Life is a flow of love, your participation is required

I am taking the decision to write in English since sometimes the language of my deepest feelings are in this language. I think in a way it is funny, but sometimes I feel sad I can't really express what I feel in my own language... maybe it is because most of the music I listen is in English and my heart is so broken into pieces that I feel more connected to it now...

It's been over two months since I returned home. And if I would say it has been easy, I would be lying. Returning was hard, still is.

It took me almost two months to set free the bike out the cardboard box! That says a lot... But I finally did it because I got in a high and I felt I could do it with no problem. That is how it was. I was ready, and while putting the pieces together I didn't cry and I didn't feel sad or rage... I did it on the right time, starting the wave of the dog on the Mayan Calendar with love, and the mother of Artur without being aware of it, helped me a lot with that. Also Montse (and Roser, her baby girl in the belly) came to help me with the process).

I went on a bike ride too with Roser and Núria, I was out of shape but we managed to make 22 km and some of them were on big hills and I was impressed I didn't die... But I knew I didn't set the bike correctly, and my handle bar went out of place... and I crushed in a very funny way! I still have to fix it.

I got new tools for the bike, a new kilometer-counter, and I am setting for a possible future adventure, bit by bit I am getting all the gear for camping... I am not rejecting the idea that I will go on a solo trip eventually, maybe not this year, but probably until the summer 2020 (for a long ride) and maybe in between now and then I hope to do something...

Returning was good, because despite I felt a failure, my friends and family made me see that this was something only myself could see. They encouraged me to believe I was brave to leave, a fierce woman who biked 3775 km in South America, and many other good qualities. They haven't let me go down, and that was very appreciated. I got to spend time with them! I realized that while planing my bike adventure I forgot spending time with many of them. While pedaling I thought that the day I would be back I would spend as much time as possible with them, even if sometimes the logistics wouldn’t be easy...

I was at my parents home for a while, but that was hard... One of my best friends in the whole world let me have a space in his home and I have been there since then. It is a temporal thing, because I am planing to move back to my grandparents house, but this time I am hoping to move to the second floor and have a place/space for my own.

About Artur and I... Must tell that I would rather not talk to him. With knowing he is alive I am doing great. I actually asked him to not tell me anything until I feel ready for it... And I am not ready yet. I have gotten messages, that put me in big rage and anxiety... nothing good to feel to be honest. And anyone around can feel when this happen... I start crying in corners, I drink, I scream, and I basically don't take care of myself...

I hope he is happy.

I have had many time for myself. I was lying in bed for several days upon my arrival, just watching Netflix... and basically doing nothing. Then I realized that this wasn't what I wanted to do. So when moving with my friend, then I started buying all the food I wanted and I cooked like crazy! I fed him and he gained color and I gained some weight. And I realized how much I enjoy eating food I prepare myself!! and the way I want it! (and too bad the oven isn't really working).

I have started doing the calendar. It is hard to do something good after two master pieces, but I am working on it. I have done lots of Art. And some of it is connected to the trip, but I don't have many images to work on it because I didn't take my camera with me... So I am using what I can find on the blog, or some pictures I am lucky to have ;) But I have been doing art, and that has helped me a lot on my healing process.

Ah! I got a job, starting in September in a Forest School based on Alive Education. The school name is Erol, and I am stocked to become part of this project!

Anyway... this is the blog now... and I can write with freedom for what I feel. And some days I feel like crap, others I feel on fire with happiness, and sometimes I am in a middle point. Like always, my life is a roller coaster! And it seems it will keep being this way... ( So I better get used to that).

Maybe I will write back, just to vomit more words again. Or maybe to express how much better I feel... and hopefully it will be the second one. Because I am looking forward to FEEL BETTER.

I got this on my Yoggy tea... Life is a flow of love, your participation is required. So I am going to participate! <3

Thanks for reading.

Resum Gener

Gener ha sigut un mes intens perquè hi havia moltes emocions i perquè ha estat l’últim mes que l’Artur i jo hem anat en bici junts. De fet va ser l’últim dia del mes quan vam arribar al punt de separació, Santiago de Chile. 

