Puente Alto, Santiago de Chile, CHILE, 31 de Gener de 2019
El despertador va sonar dora, eren les set del matí. Com que no volia anar estressada de bon matí em vaig despertar aviat, i em vaig encarregar que l’Artur fes el mateix ja que no volia que ell anés accelerat tampoc i ens acabessim tirant els plats pel cap de bon matí.
La meva tècnica va fallar. L’Artur es va enfadar perquè era massa dora... i tampoc va ajudar a que anéssim a l’hora que tocava... perquè estava de mala lluna... A mi em va agafar mal de panxa de nervis... nervis perquè normalment quan hem d’anar a algun lloc amb l’Artur on toca arribar a temps no ho gaudeixo... ja que a vegades ens va d’un minut, a vegades arribem deu minuts tard, a vegades mitja hora i d’altres millor no escriure-les.
El cascarabies de l'Artur en una de les moltes vegades que vol dormir una mica més
Així que vam sortir per la porta a l’últim moment, jo entre llàgrimes per la despedida amb la Soledad. Vam anar volant direcció a l’estació de busos, dins del que cap... ja que tot i que la Soledad ens havia donat unes instruccions ben fàcils per arribar-hi, l’Artur es va capficar en que tenia que mirar el GPS... per sort vam arribar bé. A la taquilla no hi havia cua, havíem de canviar el bitllet ja que ens havien recomanat no parar a l’estació de San Bernardo perquè això voldria dir que faríem molta volta intentant evitar barris conflictius...
El moment de desmontar les bicicletes a l’estació va ser una mica tens, per sort no vam desmontar les rodes de la bici! Ja us anticipo, que això va fer que el nostre dia no fos un desastre. Les vam carregar al tren i vam anar al nostre vagó. El trajecte havia de ser d’unes tres hores... anàvem bé, fins que de cop el tren es va aturar i per megafonia es va escoltar: A la siguiente estación cambiaremos de vehículo. Iremos en autobús hasta Santiago porque han robado los cables de la catenaria. Ningú es va queixar, i a la següent estació tots seguien les instruccions...
Encara que per nosaltres va ser un campi qui pugui... a l’hora de treure l’equipatge del tren ens vam quedar els últims per treure les coses, i ningú dels treballadors del tren ens va esperar ni ajudar. Per sort vaig anar ràpid i abans que l’Artur direcció als busos, perquè sinó ens haguéssim quedat a terra... en un lloc que no sabíem ni on erem. Tothom ja era a dalt, i ja tancaven els maleters i jo cridant: aun faltamos nosotros!!! Sort que teníem les rodes posades a la bici... sort!
El viatge en bus va ser interessant... perquè amb la rapidesa del procés de canvi, el menjar es va quedar al maleter... i Ja portàvem bastanta estona al bus... ens van dir que seria semblant a l’hora d’arribada del tren... però a la una del migdia encara erem a mig camí... vam arribar tardissim... crec que eren quarts de quatre... i sense haver menjat res de res.
Baixar a l’estació també va ser un caos... tothom ens havia dit que vigilessim a cada moment, així que vam muntar les bicis amb pressa i tensió... després els del bus van marxar i ens van dir: Ahora se quedan solos... i jo em vaig espantar... per sort no n’hi havia per tant! Però com que tothom ens havia espantat tant, anàvem amb els ulls ben oberts en tot moment. Vam menjar mig entrepà allà mateix... feia molta calor i l’ambient era pudor... amb un obrir i tancar d’ulls ja erem sobre la bici.
El meu amic ens esperava després de les 5 i només havíem de fer uns 18km... per sort la ruta era fàcil... amb tràfic pero fàcil... encara que si em preguntessin què és més segur, si l’autopista o la ciutat... crec que triaria l’autopista.
Vam fer Alameda i a la plaça Itàlia vam agafar la llarga recta de Vicuña Makena. Era l’hora de més calor, ningú voltava pels carrers de la ciutat, només els cotxes. Hi havia tensió per no voler morir atropellats per un cotxe, bus o altres vehicles... era un caos... però per sort al final aquella recta va donar pas a un carril bici, no gaire ben fet, però era un carril bici, i això ens va donar seguretat per abançar.
I que maco és Santiago de Xile
Després de molta estona, passar calor i tot, vam arribar a Puente Alto a casa del meu amic Iván. Allà el vaig veure, per primera vegada a la vida després de dotze anys d’amistat pel ciberespai! Era molt més alt del que m’esperava! Però era ell i estava mig flipant.
Una maca família que ens va acollir com uns més, gràcies!
La seva mare, també era a la casa. Els dos ens van rebre amb els braços oberts. Ens vam asseure al costat de la piscineta pels nens que tenien al jardí. L’aigua era neta, ja no feia tanta calor i ja ens vam poder relaxar. I jo, més que l’Artur. Per mi Puente Alto era i és la ultima parada d’aquest viatge.
Així que què puc dir? Estava plena d’emocions, però estava tranquila perquè tenia un dels meus amics i confidents al meu costat.
Em costa arribar a acomiadar-me d’escriure aquest blog. Però ara és el moment. Després de 3780km aproximadament, puc dir que l’aventura com a biciclistes ha acabat per a mi. Per sort, el projecte continua endavant, i el biciclista Artur ens continuarà mostrant el món a través de la seva càmera, i potser de tant en tant ens delectarà amb algun escrit i alguna emoció sobre els aconteixements que li aniran passant al llarg d’aquest temps.
Sense més preàmbuls m’acomiado com a escriptora principal d’aquest blog... enyoraré redactar trossets de la meva vida, però qui sap! Potser continuo fent de Blogger en un altre espai. I m’encarregaré que surti publicat en aquest blog si és així.
Ens veiem pel món!
Una forta abraçada Marta, tot i les tensions de la ruta et tinc en un lloc molt maco al meu cor. Ara els nostres camins segueixen de nou el seu curs amb llibertat i amor
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada