A 4km de Cerro Castillo CH, 25 de Novebre de 2018
L’Artur era l’únic que tenia el despertador posat. Va sonar... però ni ell li va fer cas... jo em vaig despertar perquè sentia que hi havia moviment a fora. En Geoffrey estava al costat del riu esmorzant i mentre esperava que despertés l’Artur, vam fer-la petar una mica.
Li vaig fer preguntes sobre la vida al Canadà, l’obtenció del visat, com li havia anat el viatge... va estar bé per variar... normalment sempre som l’Artur i jo, i aquell dia era una mica diferent. Vaig poder fer el tè amb ell. Al cap d’una hora esperant a l’Artur li vaig dir que si volia podia despertar-se si volia... que ja era una mica tard.
Quan va sortir de la tenda va volar anar a un lloc una mica més arraserat del vent, no tant bonic però s’hi estava bé. Vam tornar a fer quesadillas... ja veieu... la millor dieta del món... i això que no poso totes les vegades que mengem xocolata... perquè us esgarrifarieu!
Com cada matí vaig tocar la meva cançó per demanar bon temps i vent a favor. Que contradictori de fer-ho aquell dia... ja que uns anàvem cap a una banda i els altres cap a l’altra... de moment semblava que el vent aniria amb en Geoffrey i el Javi. Vam riure una mica i parlar de les cançons... i en Javi va dir que sabia tocar titànic... i ja us podeu imaginar tots maleïnt aquella melodia perquè se’ns va posar al cap... jejeje
Per sort al cap de poca estona en Javi va treure L’ukelele i va tocar una cançó molt bonica flamenca que es diu: Niña voladora de Juanito Makandé. Em va estobar el cor una mica, i després va venir el recollir, i el que menys m’agrada d’aquest viatge... acomiadar-se.
En Geoffrey amb la seva Surly Ogre com a companya de ruta, la mateixa bici que tinc jo!
En Javi amb la seva bicicleta, és la segona que té a la ruta, ja que la primera li van robar en un petit descuit
Abans de despedir-nos ens vam fer aquesta foto junts
En Geoffrey, l’Artur i jo ens vam posar en ruta, en Javi no tenia pressa, l’esperaven a 19km en un càmping on passarà un temps aprenent a fer de Gaucho :)
Teníem una petita pujada per fer, d’uns quants quilòmetres més del què ens pensàvem... ens va causar un petit conflicte però bé... aquest ofici té tensions... a una d’aquestes zones de pujada ens vam trobar a una col·lecció de motoristes.
Un grup de motoristes ens van fer unes fotos en veure'ns
I una mica més a munt uns canadencs que feien la ruta en bicicleta des de Puerto Mont. Vam aprofitar per fer parada tècnica amb ells i vam menjar unes quantes galetes. Ens van dir, a partir d’ara ve la baixada i tindreu vent a favor. HO SABIA! ;) El vent amb sort bufaria a favor per tots!
I va ser una bona baixada, i en algun tros el ripio era més una pista de terra que havia estat fang i que s’havia assecat de manera llisa, molt semblant a una carretera! Wowwww va ser genial veure com el compta quilòmetres estava a una velocitat de 33km per hora! Però no tot dura per sempre, i just arribar a la zona on el Río Ibáñez semblava més un llac, allà es va complicar una mica... tot i tenir el vent a favor el ripio es va convertir en dunes de grava que en qualsevol moment et podien desestabilitzar... i jo vaig tombar la bicicleta un parell de vegades... i també sentia a l’Artur dir algunes coses al respecte... era una mica complicat... però ens havien dit que aviat tindríem un tros de calçada!
En aquell tram ens vam trobar uns irlandesos, l’home era de Kildare on vaig estar aquest estiu un parell de dies visitant una escola Waldorf. I també els vaig explicar que la nostra Cançó de la bona sort era un Irish Blessing (una benedicció Irlandesa), i la vaig començar a cantar mentre notava que m’havia quedat mig ronca a mitja tonada. Ens vam desitjar sort i vam continuar fent la ruta.
A les 5 de la tarda vam fer el nostre dinar de tortitas... en una parada de bus que quedava just abans de les poques pujades que ens quedaven aquell dia. Després de menjar vam continuar. Amunt i entre el Río Ibáñez i la Laguna Verde. Una petita carretera em va desorientar, i no podia situar-me exactament dins del mapa... i no podia saber quina de les dues muntanyes espectaculars que teníem davant era el Cerro Castillo....
El Cerro Palo, direcció a Cerro Castillo
De cop vam arribar a la zona d’obres, on des de fa uns mesos estan arreglant el ripio per convertir-lo en asfalt. Ja feia dies que ho pensava, de fet és un pensament recurrent: Com era fer aquesta ruta fa 10 anys en bicicleta? Com serà fer aquesta ruta d’aquí a 10 anys? Em venien a la ment els meus alumnes aventurers fent aquesta ruta, quines tecnologies portarien? com serien les seves bicicletes? Encara hi hauria ripio en algun lloc?
És molt fort que la velocitat recomanada per aquesta part de la ruta sigui de 70km/h!
El primer tram que tenia obres era desastrós amb un ripio molt suelto, un desnivell bastant fort, i de cop ens vam trobar amb la carretera tallada per una estona. Mentre esperàvem em vaig posar al costat d’un cotxe on el Senyor Jorge ens va amenitzar l’espera. Ens va convidar a casa seva per fer uns mates quan arribessim a Cerro Castillo, jo li vaig dir que potser ens quedàvem a mig camí. Però es va despedir amb un hasta luego quan el semàfor es va posar de color verd.
Al cap de poca estona vam poder trepitjar el primer tros d’esfalt fora d’un nucli urbà des de feia molts i molts dies! Quina finura... el cul no notava res... i el camí es notava fi... de cop es va acabar aquell somni, una mica més de ripio, i una mica més de calçada....
S'acabava el ripio!
El paisatge era brutal! Però no teníem aigua, per sort vam trobar un lloc amb aigua, on l’Artur va anar a omplir totes les ampolles per a poder cuinar. I ens vam colar per una porta, on vam trobar el millor lloc on hem acampat mai! El mirador del Monito va ser genial, però aquell lloc comptava amb una esplanada verda de gespa, poc vent i un paissatge molt més proper.
El lloc més maco i tranquil dels que hem acampat fins ara
Vam posar la tenda allà, poc després es va començar a pondre el sol, l’Artur em va avisar perquè pogués admirar la bellesa del rosa que quedava sobre les muntanyes a l’ocàs.
Vam sopar i com que la nit abans havia passat fred, vaig decidir posar-me al sac ben ràpid. L’Artur mentre aprofitava per fer fotografia nocturna em va deixar la porta oberta de la tenda perquè em pogués adormir mirant les estrelles.
Jo em vaig adormir ben ràpid, però ell es va quedar fins ben tard fent de les seves amb la càmera. El resultat ja podeu veure que és excel·lent :)
Una barreja d'entusiasme, fred i admiració van acompanyar-me durant les hores en que vaig estar fent fotografíes nocturnes de llarga exposició
El Cerro Castillo amb un cel ben estrellat on es poden veure les Pleyades