Vam fer 980 km en 19 dies pedalats, que són poquets, encara que aproximadament aquest era la intenció que teníem en un començament. Fer 1000 km al mes. La nostra velocitat mitjana al llarg d’aquests quilòmetres ha estat d’uns 13,16 km/h. El dia que vam fer més km va ser el dia que vam acabar dormint entre mongetes, fent un total de 99,78km! Per poc no vam arribar als 100! I aquell dia també vam fer el record de la nostra mitjana de velocitat de gener, 17km per hora. 

A nivell mecànic, podem dir que ha estat un més on l’Artur ha tingut que apretar els pinyons de la bicicleta un parell de vegades, una abans de sortir del càmping a Coñaripe, i l’altre a l’arribada a Santiago. Després vam tenir la punxada de roda, amb la súper estella d’Eucaliptus! Després de 3.800 km l’Artur, evidentment, va tenir la mala sort de punxar la roda... 

Cal destacar que en aquest mes l’Artur va tenir la mala fortuna de perdre la cartera amb totes les targetes i carnets... així que això ens va portar una mica de mala energia, per sort la Núria (mare de l’Artur) l’ha pogut ajudar a resoldre aquest problema. Així que a l’arribada a Santiago l’Artur va poder recuperar la seva independència econòmica, i així poder continuar la ruta en solitari. 

A nivell meteorològic hem pogut gaudir principalment del sol, a vegades fins hi tot massa... i els pocs dies de pluja els hem passat arrasarats amb bona companyia. També podem dir, que els dies de més calor que van ser durant la nostra estada a Talca, també els vam passar sota cobert. 

Per sort, aquest mes, també hem pogut gaudir de l’hospitalitat de la gent. 17 nits a casa d’amics i warmshowers que s’han convertit en amics. Només hem tingut que pagar 7 nits, i també hem fet 7 nits d’acampada lliure. 

Com sempre la gent ha estat qui ha marcat la diferencia, estem eternament agraïts a la gent que ens ha acollit, o que també ens ha facilitat el camí. Aquest més volem agraïr al Víctor per acollir-nos, al Carlos y al Pedro per pujar-nos a la Pick up i estalviar-nos vint quilòmetres de pujada en una carretera de ripio en obres i fang. A l’Iván i l’Anadelia per alimentar-nos amb un súper asado. A la Gladys i el Nano, però en especial a la Gladys per obrir les portes del seu cor i de casa seva, i ensenyar-nos a cuinar Sopaypilla en un dia de pluja. A la Lulú per ajudar-nos el dia en que l’Artur havia perdut la cartera i per compartir el sushi i experiències amb mi. Al Gabriel, la Diggety i els seus veïns per acollir-nos i cuidar-nos tant bé! Al Anibal i la Camila per donar-nos dies màgics a Concepción i per convertir-se en amics! A la família de Quirihue que ens va permetre acampar en el seu terreny i ens va convidar a un molt bon esmorzar. A l’Alvaro i l’Hortencia i família per sorprendre’ns amb una gran acollida a casa seva. A la Yeni per treure la mala vibra de la nostra ànima, a la Soledad i Andrés per cuidar-nos com fills, i als amics per deixar-nos desconnectar amb família numerosa! I finalment gràcies a l’Iván, la Debora i l’Emi per acollir-nos a Santiago! Eternament agraïts per aquestes persones que han fet que els moments que hem compartit amb ells siguin tresors! Tots ells tenen una casa a casa nostra!

Dia 113: Nous camins

Puente Alto, Santiago de Chile, CHILE, 31 de Gener de 2019

El despertador va sonar dora, eren les set del matí. Com que no volia anar estressada de bon matí em vaig despertar aviat, i em vaig encarregar que l’Artur fes el mateix ja que no volia que ell anés accelerat tampoc i ens acabessim tirant els plats pel cap de bon matí. 

La meva tècnica va fallar. L’Artur es va enfadar perquè era massa dora... i tampoc va ajudar a que anéssim a l’hora que tocava... perquè estava de mala lluna... A mi em va agafar mal de panxa de nervis... nervis perquè normalment quan hem d’anar a algun lloc amb l’Artur on toca arribar a temps no ho gaudeixo... ja que a vegades ens va d’un minut, a vegades arribem deu minuts tard, a vegades mitja hora i d’altres millor no escriure-les. 

