per aquest viatge. Per sort, res d'això va passar. Ni tant sols ens van obrir les maletes. Ens van fer omplir un paper i apa, buena ruta!

La carretera era de ripio, encara que al costat n'hi havia una de nova que estaven arreglant. Evidentment anhelavem passar-hi, però li vaig dir a l'Artur que millor que no ens posessim en problemes just passar la frontera. Per sort nostra, un camió dels que arreglava la carretera ens va cridar dient " Pueden pasar por aquí!". I ja us podeu imaginar, una carretera nova, sense forats, un regal per les nostres bicicletes i pels nostres culs!

 Aquesta carretera nova va ser pràcticament només per nosaltres

"Viento en popa a toda vela!"

Vam lliscar, teníem el vent a favor, feia núvol, però podíem veure un arc de Sant Martí ben curiós. Tot semblava anar bé. Vam veure passar un micro (bus) amb l'Esteban, ens vam alegrar per ell. Vam seguir tirant. A la llunyania es veia una forma rara, per mi semblava un pingüí, però sabia que no podia ser... era l'Oliver, el noi que va caminant des de La Patagònia fins a Alaska. Ens vam aturar i vam parlar amb ell un momentet. L'Artur li va preguntar per què no tenia una plataforma darrere per fer-ho servir com un patinet, l'Oliver va dir que si feia això seria fer trampa. Li vam fer una foto, i vam continuar. 

 L'Oliver amb el seu carro recorrerà la Panamericana sencera de sud a nord a peu

La primera i qui sap si la única persona que avançarem direcció nord

Era un tram que feia baixada, on hi havia una senyal de tràfic que posava que no es podia anar a més de 40km/h, el meu cronòmetre posava que anava a 43... hem vaig sentir com un pirata... normalment no passa de que jo vagi a una velocitat més alta a la permesa... jejejej

Continuavem, el vent ens bufava a favor, havíem d'aprofitar. A mig camí vam veure una pedra rodona gegant, al costat dues bicicletes. I amagats a la pedra, els dos ciclistes, uns francesos que anaven cap a Ushuaia. Vam parar un instant, però el vent era molt bo en aquell moment i vam aprofitar.

Impresionant carretera amb les muntanyes a l'horitzó

De cop va arribar el creuament. Si seguíem per la carretera anàvem a Punta Delgada, però nosaltres anàvem a direcció a Porvenir. Ens tocava passar pel ripio. Per sort, aquella carretera no és gaire transitada, així que podíem passar per on semblava més pla, sense importar si era pel mig del camí, per la banda contrària, etc... quan venia un cotxe ja el sentíem i ens podíem canviar i posar allà on havíem d'estar.

L'Artur fent fotos i vídeos en marxa amb la camèra d'acció

Era un espectacle, es veia el mar, la Bahía Inútil que li diuen, perquè és poc fondo, i ni una barqueta hi pot passar. Els costats estaven plens de bens, que havien tingut els seus xaiets, un paissatge bucòlic! La nostra sort, era que els xaiets eren l'aliment de les guineus i per tant acampant, no se'ns menjaríen el nostre menjar.

Portàvem uns 90km, l'Artur m'encoratjava a fer els 100... A mi tant me feia, jo ja sabia que havia fet un bon paper aquell dia. Entenia a l'Artur però el meu cul... jejeje el meu cul pensava per mi... i ja volia parar. Al creuament de Onaisin vam parar, portàvem 97km. Era clar que aquella nit casa nostra seria aquell indret. Per sort, hi havia un Arbre, el nostre protector.

Aquell lloc era ideal. Protegits de la visibilitat dels pocs cotxes que passaven i del vent. Vam creuar les bicicletes per la balla i ens vam instal·lar. Mentre l'Artur posava les bicicletes al dia i revisava les peces, jo anava tocant la flauta i escrivint al blog.

Vam sopar tard, ja era gairebé fosc. Llenties amb verdures de llauna... tota una delícia en una nit freda i després de gairebé 100km en bicicleta. Aquella nit, la lluna brillava amb intensitat, i em vaig atrevir a sortir de la tenda i anar a mirar el paisatge. La llum de la tenda i la nit amb la lluna darrere l'arbre van fer-me sospirar i vaig sentir pau.

Un lloc molt acollidor

Vaig dormir prou bé, encara que notava com les meves cames s'anaven fent més fortes. Sembla una ximpleria, però notava el seu pes amb intensitat després de la llarga jornada.

El dia de demà l'escriurà l'Artur. Tinc ganes de saber quins són els seus pensaments, o les seves impressions. Vosaltres no?

Ah! I us animo a escriure algun comentari, veiem que tenim visites al blog, però ens agradaria saber si teniu preguntes, pensaments... moltes gràcies per llegir-nos!