El cascarabies de l'Artur en una de les moltes vegades que vol dormir una mica més

Així que vam sortir per la porta a l’últim moment, jo entre llàgrimes per la despedida amb la Soledad. Vam anar volant direcció a l’estació de busos, dins del que cap... ja que tot i que la Soledad ens havia donat unes instruccions ben fàcils per arribar-hi, l’Artur es va capficar en que tenia que mirar el GPS... per sort vam arribar bé. A la taquilla no hi havia cua, havíem de canviar el bitllet ja que ens havien recomanat no parar a l’estació de San Bernardo perquè això voldria dir que faríem molta volta intentant evitar barris conflictius... 

El moment de desmontar les bicicletes a l’estació va ser una mica tens, per sort no vam desmontar les rodes de la bici! Ja us anticipo, que això va fer que el nostre dia no fos un desastre. Les vam carregar al tren i vam anar al nostre vagó. El trajecte havia de ser d’unes tres hores... anàvem bé, fins que de cop el tren es va aturar i per megafonia es va escoltar: A la siguiente estación cambiaremos de vehículo. Iremos en autobús hasta Santiago porque han robado los cables de la catenaria. Ningú es va queixar, i a la següent estació tots seguien les instruccions... 

Encara que per nosaltres va ser un campi qui pugui... a l’hora de treure l’equipatge del tren ens vam quedar els últims per treure les coses, i ningú dels treballadors del tren ens va esperar ni ajudar. Per sort vaig anar ràpid i abans que l’Artur direcció als busos, perquè sinó ens haguéssim quedat a terra... en un lloc que no sabíem ni on erem. Tothom ja era a dalt, i ja tancaven els maleters i jo cridant: aun faltamos nosotros!!! Sort que teníem les rodes posades a la bici... sort! 

El viatge en bus va ser interessant... perquè amb la rapidesa del procés de canvi, el menjar es va quedar al maleter... i Ja portàvem bastanta estona al bus... ens van dir que seria semblant a l’hora d’arribada del tren... però a la una del migdia encara erem a mig camí... vam arribar tardissim... crec que eren quarts de quatre... i sense haver menjat res de res. 

Baixar a l’estació també va ser un caos... tothom ens havia dit que vigilessim a cada moment, així que vam muntar les bicis amb pressa i tensió... després els del bus van marxar i ens van dir: Ahora se quedan solos... i jo em vaig espantar... per sort no n’hi havia per tant! Però com que tothom ens havia espantat tant, anàvem amb els ulls ben oberts en tot moment. Vam menjar mig entrepà allà mateix... feia molta calor i l’ambient era pudor... amb un obrir i tancar d’ulls ja erem sobre la bici. 

El meu amic ens esperava després de les 5 i només havíem de fer uns 18km... per sort la ruta era fàcil... amb tràfic pero fàcil... encara que si em preguntessin què és més segur, si l’autopista o la ciutat... crec que triaria l’autopista. 

Vam fer Alameda i a la plaça Itàlia vam agafar la llarga recta de Vicuña Makena. Era l’hora de més calor, ningú voltava pels carrers de la ciutat, només els cotxes. Hi havia tensió per no voler morir atropellats per un cotxe, bus o altres vehicles... era un caos... però per sort al final aquella recta va donar pas a un carril bici, no gaire ben fet, però era un carril bici, i això ens va donar seguretat per abançar. 

I que maco és Santiago de Xile

Després de molta estona, passar calor i tot, vam arribar a Puente Alto a casa del meu amic Iván. Allà el vaig veure, per primera vegada a la vida després de dotze anys d’amistat pel ciberespai! Era molt més alt del que m’esperava! Però era ell i estava mig flipant.

 Una maca família que ens va acollir com uns més, gràcies!

La seva mare, també era a la casa. Els dos ens van rebre amb els braços oberts. Ens vam asseure al costat de la piscineta pels nens que tenien al jardí. L’aigua era neta, ja no feia tanta calor i ja ens vam poder relaxar. I jo, més que l’Artur. Per mi Puente Alto era i és la ultima parada d’aquest viatge. 

Així que què puc dir? Estava plena d’emocions, però estava tranquila perquè tenia un dels meus amics i confidents al meu costat. 

Em costa arribar a acomiadar-me d’escriure aquest blog. Però ara és el moment. Després de 3780km aproximadament, puc dir que l’aventura com a biciclistes ha acabat per a mi. Per sort, el projecte continua endavant, i el biciclista Artur ens continuarà mostrant el món a través de la seva càmera, i potser de tant en tant ens delectarà amb algun escrit i alguna emoció sobre els aconteixements que li aniran passant al llarg d’aquest temps. 

Sense més preàmbuls m’acomiado com a escriptora principal d’aquest blog... enyoraré redactar trossets de la meva vida, però qui sap! Potser continuo fent de Blogger en un altre espai. I m’encarregaré que surti publicat en aquest blog si és així. 

Ens veiem pel món! 

Una forta abraçada Marta, tot i les tensions de la ruta et tinc en un lloc molt maco al meu cor. Ara els nostres camins segueixen de nou el seu curs amb llibertat i amor

Dies 110, 111 i 112: Espacio Violeta

Talca CHILE, 28, 29 i 30 de Gener de 2019

Volíem anar a ajudar a la Soledad al seu centre de teràpia. Jo com que volia anar amb la calma, vaig decidir despertar dora. Així que em vaig dutxar i quan ella es va despertar em va dir que tornava al llit, així que vaig veure que no hi havia pressa, però vaig aprofitar per escriure al blog, parlar amb la meva mare... 

Quan es va despertar em va dir que marxàvem al Tiro (al tiro = immediatament). Així que vaig avisar a l’Artur, que es va despertar una mica de mala lluna... ja que hi havia pressa... hauria d’haver-se hagut de quedar a la Patagonia, on només hi córre el vent... amb tot l’amor del món.

Per sort, el que semblava que havia de ser accelerat, va ser bastant tranquil i vam tenir temps de tot. Així que quan la Pia ens va venir a buscar ja estavem a punt. 

Prop de casa seva, la Soledad, la Pia i el Fernando tenen el seu espai per cuidar a la gent. El Espacio Violeta ofereix diferents teràpies: massatges, reiki, mesoteràpia, aromateràpia, biomagnetisme, regressions, ancestralogia i Tarot. 

Fa poc que han començat, així que a l’espai encara li falten algunes coses. Però a poc a poc li van donant vida. Personalment m’agrada l’energia que té i la distribució de l’espai. 

Vam estar treballant, fent blog, buscant informació i imaginant un futur... el que no està connectant anar amb bici o el que implica creuar els Andes. També vam rebre missatges on  amics i família diuen que ja tenen ganes de veure’m i els que estan plens d’ànims per l’Artur per continuar la seva aventura.

Treballant en el blog i continguts escrits i gràfics de l'aventura

Després vam anar a la casa altre cop on hi vam passar el migdia. Una mica més tard vam anar direcció al centre per tal d’enviar postals (que us recordem que encara en podeu demanar, si voleu fer una aportació a l’aventura en solitari de l’Artur). Mitja hora fent cua per enviar-les... Però ja se sap... quan es va a correus,  saps quan hi vas, però no quan en surts... i crec que a tot el món deu ser el mateix. Després vam poder fer una mini volta pel centre, però havíem quedat amb la Soledad per marxar. 

Quan va arribar però, vam decidir anar a comprar els bitllets per anar cap a Santiago. El dijous ens esperava l’Ivan. Sort que hi vam anar, semblava que perquè el dijous era un dia 31 de mes d’estiu, hi havia la possibilitat que hi hagués molt de moviment al país. Així que per tenir seguretat de poder sortir el dia previst els vam comprar. 

Quan anàvem a la parada del bus la Soledad va caure i es va esgarrinxar un genoll i un peu, i es va fer una mica de mal a l’altre braç que no tenia lesionat... (aquests dies que vam estar a casa seva ella s’estava recuperant d’un altre cop que va tenir al braç, també fruit d’una caiguda). El Bus estava ple de gom a gom, feia molta calor! Però per sort va ser un trajecte ràpid. 

A casa ens vam dedicar a descansar, encara que la Soledad va haver de marxar perquè tenia una reunió de l’Espacio Violeta. Al cap de poca estona va arribar l’Andrés que també es va posar a descansar. La calor aplatana a qualsevol. 

Quan va arribar la Soledad vam fer la once. Vam estar parlant una estona i ens vam traslladar a dormir una mica. 

Cal dir que aquests dies, principalment ens vam relaxar. Gairebé no vam sortir de la casa, ja que a fora hi feia una calor insuportable. Així que us puc dir que poca cosa va passar l’endemà. El que va marcar la diferència va ser que aquell vespre va venir un alumne de la Soledad a buscar el títol a casa i es va quedar a sopar amb nosaltres. En Pancho, un arquitecte, patinador i ciclista amb moltes qualitats bones. 

Ens va acompanyar aquell sopar, i també quan la Soledad i l’Andrés van marxar per anar a donar suport a la família de la Pia, ja que la Guagua (bebè) Helena estava de camí. Per sort tot va anar bé i al cap de poca estona ja tornaven a ser a casa. En Pancho va marxar i nosaltres ens vam posar a dormir. 

L’últim dia que ens vam quedar a Talca, lo més bonic, va ser anar a celebrar un moment màgic en comunitat al Espacio Violeta. A les vuit del vespre ens va venir a buscar el Pancho a la casa per anar-hi en bicicleta. Allà vam fer una sessió de musicoteràpia on un noi que es deia Roberto va fer un concert amb un munt d’instruments mentre nosaltres estavem relaxats amb els ulls tancats. Crec que erem uns vint. Després d’aquell moment de relaxació l’Andrés va tirar les cartes del moment. 

En Roberto amb tot els seus instruments just abans de començar la teràpia sonora que ens va transportar a tots a un estat de serenor 

Moltes gràcies Roberto per aquest viatge sonor 

L'Andrés va fer una lectura conjunta mostrant-nos una petita part del coneixement del Tarot 

La meva carta va resultar ser "La Represió", la lectura deia que ara tocava volar i expandir-me!

Finalment vam menjar en comunitat, mentre anàvem compartint experiències caminant pel planeta, o també de quan hi hem anat amb bicicleta. Va ser una vetllada bonica amb gent interessant. En un d’aquells moments em vaig poder escapar fora al jardí, allunyada de la gent amb una flauta Lakota del Roberto. Vaig estar experimentant amb el so i recordant cançons que han marcat la meva vida. 

Moltes gràcies a tota la gent present i en especial a la Soledad, lÀndrés i la Pia que feu possible aquest espai

Va ser allà on ens vam despedir de l’Andrés, i evidentment després de tants dies amb ells, em vaig posar molt trista... per sort, abans de que comencés a plorar, algú em va venir a distreure i per sort vaig poder evitar pensar-hi una mica.

Foto de comiat amb la Soledad i l'Andrés

Després de la trobada vam tornar cap a casa. Era ben tard quan anàvem a dormir, més tard de la una de la matinada, i l’endemà el despertador ens avisaria de que un nou dia ens esperava.

Dies 108 i 109: Festa d’aniversari entre muntanyes

CHILE, 26 i 27 de Gener de 2019

Vam dormir fins que el cor ens va dir prou. La Soledad i l’Andrés es van despertar volant per anar a una ceremònia, després tornarien. Nosaltres ens vam quedar a casa descansant i preparant coses del blog. Després podríem fer feina, ja que la casa no tenia Internet, i només hi teníem accés quan ells eren a la casa. 

Abans de dinar l’Andrés em va tirar les cartes. Va ser bonic veure el que deien les cartes. Sobretot perquè tal i com ell em va dir era aquell moment. Moment de conclusió, d’un nou començament. De treure la repressió que el meu jo havia sentit, de recuperar la meva autonomia. I que tot passava per recuperar el meu amor propi. Així que aquí tinc el meu treball a partir d’ara. 

També vam parlar dels meus projectes i del projecte que tenia la meva família per mi. Em va agradar aprendre una mica més sobre ancestralitat. També poder mirar amb agraïment el treball de la meva família, entenent que el camí que em toca viure està relacionat amb això, però també amb els meus desitjos. 

Per dinar vam menjar un arròs molt bo que va preparar l’Andres. També acompanyat de Choclo (blat de moro) amb una amanida molt bona. Va ser guai poder compartir amb ells aquell àpat. Després l’Andrés va anar a fer una migdiada mentre nosaltres actualitzavem el blog, i la Soledad preparava una cerimònia de matrimoni que celebrava aquell vespre. 

Durant un moment van marxar a la perruqueria, ens van deixar un telèfon a la casa per continuar treballant. Al tornar vaig pintar les ungles de la Soledad perquè encara estigués més guapa per la cerimònia. 

Quan tornessin aniriem a la muntanya, a la festa d’aniversari de la seva amiga. Vam preparar l’equipatge. Potser hauríem de plantar la carpa, així que també la vam agafar. 

Eren les nou del vespre quan sortíem de la casa. Ja era gairebé fosc. Abans de sortir de la ciutat necessitàvem llimones. Després ens vam posar de camí cap als Andes. El camí era fosc, així que el que podiem veure era com s’intuïa la Cordillera, el reflexe de les llums sobre el llac i el cel estrellat. 

Al cap d’una hora vam arribar al Fundo de la Escuadra. Allà la festa ja havia començat, l’asado gairebé ja estava a punt. Vam presentar-nos amb tothom que estava a la festa, i al cap de poc la Pia, que feia els anys, va bufar les espelmes. 

Va ser una nit bonica, amb gent bonica, a la vora del foc. Vam parlar i parlar fins que les estrelles del cel van anar desapareixent a poc a poc, però donar pas a l’alba. Abans de que sortís el sol vam anar cap a dormir. 

Per sort, el dia encara no havia acabat. De camí al WC en aquella casa tant gran plena de llits, una nena em va mirar i em va dir: “me he ido a dormir con mi hermano porque me da miedo la oscuridad”. Vaig anar a explicar que el sol ja estava a punt de sortir, que per les finestres apareixeria la claror del dia. Em van demanar un conte, així que no em vaig resisistir. El Patufet, els tres porquets i un conte inventat on hi havia un nen i una nena que es deien Santiago y Coco, que no podien dormir, per darrere de la cortina va aparèixer un Elefant que caminava pesadament... va fer soroll amb la trompa per saludar aquells nens. De cop una puça va treure el cap, ah no! No era una puça, era una altre nena que es deia Abril! 

Chiques... tengo que ir a dormir... però només van passar tres o quatre hores. La remor de la gent, em feia sentir que no podia estar dormint... que a la nit ja ho faria. Així que em vaig despertar a esmorzar en aquella taula plena de les dones de la família. Després vaig anar a fora, sota l’ombra del quincho on vaig compartir una estona amb la àvia de la família. Allà em va explicar sobre els seus viatges, la vida de la seva familia. La Chela té 89 anys molt ben portats.

Després van venir l’Andres i la Soledad, i finalment l’Artur. Allà vam parlar de les matemàtiques en el sistema Waldorf. Després ens esperava el dinar. Un Valdiviano. No us penseu que és una persona de Valdívia, sinó que són les sobres del asado fetes una sopa amb alguna pasta, en aquest cas era de llacets. Estava molt bo! I de postres pastís d’aniversari. 

Molts no podiem aguantar aquella calor, així que bastants vam anar a fer la migdiada. Alguns van anar al riu que estava al costat, i uns altres a unes termes que estan dins d’una cova... malauradament no sabíem que existien aquestes termes el dia abans, sinó haguéssim anat a dormir més dora per descobrir aquest lloc màgic. 

Després de la súper migdiada vam agafar el cotxe per tornar a Talca. Aquesta vegada vam poder gaudir de les vistes. La Cordillera, el Río Maule, la presa que es diu Lago Colbún... ah! I vam veure de lluny el Volcan Descabezado Grande. No tenim cap foto... ja que en aquell trajecte hi havia molt de trànsit perquè se celebrava l’aplec del Pas Pehuenche, on Argentins i Xilens celebren que tenen una via de comunicació. 

Aquest és el "quincho" on vam fer la festeta 

El Cajón del Maule és una de les artèries d'on s'extreu més energía de tot Xile, funciona a base de represses fetes al riu, l'impacte visual és molt fort

Finalment vam arribar a casa, cansats i amb gana. Per sopar vam menjar Sushi que vam comprar en un lloc que te’l podies endur cap a casa. Després tots teníem ganes de descansar. 

El gat que l’haviem deixat sobre el meu llit al marxar, el vam trobar al mateix lloc... i quan vaig anar a dormir pensava que no el tindria a sobre perquè es va posar amb l’Artur, però com que ell el va fer fora, es va posar sobre meu... altre cop vaig passar una nit amb la seva companyia... aquest cop, com que feia calor només tenia un llençol... les petites urpes del felí de tant en tant se’m clavaven...

Entrevista a Mario Medaglia, el creador de flautes màgiques

Mario Medaglia, el creador de flautes màgiques en el seu taller a El Bolsón (Argentina)

Fins ara no hem trobalt temps per escriure el que vam veure en la nostra visita a la casa-taller del Mario. Per fi, hem trobat un racó de temps per donar-lo a conèixer. Així que esperem que pogueu gaudir del que vam poder veure nosaltres. Va ser ràpid, i esperem que no ens haguem deixat res del proces. 

Per començar, ens agradaria fer una petita introducció. En Mario viu amb la seva companya Clàudia a la ciutat del Bolsón a Argentina, però ells són de Colombia. Viuen en un petit estudi on convinen vivenda i el seu taller on hi creen els diferents instruments. En Mario va començar a fer flautes d’una manera molt curiosa. Quan ell tenia 12 anys, un amic seu tenia una flauta travessera, i ell també volia tenir-ne una. Va anar a un canyiçar, on va arrencar una canya i les va fer la seva. Va ser però només una anècdota. Evidentment no fa flautes des dels dotze anys, però si que fa uns vint-i-cinc anys que s’hi dedica amb els seus intervals. Però sempre amb contacte amb la música. També fa altres instruments, de percusió menor, però principalment són les flautes. També en feia de ceràmica. 

El dia que el vam conèixer, va ser en una de les nostres visites al mercat d’artesans de la ciutat. El que ens va cridar l’atenció era que anunciava les seves flautes pentatòniques amb el nom de ¨flautas para el método Waldorf¨. Va ser aquell dia en que vam fer una connexió amb ells on va sorgir la possibilitat de fer-los una visita i un intercanvi per els diferents treballs. Així que un parell de dies més tard, vam quedar allà. 

Principalment ens vam dedicar a escoltar com ens explicava el procés de creació de flautes dolces o de pico. (Es diuen de Pico pel tipus d’embocadura.) De tant en tant ens explica alguna curiositat.  

El procés, com en la majoria d’instruments comença amb una peça de fusta. És molt important que la fusta estugui en bones condicions i tallada amb radial. La seva fusta prové de llocs on ell s’assegura que és de qualitat. Ah! És molt important que les eines estiguin en bones condicions, sobretot, ben afilades. 

Fer una flauta artesana, no és qüestió de minuts, sinó que porta feina de dies i dies. Així que ens fa un petit resum, molt a càmera rapida. Personalment, m’hagués agradat molt estar al seu costat fent la flauta, i veient cada instant. Veient com un bloc de fusta acaba convertit en flauta. 

La peça que ens mostra és fusta d’Auró. Observa la peça de fusta, segons la mida que té, calcula quina és la que farà. Pot ser una soprano, una alto, sopranino, baix… Quan treu el càlcul, pot veure en quina es convertirà. Del tros d’auró ens va dir que podria fer una soprano. 

D’aquí en talla les peces. Tres en aquest cas. Quan ho tindrà, les traslladarà al torn una per una. Fent servir les diferents mordaces les col·locarà. Ens diu que ha d’estar atent, ja que sovint ha de fer servir altres peces i no equivocar-se amb la seva funció. Quan parla del procés del torn es nota que el gaudeix, les seves paraules destaquen la bellesa del moment. Ens va ensenyar unes fotos, on la fusta sortia volant, gairebé com si fos pols de fada.  

La fusta s’aguanta amb juntes. És a partir d’aquí quan es podrá començar a tornejar. Amb les gúbies se li donarà una forma ciclíndrica. També se li ha de fer el forat dins del cilindre. Això es pot fer gràcies a una eina curiosa que permet que el forat del mig quedi centrat. La Lluneta. Què fa? Doncs centra la fusta, així que quan es comença a tornejar, va girant. I amb la broca es fa el forat. Aquest procés requereix molt de temps, perquè busca el centre perfecte i requereix concentració. 

Despés es fa el disseny de cada peça. Ell mira un planol d’una altre flauta. Ens parla de mirar alguna que ja existeixi. Es pot mirar una que ja tingui feta, una que ja existeixi… ens parla també de les Rottemburg. Rotemburg era un fabricant del segle XVI molt famós. 

A poc a poc se li dóna forma amb el torn, a les tres peces. Sempre s’ha d’utilitzar el mateix bloc de fusta per a fer l’instrument. Sobretot perquè no ho està fent amb una màquina, sinó que és un procés completament artesanal.

Ja hem dit que primer el forat és cilindric, però realment s’ha de fer cònic, així que en Mario ens parla d’una nova eina. El Calisual. És molt important ja que ens permet fer el con de la flauta. Per què es fa aquest con? Per donar més sons a la flauta, la mida del con és el que permet fer les octaves. A l’Edat Mitjana el con era ciclíndric amb un so diferent, no tenia molt de registre. Va ser en el Barroc i el Renaixement quan es va fer el seu interior cònic millorant el seu so. 

Aquesta peça no es pot muntar al torn perquè no té molta incidència, és poc el que talla, així que ho fa a mà. Semblava com si estigués fent punxa a un llàpis. De Calisuals en té de diferents mides, per cada tipus de flauta. També cada peça de la flauta té una mida diferent. I així ho vam poder comprovar, ja que ens mostrava diferents mides. 

Quan té la desembocadura, aquesta permet saber més o menys quin serà el seu to. I si us hi fixeu, a la de la foto encara no té la forma de bec, però tot i així ja espot bufar i escoltar com sona. 

Amb la peça del mig, es fan els forats amb una màquina que es diu Taladro de Banco. Que s’adapta per a poder fer el forat amb precisió. Ell aguanta la peça amb un suro perquè no es quedi marcat. S’aproxima a la flauta i els hi fa els forats. Amb les flautes industrials, es fan tots els forats a l’hora. Aquí no, ell ha d’anar un a un, amb broques de diferent diametre. Després amb una llima va corregint els erros. Depenent de quin hagi estat l’error. També es pot corregir en flautes industrials, ja que han de passar un control de qualitat. 

Quan té les peces fetes, ja està gairebé a un 80% de la creació de la flauta. Una part important que queda, és llimar-ho. La Claudia molts cops l’ajuda en aquest procés. El secret de les flautes dolces està a l’embocadura. Això és el que li donarà la qualitat a l’instrument, ja pot ser de qualitat la fusta, però ha d’estar ben feta. És fonamental que estigui bé. Quan ell mira aquesta part, ja pot imaginar quin to tindrà la flauta. Perquè no totes sonen iguals. 

És aquí quan ens va mostrar diferents flautes. Una d’industrial de fusta, una de plàstic i una de les seves. Totes de la mateixa mida. Les toca i vam poder escoltar que era cert el que ens deia, però en cap moment ens va dir que una fos pitjor o millor que l’altre. Quan parla de les seves flautes, ho fa amb molta humilitat. També ens va fer fixar en les flautes a nivell físic, evidentment, la de l’artesà té el seu punt artístic, amb petites imperfeccions que serveixen per millorar el seu so. 

Normalment les flautes més grans que les altos i les sopranos requereixen molta feina, així que aquestes no les comença fins que no li encarreguen. Però si que hi ha fustes que les té preparades per quan arribi aquest moment, perquè la fusta s’ha d’acostumar al que li passarà després. A la humitat de la saliva, la sequedat de l’espai… És important que pugui aguantar tot, perquè la flauta sigui resistent. 

Les eines que fa servir, moltes les ha fet fer, ja que no es poden trobar a tot arreu. Així que ens remarca, que la seva manera de treballar és molt propia seva, i no ens diu tothom ho fa d’aquella manera, sinó que especifica cada vegada: Jo ho faig així. 

Bach li encanta, però el que li agrada més és improvitzar, ja que reclama que ajuda molt a conèixer l’instrument.  

Va ser un moment molt bonic del Viatge. Poder veure com treballa un creador de Flautes va ser un tresor. Esperem que si algú de vosaltres li vol encarregar algun instrument, s’hi pugui posar en contacte. El seu mail és: abajomeda1956@hotmail.com / el seu telèfon de contacte és: +54 9 261 216-5354

Així que ja el coneixeu una mica més :)